la mullena

Jordi Pere Cerdà. Sentit de la germinació

2012-01-26T20:38:00.000+01:00

Començo a escriure sobre la poesia de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoni Cayrol, el poeta de Sallagosa, havent-ne llegit l'obra poètica completa que l’editorial Barcino va publicar l’any 66. Ho faig amb l’excusa de la seva mort, aquest 2011, i sobretot de la recomanació d’algú que li va conèixer uns quants poemes quan estudiava i encara en recorda algun vers memorable. Sense temps de pair els significats d’una obra cuita amb el temps, en replego, sobretot, el que em permet veure casa seva a través del seu amor per la natura i el poble que el va veure créixer. L’honestedat a l’hora de transmetre aquest enamorament és el que permet connectar amb Pere Cerdà, perquè les seves paraules succeeixen com allò que neix, creix i un dia mor, d’una manera contínua i cíclica.

La voluntat d’autenticitat d’aquest poeta nascut el 1920 a l’Alta Cerdanya es plasma ja en la tria d’un vocabulari que es troba entre un català del Principat que a vegades sent llunyà i paraules en les quals alguns hi van voler veure gal•licismes i també castellanismes. En tot cas, ell opta per la llengua que considera més pròpia, deixant de banda el complex que ha afectat molts escriptors nord-pirinencs a l’hora d’utilitzar el dialecte. Això que pot resultar més o menys interessant pels lingüistes, també fa cap al solatge més dens de la poesia de Cerdà. El que escriu solidifica a base de confiança en la fertilitat d’un entorn -el territori físic i la gent- que considera que li ho ha donat tot.

A La guatlla i la garba, amb poemes escrits entre el 1948 i el 1950, Cayrol ja inicia una travessia en la qual les paraules sempre han de ser evocadores. L’important serà, a partir de llavors, la manera en què el porten a resoldre l’enigma del paisatge: de la germinació, de l’anar fent, i de la desaparició i el canvi. L’observació s’afina, poemari a poemari, i des del primer, molts poemes podrien portar el nom i el cognom d’algú o fan referència a llocs ben localitzables: “Les rutotes de Cerdanya, / de fils roigs i de fils blancs, / fan un filbast de ribanys / al clotat de les muntanyes, / i no les traspassen mai.”. Però més endavant, i sobretot al Dietari de l’alba (1956-60), l’esforç descriptiu se centra en l’emoció i en la intimitat de la relació amorosa i del vincle familiar, deixant de banda la rima i altres artificis: a voluntat del poema. Llavors Cerdà esdevé més universal que mai, a través de la intensitat: “la sang/ que recorre el teu cos/ pel melic presoner/ torna encara a la mata/ quatre segons:/ fill i mare/ andrògins./ Ets tu,/ i ets jo,/ com si d’allà del temps/ jo m’assistís a néixer.” El resultat de l’exercici poètic, amb el domini d’una veu condicionada pel moment, pel que sap i pel que sent, és la combinació de peces en les quals predomina un lirisme que es descabdella al llarg de múltiples versos, amb altres d’aparença molt més al•legòrica, on sintetitza.

En el trajecte des del món rural, que ens mostra sobretot en els inicis, com a Cerdaneses (1952-53) -“Els mossos del mas de Ronda/ quan baixen a Sallagosa,/ fan repicar les sabates/ com tambors de pabordesses,/ cantant per les cantonades/ per si lluu a la reixada/ la cara d’alguna nena/ de lluertera mirada”-, fins a la sensualitat que es desprèn del Dietari de l’alba, sembla que J. P. Cerdà ha viatjat a la concreció de la llar per explicar altres veritats sobre el seu entorn, però que es fonamenten en el mateix diàleg sobre la vida. El poeta situa la natura al centre del seu treball, i com a conseqüència d’això, també hi situa l’humà; la dona, símbol del desig i la companyia, i també l’home, arribant a parlar sobre un presumpte part masculí que seria una forma de comunió amb la naturalesa, motivat per una necessitat de donar continuïtat a les generacions: “Jo em sento al ventre el part/ anguniós del mascle,/ un borronar de sang/ enrogint l’arç del goig. / Ensems un vast deliqui/ ve a entebeir la terra/ molla de neus passades;” (de La pell del narcís).

L’homenatge que Cayrol fa a la vida als pobles de la Cerdanya a través dels seus poemes, sorgeix de manera espontània, perquè l’ha begut, i aquest coneixement profund el capacita per descriure’n l’interior i també a fer-ho fins a arribar a la vista panoràmica de qui ha pogut mirar-se-la a distància (“Vall fonda, negra i fosca/ Vallcebollera, oh, pobre!”). Més que una imatge de postal, Pere Cerdà aconsegueix una poesia galopant, que li remou la terra i es converteix en una escena en la qual tot es mou, encara. Quan parla d’elements que no semblen propis de l’ambient rural, també ho fa de manera que esdevenen fruit d’allò que ha succeït de la manera més natural, terrenal i humana: “El pa s’acaba, el vi va car./ La puta arrengla els caps d’orèndol/ en els fils elèctrics dels bars./” (de Dietari de l’Alba).

A Un bosc sense armes (1952-64), que Jordi Pere Cerdà dedica a Pere Verdaguer, coneixedor de tot el que envolta el poeta de Sallagosa i autor de l’estudi introductori de l’obra completa del 66, s’hi troba una culminació del record: valora com ha crescut aquell entorn sota els efectes de la guerra i la postguerra, de la paraula de pensadors a l’exili com Machado, de la reflexió existencial, de la frontera entre el nord i el sud: “No sé quina Corea em passa per l’esperit,/ nord-sud,/ un nom per autoruta,/ i el devessall absurd de les tribus antàrtiques,/ el cotxe en la petjada d’antigues invasions,/ quatre setmanes en els voramars d’antics sorralencs./ Nord-sud./ La història és el mirall/ de la nostra veritat ajustada a la mida;/” (del poema “Entre Sagallosa i Llívia”). La de Cayrol és una Cerdanya entre Catalunya i França que ha encès més d’un poema del seu trajecte. Aquesta imatge d’entre terres resumeix la pertinença que ha trobat per al seu país tensant la corda del lloc, a base de buscar on neix la identitat: ” I tu, país, al cau d’aquest tarter de rocs,/ no ignores que acaba una vida,/ que una altra s’alça com un nou Canigó” (de “Entremig de totes les terres”).

