dissabte, 19 de novembre del 2011

De formigó

Ferma com una torre de guaita
diuen que sigui la teva espera.
Amb pressa i sense pausa,
la vas fent en terrats d'estiu
que potser primer diries ferms.
Aviat contemples
la feina de paleta
presa per residu inactiu de l'aigua
a l'esquerda oberta entre veïns.
Formigó en la rotativa,
serà això el que hem après:
a fer i a refer. I a insistir-hi.

No fa gaire he començat a llegir l'obra poètica completa de Salvador Espriu, amb l'excusa d'un treball que preparo sobre la mitologia en la seva obra, centrant-me especialment en el 'mite de Sinera', o mite de la llibertat, que Espriu va crear a partir de la seva devoció per Arenys de Mar. La lectura, sobretot la de poemes com aquest de sota, de La pell de brau, que repassava els darrers dies, ha coincidit amb la mà de missatges electorals que ens perseguiran molt de prop fins el 20 de novembre, i hi he pogut trobar una treba, potser quatre paraules per començar a desfilar el garbuix a l'hora de la tria:

"No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar a la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliço humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai [...]"

de La pell de brau (Salvador Espriu. Obres completes)

dimecres, 9 de novembre del 2011

Montserrat Roig

En aquest trajecte de paisatges fugaços pels finestrals, torno a veure el nom de dona fent enrojolar alguna paret. Ella ja ha quedat escrita a dintre, en les bibliografies que romanen esteses per celoberts.


Aquesta és la meva aportació a la iniciativa blocaire “20 anys sense Montserrat Roig”, que aquest 10 de novembre homenatja l’escriptora i periodista. Són dues ratlles i mitja sobre la permanència de l'obra i de l'essència de l'autora, que enllaço amb aquest fragment de la seva obra Digues que m’estimes, encara que sigui mentida (1981):

“El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures, vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literatura.”

De ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 48.


dimarts, 1 de novembre del 2011

"Afectes": l’ofici que porta el poeta

Amb la crítica d'Afectes, de Gabriel Guasch, inicio la sèrie de ressenyes que aniré penjant sobre llibres de poemes. Conec l'autor des de fa anys, i d'ell sí que en dec haver llegit pràcticament tota l'obra publicada (potser no tan extensa com la que de moment no ha publicat), per això m'estreno amb el seu darrer llibre, que apareix aquest novembre.

Gabriel Guasch és poeta d’ofici. Als poemes que escriu des de fa dècades, hi deixa tot el que forja el seu instint literari, avesat a plasmar el pas de les estacions en el seu entorn. Des de la quotidianitat a Valls, parla d’allò més íntim i d’allò més llunyà i ho universalitza amb una expressió senzilla, però lluny de fer poesia des d’un trànsit simple entre l’observació i la improvisació, aquesta és el resultat de la reflexió constant, de la feina d’un pensador que escull paraules.

Els poemes de Guasch sorgeixen d’aquesta intimitat d’àmplia perspectiva, tenen una veu pròpia no mancada de referents, a la que li agrada, només quan és necessari, recórrer a mites clàssics, que també és una manera d’anar a les arrels de qualsevol qüestió, un dels seus màxims interessos. Fora d’aquest marc, d’allò que considera autèntic, tot és borrós i neguiteja. Així, alguns poemes esdevenen un cant a valors que es perden i a allò que considera la vida plena, sense gaire més floritures que la paraula justa.

El simbolisme d’alguns dels poemes de Gabriel Guasch no està mancat de profunditat, és hereu de la introspecció que practica Carles Riba a Les Estances -una de les lectures que van causar més impacte en el jove poeta-, de la recerca de la pròpia veritat, a través d’allò que el món quotidià evoca. L’eina poètica de l’autor aporta la dosi justa de lirisme per tal de transmetre la tendresa que li desperta el que té més a prop, i sembla que darrerament el que succeeix al país també ha anat deixant empremta, fent que a Afectes el sentiment patriòtic es manifesti més clarament lligat a la seva poesia.

Malgrat l’estima a la senzillesa del dia a dia i la mirada crítica sobre la manera en què avança l’entorn, Guasch transmet la fe en un progrés adequat, en un necessari reeixir que sempre ve de la gent corrent, i en dóna mostra amb la mateixa experiència que transmet. El poeta creu en una necessària transmissió de valors, però no vol ser portador de res, tan sols deixar escrit naturalment l’ofici que li pertoca. Així és com neixen uns versos amb missatge que, a través del posicionament a favor d’una poesia amb sincera càrrega emocional, volen reflectir honestedat en tots els camps.

A Afectes, com als altres reculls que Gabriel Guasch ha publicat des del 1997, el transcurs del temps és un element clau, el que fa que allò quotidià pugui esdevenir transcendent. Ja són una desena d’obres que, globalment, estan marcades pel anys que els poemes han esperat a veure’s publicats i per l’hàbit pràcticament diari de compondre: el que ha anat escrivint apareix en petites dosis que podrien ser cronològiques, per això Afectes no és un recull rodó de poemes escollits, sinó un diàleg amb el que porten els dies, cada vegada més empesos per tot allò que queda enrere en els llargs recorreguts.