dilluns, 27 de gener del 2014

Literatura com a aliment



Article publicat a la revista Viu Tarragona del gener de 2014

Olor de pa al carrer major de Tarragona. Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va créixer com a poeta pensant sovint en la flaire que feia tot quan el seu pare els treia acabats de fer del forn. Reunits un matí de novembre amb un plec de poemes a les mans, pensem que la primera inspiració del poeta de Burjassot ve del pa i  de coses petites i diàries que també alimenten. Seguint un rastre que demostra el seu pas per la ciutat, fem cap a la catedral i altres llocs grandiloqüents que formen part d’una ruta literària organitzada per l’APELLC, l’Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes: el Pla de la Seu, el Museu Arquitectònic, l’Amfiteatre-Església de Santa Maria del Miracle, ... tractats amb una fascinació semblant a la que sentia per unes engrunes d’aquella matèria comestible de color terrós.

Moment de la Ruta Literària Vicent Andrés Estellés

Un vespre de tardor, diversos grups de persones assagen poemes i altres textos de Salvador Espriu (1913-1985) al Teatre El Magatzem, a la Cooperativa Obrera. Més tard, la veu i la imatge del poeta es projecten en una pantalla durant un acte en el qual entitats de Tarragona vinculades a la cultura representen una part de l’obra del de Sinera. Allò que es troba en els seus orígens, el jardí de la casa on  passava els estius, les llums i les ombres de la infantesa, són a la base del món que Espriu exposa. 

És un poeta viu qui ha dit que la poesia no serveix per a res. De seguida s’entén què explica amb aquest aparent menyspreu MàriusSampere, nascut a Barcelona l’any 28 del segle XX, que ja ha obtingut algun o altre reconeixement públic a la seva trajectòria: no dóna per menjar, la poesia; ni la que es llegeix, ni la que un mateix pot escriure. Però per mantenir viva alguna altra cosa més intangible sabem que és important que aquest any passat hagi estat l’any Espriu i que s’hagi parlat també de Vicent Andrés Estellés, durant la tardor passada a Tarragona i a molts altres municipis catalans, sense haver-se de plantejar gaire els motius d’aquestes dedicatòries. Els seus noms propis, tan pesants, serveixen també per definir qui som, encara que a vegades facin que se’n deixin per homenatjar tants altres. 

En la passada Tardor Literària de Tarragona, amb una vuitantena d’actes, també al voltant de la figura de Pompeu Fabra, a més de les d’Estellés i d’Espriu, hi han participat una quarantena d’organitzacions. El seu èxit parteix d’aquí, de la quantitat de persones que s’han sumat al caos organitzat i han promogut activitats al voltant de tres autors que tant sols són una mostra representativa, però que també han inclòs presentacions de novetats editorials, lectures, activitats d’experimentació amb el llenguatge i amb altres formes d’art i comentaris de clàssics de la literatura universal. Un espai que els qui són actius en el món de les lletres ja esperen per desplegar possibilitats, i que permet fer-se un lloc a la poesia que tenim en comú.

diumenge, 19 de gener del 2014

Buscant la coincidència

El vaig titular Esferes coincidents força aviat, potser quan vaig trobar el que lligava la majoria de poemes d'aquell document de l'escriptori de l'ordinador. Llavors va començar a ser fàcil determinar-ne l'ordre i la forma. Potser n'hi ha que tenen clar l'argument principal i l'estructura del poemari ja abans de fer les primeres lletres. De fet, en els aspectes més o menys literaris potser també sóc aquí: ordre, claredat i neteja general. Per higiene creativa (mirant que les idees no es cabdellin més del compte) i perquè em sembla que deu ser com el missatge arriba més bé, vaja.
 

Això ara és el que m'interessava: com transmetre el missatge perquè arribés a lloc i s'hi quedés, com a mínim, una estona. Com fer creure a la gent que el dibuix d'aquelles tres esferes que aparixien de sobte a les pàgines del poemari, realment representava la manera en què estan agrupats els poemes del llibre. Fer que, per uns moments, fos una mica més visible el punt d'universalització d'allò més íntim; un instant en el qual allò que passa al món és exactament allò que ens passa també a casa, rere les parets primes d'un poble i d'un país.