Caço el vol

2012-01-17T23:38:00.000+01:00

"Fes un pas, i podràs veure

el que hi ha darrere.

Queda't, i sempre hi haurà

el mateix davant.

Les vides són totes iguals

si es miren pel final."

de Pedregam o pedreria, 2010

Si es miren pel final, són totes iguals,
però, i què hi ha de nou en cada vida
desemmotllada del pas.
Ho dic des d'un punt intermedi qualsevol
de funàmbul al buit sense veure's els peus
carronyaires de la línia que els sosté.
Faig la figura inversa dels qui projecten
els relleus que van i vénen on habito.
Caçadora de papallones sense el cos:

només les ales i aire que sostingui el vol.

"Caço el vol", 2012

Dependència emocional

2012-01-07T11:39:00.000+01:00

Les darreres notícies sobre el govern espanyol, disposat a tirar endavant "una llei d'estabilitat pressupostària" que ha de controlar els pressupostos dels qui som al sac de les comunitats autònomes, m'ha fet pensar en un parell de versos d'un poema que vaig escriure el 2008, quan es va parlar tant sobre la "crosta catalanista" d'alguns partits polítics i dels mitjans públics. Allò "d'estimar els meus i fer l'amor als altres" que deia, per a mi resumeix la submissió d'aquest país que som, als braços d'un estat que escanya des de fa tants anys, però al qual ens lliga, en última instància, la dependència emocional que s'ha transmès, amb tota la seva complexitat i lligams familiars, entre generacions. Sinó, ara per què podria ser, que ens costa tant trobar la manera d'acomiadar-nos?

CROSTES DEL POBLE

Qualsevol dia rebenten
les crostes
i ens trobem desbordats
de nosaltres mateixos.
Que si nació,
que si país,
que si amor, que si terra,
que si estimo els meus
i faig l'amor als altres.
La Crosta només és
una muntanya d'excedents fisiològics
o il·lusions persistents
que s'acumulen sobre un poble.

De Pedregam o pedreria, 2010

Murs de contenció

2011-12-24T19:20:00.000+01:00

Al llibre Murs de contenció*, de Jordi Julià, XIV Premi Ramon Comas i Maduell de poesia, hi trobo una referència a paraules de Carles Riba a propòsit de Mn. Cinto Verdaguer: "com l'aigua certes terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra per tots costats la nostra vida; s'hi filtra i la corrompria, sense el drenatge i els canals del poema". Aquests dies, quan no és cap esperit nadalenc, sinó el fer dels sentiments després de la mort d'algú, el que de seguida em porta alguna llàgrima al límit de la pell, entenc més que mai què és la urgència en la recerca de canals d'expressió. Em dic que difícilment mor a dintre res que sigui gran, si ha transpirat en la paraula, o en qualsevol cosa que serveixi per eixugar la pèrdua.

*mur de contenció: Mur destinat a contenir l'empenta de l'aigua.

Poètica per als ninots

2011-12-16T16:03:00.001+01:00

De bon principi, el mateix Jordi Julià ja es presenta com aquell qui podria encarnar el paper protagonista de Poètica per a un ninot i fa tots els ajustaments necessaris perquè estiguem còmodes a la butaca per assistir a la mascarada. Hi trobarem un llarg poema escènic en el qual dialoguen el titella del mateix poeta i un ‘cor’ que, per sort, li fa de contrapunt, adoptant darrere la veu també el pensament d’un públic hipotètic que s’ho mira. Però quan un ja ha vist aquesta obra, n’ha sortit, i va tornant en sí en el trajecte cap a casa, la poètica de Julià esdevé la de tots els ninots que saben què és la por d’asseure’s “davant del teló del propi cor”. Així ho resumeix en les darreres pàgines, transcrivint un fragment de Les elegies de Duino, d’un Rilke intrigat per la veritat dins l’home.

Julià fa una llarga reflexió fluïda i en decasíl•labs sobre el fet d’escriure poesia i sobre aquells que n’escriuen. Va descabdellant la trama que protagonitza el seu personatge a l’aparador d’un entorn que dibuixa massa poc autèntic per a la poesia. Alhora, com en el teatre grec, el ‘cor de veus’, el poble, li va recordant l’indefugible final de l’agosarat que planta cara. En aquest cas, la valentia del poeta és la de ser crític amb els seus companys d’ofici, però ‘el cor’ li dissimula la presumpció, potser també apaivagada per la ja extensa trajectòria de Jordi Julià com a poeta i teòric.

A l’escenari, davant del judici del lector, cerca una autenticitat que prové del trencament amb l’ordre imperant en un món de les lletres que no és més que al•legoria i continuïtat de l’altre. No són necessaris gaires més elements per veure en el llibre de Julià una voluntat purificadora de passions, que prové del mateix estil realista de l’autor, i que, si ret culte a algú, ha de ser als qui també anomena com a referents: Ferrater –sobretot-, Vinyoli, Carner i Machado, i fins i tot Baudelaire, d’una manera que podria ser la de Gabriel Ferrater a ‘In memoriam’: “[...] Vaig descobrir / Les fleurs du mal, i això volia dir / la poesia, certament, però / hi ha una altra cosa que no sé com dir-ne / i és la que compta. La revolta? No. / (...) La vida / moral? S'hi acosta, però se'm fa ambigu. / Potser el terme millor és l'egoisme (...)”.

