Montserrat Roig

En aquest trajecte de paisatges fugaços pels finestrals, torno a veure el nom de dona fent enrojolar alguna paret. Ella ja ha quedat escrita a dintre, en les bibliografies que romanen esteses per celoberts.

Aquesta és la meva aportació a la iniciativa blocaire “20 anys sense Montserrat Roig”, que aquest 10 de novembre homenatja l’escriptora i periodista. Són dues ratlles i mitja sobre la permanència de l'obra i de l'essència de l'autora, que enllaço amb aquest fragment de la seva obra Digues que m’estimes, encara que sigui mentida (1981):

“El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures, vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literatura.”

De ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 48.

Pàgina de l'homenatge a Montserrat Roig, amb els articles dels diversos blogs, al facebook