Imatge del Pla utilitzada per a la presentació (Foto: Laia Estrada)
Però la primera qüestió que havia de resoldre era molt més terrenal: com organitzar fora dels límits del meu poble una presentació del llibre que tan amablement m'havien editat i que no ens haguéssim d'encarar a una sala pràcticament buida, i com evitar l'ensopiment. D'una manera molt subtil, anat-los a veure en un altre acte que havien organitzat, vaig enredar els mots.en.cru, un col·lectiu literari tarragoní sorgit de l'Escola de Lletres. Es devien adonar de seguida de la necessitat d'animar una mica aquell projecte de presentació... i també del poc temps que teníem per organitzar-ho, de la dificultat de quadrar agendes... es veu que és molt difícil organitzar qualsevol espectacle que combini de manera una mica dinàmica la lectura i els audiovisuals, encara que no duri ni mitja hora.

Assaig al Cafè del Teatre Metropol
Aquest dijous passat arribàvem a la data límit, la que havíem programat per a aquella presentació, potser sense haver assajat prou i amb els problemes tècnics de rigor. Però en el moment de l'acció, va sortir tan bé com podia sortir. Durant la lectura, que es va incloure al Cicle Hipermetropoesia, el Cafè del Teatre Metropol de Tarragona estava pràcticament ple i la gent s'ho mirava tot amb atenció. Allò que havia volgut dir al llibre era més tangible que mai, i, sobretot,  trobava un lloc on coincidir amb els destinataris



dijous, 2 de gener del 2014

Creativitat productiva: Vaporlab, espai per a la cooperació

Article publicat a Artiga, revista d'art i pensament contemporani, número 21 (desembre de 2013).

Productivitat amb l’energia de la interrelació entre persones. Abans que professionals d’un ofici, som gent amb ànsia per dur a terme una activitat més o menys creativa. Ara que la necessitat econòmica i també la de desenvolupar les pròpies capacitats es poden veure limitades per la precarietat laboral, sembla que és moment d’analitzar-se en profunditat per trobar alternatives a mètodes i a idees de com hauria de ser l’espai de treball que van quedant obsolets. Els de Vaporlab, en una antiga fàbrica tèxtil de Reus propícia per a la sinergia, amb el seu projecte també cerquen l’equilibri entre la creativitat, la producció efectiva i la realització personal, emparant-se en la filosofia del coworking, de la feina feta en cooperació amb els altres.

Les parets d’un edifici modernista al carrer Sant Serapi remeten a la seva funció purament industrial, segons la nostra memòria col·lectiva. El Col·legi d’Arquitectes ja va saber explotar un altre tipus de possibilitats de treball que oferia el lloc, ubicant-hi la seva seu del Baix Camp, fins fa uns cinc anys. Des que van marxar, part del potencial del gran espai diàfan de l’antiga fàbrica del Vapor Vell va quedar latent, amb una multiplicitat d’endolls buits. Va ser a partir de la detecció d’un “ensopiment general”, que l’artista visual Aureli Ruiz es va fer un dels impulsors d’aquest primer projecte de treball en cooperació a Reus. L’antropòloga Coia Domingo també parla de la manca de nous espais de treball per a professionals del món de la cultura, encara que a Varporlab pretenen aconseguir un intercanvi real entre professions que aparentment tenen poc a veure, però que s’enriqueixen mútuament. Amb aquestes idees i motivacions, una desena de professionals amb força anys d’experiència en els camps de l’arquitectura, l’art, l’antropologia, l’audiovisual, la història de l’art, la cuina, la química i el món de l’empresa, fa menys d’un any van començar a donar la seva pinzellada a un lloc que pràcticament no han hagut de modificar estructuralment. El nou condicionament de la nau, que han obert el juny de 2013, s’ha anat fent tenint en compte les necessitats dels autònoms que s’han sumat a l’equip, llogant un espai de treball de manera permanent o puntual, per hores. Fins i tot existeix un ‘Club Vaporlab’, que ofereix descomptes als socis i difusió de la seva activitat per 15 euros al mes.


Formació, creació i pensament no es poden deslligar en els veritables centres de coworking. Diu que els qui van engegar les primeres iniciatives d’aquest tipus, aparegudes fa entre cinc i deu anys a Estats Units i el Canadà, van començar reaprofitant els garatges per trobar-se, i que les grans ciutats ja es comencen a farcir de llocs semblants en espais de grandària variable i un ambient més o menys adequat. Una mostra de com, partint de les pròpies necessitats o mancances, és  possible anar forjant, no tan sols els canvis personals, sinó que també es pot transformar l’entorn, i encara més si s’està ben acompanyat.