El poeta no vol deixar-se res, en el seu recorregut per allò que pot retreure’s al món que l’envolta, i no es tracta només de poesia, és el sistema en el qual viuen els poetes i que és amb allò que, en últim terme, s’encara en aquest llibre. Fins i tot imagina i escriu la resposta crua del lector davant de la seva obra. Després de diversos intents de presentar ‘al cor’ un poema de temàtica amorosa, que esdevé un poema dintre d’un poema i una excusa per debatre sobre el punt de vista que ha d’adoptar l’autor, Julià el deixa entre les línies, com un respir: “Vés a saber què voldria explicar / si em decidís a acabar aquest poema, / o què escriuria un cop m’hi hagués posat. Per ara l’abandono sense títol”. El poema inacabat, juntament amb un epíleg en el qual repassa la seva trajectòria des que era un infant –que podria ser redundant en un altre llibre de poemes- donen credibilitat a la reflexió de qui, hipotèticament, se sent incòmode notant els fils d’un món que s’assembla molt al real.

Poètica per a un ninot és el treball guanyador del premi Decàlia, de les Festes Decennals 2011 de Valls, que ha publicat Cossetània Edicions.

Jordi Pere Cerdà al 'Dietari de l'Alba': la paternitat

2011-12-09T12:38:00.013+01:00

Entre els poemes del Dietari de l'Alba, de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d'Antoni Cayrol, el poeta, narrador i dramaturg de Sallagosa que va morir aquest passat setembre, ensopego amb un poema del qual ja m'havien parlat. Aquí transmet la fascinació del pare que veu néixer el seu fill o filla.

Sense temps de pair els significats d’una obra poètica cuita amb el temps, n'arreplego, sobretot, allò que em deixa veure casa seva a través de l'amor per la natura i el poble de l'Alta Cerdanya on va créixer. L’honradesa a l’hora d'explicar aquest enamorament és el que permet connectar amb Pere Cerdà, perquè les seves paraules succeeixen com allò que neix, creix i un dia mor, d’una manera contínua i cíclica.

Ets nat.
Comences la faula,
granat encara en foc.
Un crit. El teu
estremeix com de sol
amb el teu manifest. Ets nat.
Ets tu. Fulla diferenciada
de milers d'altres fulles
de ta mare, de mi.

Cerquem les semblances

que et plasmaran el dia,

vinguda nostra mort.

Surts lligat a l'entranya

pel color blau. La sang

que recorre el teu cos

pel melic presoner

torna encara a la mata

quatre segons:

fill i mare

andrògins.

Ets tu,

i ets jo,

com si d'allà del temps

jo m'assistís a néixer;

et carrego de tot el que jo no seré,

del feix d'home i d'amant.

Les tisores que et tallen

et fan meu a igualtat. No meu:

tu.

Car ets ja la carena que llisca su'l sorral,

separant-te de terra

endinsant-se en el mar.

Jo quedo amb la flor nocturna del silenci,

ta mare amb el seu buit dolorós sota els flancs

eixamplats pel teu viure,

i la coïssor del pas.

Entres a dins la fred

en el combat dels dies.

Jo et batejo de pare,

que sies.

De Dietari de l'Alba (Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà. Editorial Barcino, 1966)

De formigó

2011-11-19T11:25:00.001+01:00

Ferma com una torre de guaita
diuen que sigui la teva espera.
Amb pressa i sense pausa,
la vas fent en terrats d'estiu
que potser primer diries ferms.
Aviat contemples
la feina de paleta
presa per residu inactiu de l'aigua
a l'esquerda oberta entre veïns.
Formigó en la rotativa,
serà això el que hem après:
a fer i a refer. I a insistir-hi.

No fa gaire he començat a llegir l'obra poètica completa de Salvador Espriu, amb l'excusa d'un treball que preparo sobre la mitologia en la seva obra, centrant-me especialment en el 'mite de Sinera', o mite de la llibertat, que Espriu va crear a partir de la seva devoció per Arenys de Mar. La lectura, sobretot la de poemes com aquest de sota, de La pell de brau, que repassava els darrers dies, ha coincidit amb la mà de missatges electorals que ens perseguiran molt de prop fins el 20 de novembre, i hi he pogut trobar una treba, potser quatre paraules per començar a desfilar el garbuix a l'hora de la tria:

"No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar a la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliço humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai [...]"

de La pell de brau (Salvador Espriu. Obres completes)

Montserrat Roig

2011-11-09T23:19:00.001+01:00

En aquest trajecte de paisatges fugaços pels finestrals, torno a veure el nom de dona fent enrojolar alguna paret. Ella ja ha quedat escrita a dintre, en les bibliografies que romanen esteses per celoberts.

Aquesta és la meva aportació a la iniciativa blocaire “20 anys sense Montserrat Roig”, que aquest 10 de novembre homenatja l’escriptora i periodista. Són dues ratlles i mitja sobre la permanència de l'obra i de l'essència de l'autora, que enllaço amb aquest fragment de la seva obra Digues que m’estimes, encara que sigui mentida (1981):

“El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures, vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literatura.”

De ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 48.

Pàgina de l'homenatge a Montserrat Roig, amb els articles dels diversos blogs, al facebook

"Afectes": l’ofici que porta el poeta

2011-11-01T23:00:00.003+01:00

Amb la crítica d'Afectes, de Gabriel Guasch, inicio la sèrie de ressenyes que aniré penjant sobre llibres de poemes. Conec l'autor des de fa anys, i d'ell sí que en dec haver llegit pràcticament tota l'obra publicada (potser no tan extensa com la que de moment no ha publicat), per això m'estreno amb el seu darrer llibre, que apareix aquest novembre.

Gabriel Guasch és poeta d’ofici. Als poemes que escriu des de fa dècades, hi deixa tot el que forja el seu instint literari, avesat a plasmar el pas de les estacions en el seu entorn. Des de la quotidianitat a Valls, parla d’allò més íntim i d’allò més llunyà i ho universalitza amb una expressió senzilla, però lluny de fer poesia des d’un trànsit simple entre l’observació i la improvisació, aquesta és el resultat de la reflexió constant, de la feina d’un pensador que escull paraules.

Els poemes de Guasch sorgeixen d’aquesta intimitat d’àmplia perspectiva, tenen una veu pròpia no mancada de referents, a la que li agrada, només quan és necessari, recórrer a mites clàssics, que també és una manera d’anar a les arrels de qualsevol qüestió, un dels seus màxims interessos. Fora d’aquest marc, d’allò que considera autèntic, tot és borrós i neguiteja. Així, alguns poemes esdevenen un cant a valors que es perden i a allò que considera la vida plena, sense gaire més floritures que la paraula justa.

El simbolisme d’alguns dels poemes de Gabriel Guasch no està mancat de profunditat, és hereu de la introspecció que practica Carles Riba a Les Estances -una de les lectures que van causar més impacte en el jove poeta-, de la recerca de la pròpia veritat, a través d’allò que el món quotidià evoca. L’eina poètica de l’autor aporta la dosi justa de lirisme per tal de transmetre la tendresa que li desperta el que té més a prop, i sembla que darrerament el que succeeix al país també ha anat deixant empremta, fent que a Afectes el sentiment patriòtic es manifesti més clarament lligat a la seva poesia.

Malgrat l’estima a la senzillesa del dia a dia i la mirada crítica sobre la manera en què avança l’entorn, Guasch transmet la fe en un progrés adequat, en un necessari reeixir que sempre ve de la gent corrent, i en dóna mostra amb la mateixa experiència que transmet. El poeta creu en una necessària transmissió de valors, però no vol ser portador de res, tan sols deixar escrit naturalment l’ofici que li pertoca. Així és com neixen uns versos amb missatge que, a través del posicionament a favor d’una poesia amb sincera càrrega emocional, volen reflectir honestedat en tots els camps.

A Afectes, com als altres reculls que Gabriel Guasch ha publicat des del 1997, el transcurs del temps és un element clau, el que fa que allò quotidià pugui esdevenir transcendent. Ja són una desena d’obres que, globalment, estan marcades pel anys que els poemes han esperat a veure’s publicats i per l’hàbit pràcticament diari de compondre: el que ha anat escrivint apareix en petites dosis que podrien ser cronològiques, per això Afectes no és un recull rodó de poemes escollits, sinó un diàleg amb el que porten els dies, cada vegada més empesos per tot allò que queda enrere en els llargs recorreguts.

No és ser valent

2011-10-21T20:08:00.006+02:00

No és ser valent, ser valent quan se sap tot. Quan per fi s’ha trobat l’empunyadura, les eines d'una lluita poden trobar ferides obertes a la fusta, preses per la sal.

'Peine del viento' (Donosti, 2010)

Rogent

2011-10-16T21:14:00.006+02:00

El cel és rogent
darrere el semàfor,
ja pinta la consigna
de milions de ments
lligades com la terra i els peus,
amb el deute de naixement.
Arrenco sense més direccions
que carretera i el sentit del qui guaita
què passa darrere la finestra.

Etiquetes de Technorati: poemes,premsa,imatges,som

Mort d’un poeta

2011-10-09T22:57:00.004+02:00

Ja farà un parell de setmanes que va morir Salvador Iborra, un poeta i lingüista valencià que vivia a Ciutat Vella. L’assassinat del noi, quan provava de recuperar la bicicleta robada d’un amic sota mateix de casa seva, fa que l’absurd sigui la millor excusa per arribar a aquests versos del mateix Iborra, al llibre Els cossos oblidats (2010):

"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços".

I a uns altres, que vaig penjar fa temps al blog i que ara he tornat a recordar:

“De qui va desaparèixer
escapçant tasca
en queda
el contingut de l’envàs.
El dins
dóna la mesura
en què les mancances
perden imprescindibles
en el transbord.
No es pot dir sovint
qui ens falta,
que és massa tangible:
després d’una alenada
queda clar rere el vidre
els que hi som,
i, sobretot,
què hi fem, encara.”

Article de Bru Rovira (diari Ara / 9 d’octubre de 2011)

Fredor numèrica

2011-10-04T22:53:00.001+02:00

Per les escletxes de comunicació
arriben esgarips de fredor numèrica.
En algun lloc conten mort
sota núvols immòbils
de clemència internacional
i la seva ombra s'allarga
al carrer de davant de casa.
Passant comptes
amb un temps que et pesa
murmures que plogui, que netegi fort
les ignoràncies contemporànies
i bati per comprensió a l’era.

Última casa

2011-09-26T22:21:00.005+02:00

Des de la teva platja, especules amb els orígens i la consistència del seu retorn, però saps on et fonamentes l'última casa.

Cementiri de Sinera (Arenys de Mar)

Cementiri de Sinera

"Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre."

Salvador Espriu, Cementiri de Sinera

Mite de la llengua (en construcció)

2011-09-16T15:08:00.001+02:00

No matarem cap vers amb artificis,
serem la suma d’uns quants mots
d’abans i de demà
amb un batec de tot el dins
que ressona a la llengua.

La gana ja obre un ull a l'estómac
per atiar la paraula
a la corda de la parla.
Ben viva va de boca a orella
i, de nou, a punt als llavis,
es diu avui, ara!

Paraules que pesen (Diada de Vicent Andrés Estellés)

2011-09-04T11:46:00.003+02:00

Quatre ratlles per al poeta
que porta un poble a les dents
i parla del que sap
perquè s’ho posa a la boca,
en paraules que pesen
i esbrossen camins
al pas ferm del dir.

Quatre ratlles,
de nou,
per al poeta transparent,
que dóna llum
amb pasta de paraules
que ens fan una casa.

Es fon en propi ungüent,
l’home de les ulleres de lletres,
i jo no sé si vull més les paraules
o el país que li fa de capa
i vol embranzida, encara,
d’alè de la seva gent.

La lluita

2011-08-30T17:09:00.005+02:00

Ara que ja arribes,
sí que veus
un final mig ple.
Se’t submergeix al got
l’efervescència de la lluita,
ara en forma de dubte,
i a la resta d'espais
el que queda
són embolcalls d'aire.
Pot fer ploure
tot canvi que visqui
en la matèria grisa,
dius, si volen saber
on és la fruita.

Entrevista a Heribert Barrera (programa "Savis" / Televisió de Catalunya)

Els ponts sonors

2011-08-15T13:49:00.001+02:00

Uns músics
en una plaça fan lloc
a fets descrits en clau de so:
qui invocaria
el fons de les calaixeres
perquè ens faci de llit del riu.
Tot llisca avall
amb les notes
mentre veïns guaiten al balcó
aquell vent d'abans
que estira el d'ara.
Embolcallen buits
els sons encadenats
que vénen com si haguessin
fet inventari dels silencis
escoltant rere els murs.

Concert del grup El Pont d'Arcalís a Taüll (agost de 2011)

Romanticisme

2011-08-01T17:39:00.004+02:00

En els forats
hi ha la meva declaració d’intencions.
Sempre em trobo
en les empremtes que m’han travessat.

Return to forever - Romantic Warrior

La crida

2011-07-21T17:14:00.006+02:00

Pot estar prohibit
el que imagino
veient l’ocell com creix
quan surt de casa.
Hi deu haver veritat
en el que sempre amaga
qualsevol punt de llum de nit
demanant-me una altra ullada.
Però que no em treguin
el vaivé que fa de terra
de sota els peus i de marea.

Puc conformar-me
amb la llum d’una bombeta
si penja en el cobert
que em són quatre ratlles.
És la crida de les idees
quan t’has perdut a fora,
que et convida a la nuesa
per trobar-te respostes.

Capgirant

2011-06-24T18:51:00.013+02:00

Només volíem
que la roda de la sort
no ens atrapés
sense fer res
(Si t’atures
t’estalona el signe
de tota pobresa que ramifica).
Ara córrer amb els altres
capgira la marea
per contrapès,
interromp
el cicle que diu
qui perd.
Portem l'arrel de veus
sense lloc pel dret.

Respostes (Editorial de Vicent Partal a Vilaweb 20/6/11)

Terme municipal

2011-06-11T12:38:00.006+02:00

Passejar pel poble
és com despertar-se
en una ciutat desconeguda:
coincidim perquè ara
ens ha anat bé.
N'agafo la fotografia
i em sembla
que és veritat que també
hauria pogut ser
de fora.

És un deure casual
el de fer de veïna
del lloc únic
d’aquest terme.

El Pla de Santa Maria - Figuerola del Camp (juny del 2011)

Paratge insòlit

2011-05-12T21:09:00.000+02:00

En un paratge insòlit
una llengua sola
obre una via on perdura
la petjada dels vianants.

Qui hi va, hi torna,
i qui hi neix, també.
Encara que sigui de passada,
el soroll de fulles seques
a tot arreu és el mateix.

Escaldes-Engordany, Andorra (maig de 2011)

Justificació de venjança

2011-05-04T22:36:00.014+02:00

Què és venjar-se
sinó el curs arbitrari
de la vida que porta
a reforçar el marge
de la proximitat de l'altre.

Un espai vital
quan s'intercanvia mort.

Imatges de l'interior de la residència de Bin Laden, després de l'operació nord-americana (del diari Ara)

Vint-i-tres d’abril

2011-04-20T20:07:00.003+02:00

Camins sense planta,
tallafocs en lloc de pons
que facin parlar
des de la vista aèria.
Vies obertes
a escala global
de patrimoni
a patrimoni eteri
per collir profit
a cada parada.
Sense haver dit qui som,
cada vint-i-tres d’abril
tornem a ser
els de la casa embolicada
amb punxes.

Quatre ratlles (Dia Internacional de la Poesia)

2011-03-21T22:46:00.008+01:00

Escriu, també un dia com avui,
que les lletres són pasta de paraules,
i amb un vers ja ets a aixopluc.
Quatre ratlles fan la casa on vius tu.

Els versos omplen Catalunya en el Dia Internacional de la Poesia (3cat24.cat)

L'alenada (Deu anys sense Ramon Barnils)

2011-03-14T19:13:00.009+01:00

De qui va desaparèixer
escapçant tasca
en queda
el contingut de l’envàs.
Qui omple el dins
dóna la mesura
en què les mancances
perden imprescindibles
en el transbord.
No es pot dir sovint
qui ens falta,
que és massa tangible:
després de l'alenada
queda clar rere el vidre
els que hi som,
i, sobretot,
què hi fem, encara.

Barnils i la Gent del Camp (Lluís Estrada / Vilaweb Valls)

Articles de Ramon Barnils

Evolució de les ombres

2011-03-01T23:17:00.005+01:00

La força
que duu el temps
de qui pateix
s’atura a la busca
del rellotge
buscant la comprensió
dels moments presents.

L’exili de mi
seria algú altre
collint evolució
de les ombres
als extrems
de les condicions
pròpies.

La duresa del camp de concentració d'Argelers, plasmada en un llibre (Lamalla.cat)

Fotografia del llibre Camp d'Argelers (1939-1942), editat per Cossetània i TVC

Idees que es toquen

2011-02-19T20:44:00.005+01:00

Idees que es toquen amb paraules

"Escoltar música m'estimula més que no pas llegir"

Joan Brossa

Conflicte armat

2011-02-10T20:33:00.006+01:00

Quan les parts
ja s'han desfet
del cos de la por,
emergeixen, primer, les raons
que més estrenyien,
encadenades,
per no perdre's,
a l'excusa
de la mort.

Documental 'Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc' (Sense ficció / TV3)

Tarda de circ

2011-01-31T18:36:00.007+01:00

La càrrega densa de la cultura allibera somriures en una tarda de circ.

Circ Cric a Valls (30-01-11)

El Circ Cric porta el seu entusiasme a Valls (Vilaweb Valls, 31-01-11)

Únic destí

2011-01-24T00:00:00.000+01:00

És més fàcil deixar que l'indesitjable trobi sol el seu únic destí.

'No hi ha hagut voluntat política de resoldre el problema de Salt' (entrevista a Xavier Besalú /Vilaweb)

Artificis del terrer

2011-01-08T16:35:00.004+01:00

Volen amarrar els temples
de veritats emergents
abans que apareguin
els artificis del terrer
coberts d'aigües encalmades.

Wikirebels (reportatge del 30 minuts / TV3)

Desig per a un any nou

2010-12-31T14:23:00.004+01:00

Que visqueu omplint tot el recipient
amb el nas enganxat a l’aparador
(vidriera que per un alè separa)
clavant el peu
per entomar el cicló que torna i pren.

Intersecció?

2010-12-03T21:14:00.006+01:00

De Paratges (2009), de Gabriel Guasch:

Tot passejant,
el poble em va traçant
el laberint de la memòria.

A cada casa,
una particular història
s'hi esvaeix.

Pels carrers
el temps no mor,
és un passat
que va ser just i necessari
i encara el mostren.

De Pedregam o pedreria. Fragments d'orígens (2010):

Cares de plata
al cafè.
Han quedat petrificades en metall
que llueix
si es deixen les portes obertes
a qualsevol vent.
Baixo seguint
la riuada escassa
de la gent
del meu poble.
A mig carrer
una casa és igual que abans
i, dues entrades més enllà,
una porta ha deixat d'existir.
Arribo a la plaça,
final del trajecte circular
on nosaltres hi anem a caure
per casualitat diària.
Ritme encaixonat,
bellesa del pas del temps
en una peixera de pedra
que vol i es dol del ciment.

Algú que ens guiï

2010-11-14T23:55:00.004+01:00

Pels afluents de l'horitzó que enlluerna.

Trobar paraules

2010-11-02T20:54:00.002+01:00

Guaito el dins del pou
i sóc el reflex
del soroll de pluja
que tecleja l'aigua.

Amarro escletxes

2010-10-26T00:06:00.004+02:00

Amarro amb fils de poemes que surten per escletxes.

Wikileaks publica més de quatre-cents mil documents secrets dels EUA sobre la guerra de l'Irac

Pol positiu

2010-10-17T13:10:00.008+02:00

No n'hi ha d'albergs
a la vall
que duu cap al fons.
Quan s'hi fa lloc,
pel desert transiten
els pols positius
del no res.

Plantats a dins

2010-10-04T21:18:00.003+02:00

Arrels,
monuments que,
plantats a dins,
poden negar la vista.

Gravetat horitzontal

2010-09-26T16:03:00.004+02:00

Empesa per la gravetat horitzontal, la taca d'oli va arribant a tots els pobles.

Vilaweb Valls

Nòmades

2010-09-18T12:47:00.004+02:00

Rere cada cop de porta
és més àrid el camí
de les ànimes velles.

Poble:

2010-09-11T12:30:00.003+02:00

Arbres que mouen el bosc,
combustible que avança la flama.

Imatges dels assajos del Lip3dub-"Porrera en moviment"

Els fets

2010-09-05T13:28:00.003+02:00

L’herència sí que és objectiva:
els fets es broden en el temps
i canvien de propietaris.

Moment de l'assaig dels "Fets del 2 de setembre de 1642" al Pla

Jerarquia periodística

2010-08-30T23:50:00.006+02:00

El paper cau a peu de pàgina
per subordinació.
Arriben a la capçalera

les rames que estenen la xarxa.

Tranquil·litat

2010-08-23T17:48:00.008+02:00

Per paisatges transversals

que donen al cim de la concòrdia

i s'enfonsen en valls recluses,

només era turista

pels cantells de la tranquil·litat.

Prop dels Llacs de Covadonga, a Astúries (agost del 2010)

Notícies del món

2010-08-10T11:24:00.010+02:00

Si et desvetlles,
en el gran campament humanitari
que t'has forjat dintre
a base de mirar les notícies del món,
veus els qui somien
que els rescata la seva flota,
que arriba la nevada
per corrompre els terrors.

Núvols

2010-08-02T10:07:00.010+02:00

Mentre vaig en cotxe,

els núvols corren per dalt

arrossegant el fons del paisatge.

Mirant per la finestra,

es pot veure com el cel migra de pressa

i el sol treu el cap

cada dia, si pot ser,

a la majoria de cases.

Camí de l'ermita del Remei (Alcover, Alt Camp)

Final del trajecte

2010-07-19T17:53:00.001+02:00

Vaig camí d’una altra arbreda

per no conjurar el costumisme

que encara juga silenciós

als passadissos de casa.
L’equipatge és a la clariana àmplia,

l'ecosistema

dels qui ja senten aquest cel

que clama tots els seus colors.

País ombrívol

2010-07-07T16:35:00.005+02:00

Un crit de sol

a la plaça ombrívola.

La part silenciada

de l’iceberg submergit.

El batec del que hi ha

tancat en un fòssil.

Mogut per aigües encalmades,

un veu surar

aquestes imatges del país,

que ens hem empassat

juntament amb les paraules

altes, fortes i clares.

Poble en una capsa

2010-06-23T18:53:00.002+02:00

Em va quedar un tros
de poble petit
guardat ben endins
en una capsa,
traient fum
pels porus de la fusta,
rebentant-ne les parets.

Els comprimits

2010-06-15T23:40:00.012+02:00

Hi ha gent a qui, a més d’anar pel món carregant una fe, li ha tocat viure a les profunditats d’un joc de nines russes que, com més va, més comprimeixen.

Notícia al diari delCamp.cat del 15 de juny.

La sirena de la fàbrica

2010-06-06T23:03:00.009+02:00

La sirena de La Fàbrica sempre ha sonat a la una i a les tres. Tot torna a començar.

Immersió de muntanyes

2010-05-25T15:00:00.000+02:00

Davant la majestuositat d'una ofuscació, em replantejo la devoció pels cims, la necessitat de la penitència. Les muntanyes queden submergides en la fe, si ho vol el paisatge encapsat.

Colors del blanc

2010-05-17T00:21:00.006+02:00

El viatger s’atura
quan reconeix tots els colors
que veu en un blanc.

Joaquim Mir - "Vista de l'Aleixar" (1915)

Troben un pou a la Plaça

2010-05-09T13:43:00.000+02:00

De dins el pou que han trobat a la Plaça, en surten dones i homes entre fum de renoms. Sota la llosa només mor allò que s'ha donat per desaparegut.

No saber, no poder, no dir

2010-05-03T23:54:00.009+02:00

Arribem al cap del Dia
de la premsa lliure.
Això és una commemoració
del que expressaria qualsevol vida
si no fos pel no saber, pel no poder i pel no dir,
membres del mateix cos de la ignorància
des del primer dia
i fins i tot després de la seva fi.

És tan petit

2010-04-24T12:29:00.011+02:00

Papers impresos per a la parada del mercat. El temps, voraç, va passant les pàgines. Deu ser com si deixés córrer un fill, conscient que és tan petit.

Fins al fons

2010-04-12T23:53:00.000+02:00

En un corrent d'honradesa, la veritat (la periodística i la poètica) es deixa endur fins al fons.

Ambiciono

2010-04-03T00:28:00.000+02:00

Corro per ampliar l’abast del far. Els límits de la possibilitat il·luminen els meus camps.

Veritats

2010-03-27T13:27:00.001+01:00

No es pot dir que busqui la veritat.

No puc negar el que deien les converses dins del cafè,

i les cançons de sucre de cagatió,

ni els fantasmes a la fresca d'una nit d'estiu.

Mitges fantasies ficades en ampolles

ens van i ens vénen a tot el veïnat

des del carrer major.

A partir del llibre El falsari

Nit de la poesia

2010-03-21T23:24:00.014+01:00

És tardà el record que tinc per al dia mundial de la poesia. S'ha fet de nit, ja ha plogut molt, i qualsevol paraula parlaria massa poc. A aquesta hora, són paper mullat els noms de poetes que no sé i que, avui, ja puc donar per perduts. Amb aquest desassossec, llenço per la borda tan sols un pensament de la poètica, perquè el trobin escrit en algun lloc.

Dietari:

2010-03-17T23:12:00.012+01:00

Per caminar faig una passa endavant
i dues mirant-me la petjada.
Al final de tot voldré trobar la vella
que va llençar el seu llibre d'estil.

Selecció del blanc

2010-03-13T14:01:00.008+01:00

Queia la neu acompanyant els violins vinguts d'indrets més russos, fins que es va omplir el got. Després va continuar nevant i aviat vam ser un país cobert pel blanc. Al cap de pocs dies, les llevaneu havien escombrat cap a quatre o vuit pobles desafortunats, allà en la llunyania.

És fira a València

2010-03-06T17:02:00.006+01:00

Ho penjo en una nota a la nevera: hi ha una Fira del llibre antic i d’ocasió a milers de distàncies, en una ciutat veïna. Així és notícia a casa meva.

Poble en una urna

2010-03-02T21:39:00.001+01:00

De sobte la natura emprèn tot el que vol. Que el meu poble sigui també una marea que porti el repòs.

D'aquí

2010-02-25T15:05:00.011+01:00

Diuen que hi ha gent que travessa el carrer sense mirar, i ni que plogui no se li xopa cap vora. Que no té música, que la veu la té pura i que no l'entrebanquen quan diu qui és, on ha nascut, que vol viure on viu. Gent que amb la sang tan clara no podria ser d'aquí.

Intercanvi de lletres

2010-02-22T08:00:00.003+01:00

Amb Salvador Espriu

M’empenyen a escriure’t
quatre vents que diuen de tu.
M’acosto al riu,
poso un peu a la barca,
i, amb la calma, fem tubercle
endins del nostre temps.

A banda i banda
llibres d’impressió forta,
lletres omnipotents a la fumera.
Grandeses transparents
que pesen més que el paper
i el foraden, i cauen a l’aigua.

Empesos per llot de paraules benignes,
arribem a un replà del nostre pas
i ens aturem ara mateix, aquí.
Les meves lletres a les portes de ferro
per a les altres hores
que vinguin al teu jardí.

Participo en la iniciativa blogaire 25 sense Espriu

D'una peça

2010-02-14T22:13:00.006+01:00

Del tauler d'escacs ens en surt un trencaclosques. La nafra manté instruïdes totes les seves peces.

El jardí de casa

2010-02-10T19:38:00.001+01:00

A banda i banda del carrer es pot veure qui ha tingut cura del jardí de casa. La llibertat és la planta fràgil d'hivern a punt de franquejar la tanca.

Al terrari

2010-02-04T21:42:00.006+01:00

Traiem les pedretes, els insectes, les sabates abandonades, els caramels de nen i altres tubercles o deixalles. Fem-ne una pasta espessa, marge i comporta per a les presons d'arrels. Al centre, una riuada de no-res lluminosos, tòxics i efervescents.

L'hivern

2010-02-01T01:37:00.000+01:00

Com si fos tan fràgil, voldria entendre l'hivern que em franqueja la tanca.

Autonomia local

2010-01-26T19:55:00.000+01:00

Altres vegades, l'autonomia local es torna una llosa on s'hi ajauran els de dalt.

Poble

De cara a la Plaça,

a mig carrer
una casa és igual que abans
i, dues entrades més enllà,
una porta ha deixat d'existir.
Aviat arribo del viatge circular
enrotllat per la casualitat diària.
Ritme encaixonat,
bellesa del pas del temps
en una peixera de pedra
que vol i es dol del ciment.

Sospirs al buit

2010-01-24T23:17:00.000+01:00

Hi ha dies que seria més fàcil envasar els darrers sospirs radioactius al buit, que contenir la gent que remou el Territori.

El foraster

2010-01-20T00:10:00.000+01:00

Diuen que algú ha entrat a la casa i ha trobat la caixa dels llumins. Hi ha arribat mentre viatjava pels passadissos de color gris. Abans de sortir més consumit, ha encès una minúscula flama i ha vist les darreres presències que pampalluguejaven.

Al fons de la pantalla

2010-01-13T23:43:00.000+01:00

"Haití (Ayiti en crioll haitià) és una república de l'Amèrica Central...": llegeixo el que veig a la pantalla. A aquesta banda, la devastació és quietud, imatges llunyanes,...tecleig en un ordinador.

Ens ha nevat...

2010-01-10T16:53:00.000+01:00

No pateixis, és després de la nevada, quan hi has de ser.

Un tal Quico Sabaté: "Quiet tothom i no passarà res!"

2010-01-05T12:47:00.000+01:00

Sento a dir que ja en fa cinquanta, d'anys que va morir assassinada una d'aquelles persones d'acció. I després de tot aquest temps, aquí i ara, encara no sabem si hem de fer o si no hem de fer. Pendents d'endevinar com es defensa l'arma de la llibertat.

El propòsit

2009-12-30T00:35:00.000+01:00

La vista d'ocell i les mans vora el foc
(lliurar o no lliurar els peus de la terra).
Quatre ratlles fan de puntal del puny,
a l'aire em traço un plànol de cada recorregut.

Cants de neu sobre el paper diari

2009-12-26T16:37:00.001+01:00

El Nadal arriba amb cants de neu
que se'ns filtren pel terrat.
Desfetes les parets del paper diari,
sota la quietud ja ballen les diferències més evidents
entre la gent.

Ciència ficció

2009-12-17T14:33:00.000+01:00

I la noia es va llançar a l'aigua, i quan va aconseguir treure el nen negre del fons del mar havia passat una quantitat de temps indefinit, perquè el planeta havia estat arrasat per unes naus especials. I no els va fer tant de mal haver de viure junts en aquell món estrany, en el que van haver de regenerar la seva espècie a partir del seu amor.

I l'argument de qualsevol història aliena, també podria ser el nostre. Si tot futur de moment és ciència ficció, un dia decidirem què en fem de les nostres pàgines.

Casa meva

2009-12-15T14:19:00.000+01:00

Una dia somiava que eren de sal les roques minerals necessàries per fer-me una casa prou sòlida: hi havia una platja, i uns que sabien jugar amb la sorra es dedicaven a la construcció de castells o de pessebres per al Nadal.

Descabdellar l'onada

2009-12-10T23:03:00.000+01:00

Molles de cançons conegudes se'm queden a la platja sense avisar. Es veu que el disc, enxubat al cercle, ara ha descabdellat l'onada per recollir veus que s'hi adhereixin.

Els pares de la democràcia

2009-12-05T12:35:00.000+01:00

Què amaguen els pares.

La memòria no seria res
si no la tinguéssim en un paper.

I què.

Sort que la veritat no és democràtica,
és la que és,

i, de fet, ja la tenim enregistrada

en aquesta desmemòria.

Encapsada

2009-12-02T23:40:00.000+01:00

Tot vol temps i, desenganya't, per fer esforços sempre seràs prou precoç. Un dia s'han de poder encapsar al vol les hores que ja han pogut fugir.

Dignes

2009-11-26T22:11:00.000+01:00

Un dia de tant en tant, la dignitat sent la necessitat de deixar-se posseir. És quan trobem la calma de dir qui som i què volem, i no ens ho hem inventat, ni ho teníem dins la tomba d’un rei antic. La voluntat de ser sempre ha nascut ara i aquí.

Explicacions

2009-11-21T21:38:00.000+01:00

A l'origen de la matèria no hi toquen les paraules. Els dies fan una lenta collita, per poder-se empassar una explicació grotesca de tot plegat.

El rescat

2009-11-17T09:12:00.000+01:00

No tornis a fer allò d'aturar-te
a mirar qui ets
i a pensar què vols.
Paga't el rescat
amb qualsevol moneda de canvi
i marxa per la finestra.
Ni un etern conseqüent
podria esperar-se tant.

En xarxa

2009-11-14T12:03:00.000+01:00

La nostra comunicació és caduca.
Cometré algun crim moral
si marxo
aixafant les altres fulles seques,
perquè m'atrapi un altre arbre?

Les bretxes

2009-11-10T23:10:00.000+01:00

Treballa fort i sense por que les allaus de poder col·lapsin les sortides: a la televisió parlen dels futbolistes, dels polítics que guanyen i, quan és inevitable, també dels qui s'escolen per bretxes obertes amb les pròpies mans.

L'aniversari dels murs

2009-11-09T23:43:00.000+01:00

Els murs també celebren aniversaris. Són com la història d'una superació personal que, bé, també depèn molt de Tots. I al final saps que mai ho acabes de superar tot. Però quina seria la Història i qui serien els que lluiten contra els murs, llavors.

Vell corrupte

2009-11-07T22:59:00.001+01:00

Uns pantalons sense cinturó tiren avall per la vellesa d'un home emmanillat. La tendresa es compadeix de les causes perdudes.

Fotografia

2009-10-11T14:00:00.000+02:00

La Història es diu en veu alta
i la veritat petrifica la memòria.
Només tu en tens una fotografia.

El Cercle dels Escollits

2009-10-03T19:25:00.000+02:00

Preguntat-se encara si la cultura és propietat d'algú, una noia sense cognom pren una copa amb un dels caçadors de talents més potents del país. Paga ell, amb uns diners fabricats en una fundació de culte, i ja se'n van cap al jaç, on ella es desvestirà amb urgència i provarà d'entrar al Cercle dels Escollits.

Una cadira davant d'un mar viu

2009-09-19T11:59:00.000+02:00

Si ho penses bé, sort n'hi ha de les pors que encara tens: les fotos del viatge a Turquia de fa dos anys no les vas passar mai a ningú, i, com ja saps, també hi ha alguna promesa que no has pogut complir. Tens una cadira davant d'un mar viu.

Fogueres

2009-09-08T18:31:00.000+02:00

A vegades la música de la desobediència arriba a incendiar les nostres fogueres.

Les millors ruïnes

2009-09-03T09:26:00.000+02:00

Farem una ullada a les millors ruïnes que tenim: sempre convé alguna peça de mobiliari.

Amb Denominació d'Origen

2009-08-27T19:22:00.000+02:00

Ara que el sol ja ha sortit per tothom als camps de la bonança, un grapat de vampirs del vi es preparen per la trencadissa d'ampolles al celler.

Del fum del núvol

2009-08-22T13:08:00.000+02:00

Despertar: descobrir que el fum de núvol també és l'eina. No esperar que cap inspiració et vingui a fer una cafetera.

Veus del directe

2009-08-17T01:00:00.000+02:00

A l'equip de música, les cançons són veus del directe encaixades en una dotzena de títols. Després del viatge, deus tenir mig centenar de fotos on, de fons, hi ha unes ciutats tot just començades.