divendres, 30 d’agost del 2013

La moral del conte. "El metge i un gos d'atura"

Al nucli de la història del llibre El metge i un gos d'atura, d'Inès Vidal Farré, guanyadora del XXX Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre, hi ha un conte infantil que, només en part, s'acaba bé. És una novel·la sobre el dolor dels desafavorits i les seves conseqüències, explicades d'una manera crua que es beneficia d'un context com el del Pirineu de Lleida, però amb la subtilesa d'un conte. Amb la diferència que aquest s'estalvia la gratuïtat de la seva moral.

L'entorn del metge i un gos d'atura és d'una realitat fora d'època, conté la màgia d'allò que, en la memòria de molts, no és més que una llegenda, però no tan llunyana com voldríem. D'aquesta manera la novel·la dóna mostres d'unes desigualtats per raó de classe, gènere, edat o condició física que són atemporals, com la vergonya. La vergonya que surt tallant en forma de frase, pàgina sí, pàgina també, i s'assenyala com el punt zero de la marginalitat. En parteix l'abús de poder, talment com una bèstia poc pietosa fins i tot amb qui en porta la disfressa. Un llop per a la pobra gent, un llop que un dia també en va tenir un per a ell mateix: "Jo no tinc culpa. no tinc culpa. no tinc culpa.

O què us penseu? Que jo no sé què sent l’infant que hi ha tancat al corral? Prou que ho sé. Ho he sabut tota la vida. Ho he sabut moltes vegades. I aquí estic. Sa i fort. I ja ha passat. I no ha passat res. És el que toca.[...]"

El paisatge és l'ideal per a la narració: un ambient rural entre bucòlic i salvatge, bressolant el temperament dels personatges, configurant-los amb eficàcia a mesura que avança l'acció i es relacionen entre ells. No és fins al final que el lector els acabarà de veure desplegar tota la seva complexitat de carn i ossos, teixida en capítols com un tapís que encaixa quan es veu sencer de dalt a baix: "La seua mare escombrava, com cada matí, davant de casa, amb les mans de pagesa agafades a l’escombra com escorça de vinya a un parral.
—Ja sé qui podria haver sigut. Aviseu en Pere de França, i que vingui.
La mare del metge va prémer llavis, ulls, cara, i es va posar a plorar, igual que disset anys abans.
Com cada dia feia. [...]"

El món literari d'Inès Vidal ja es començava a desplegar a partir d'Història del llop, guanyador també del Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre en una edició anterior. Els infants es troben al centre del seu imaginari, juntament amb la iconografia dels contes i un paisatge del Pirineu lleidatà que devia conèixer quan era també una nena. La seva obra, però, es revela contra l'estatisme de la tradició literària per a nens, que els espanta sense acabar d'explicar res. Vidal, amb mestratge, manté l'enigma fins les darreres pàgines, però al final senyala culpables, tots els artífexs dels abusos. Les seves cares es confonen amb les de la por.

divendres, 16 d’agost del 2013

El llamp (encesa d'una estelada al Pla)


Aquesta llum ens pertany,

vulguem prendre-la tota

per saciar-ne l’ànsia, però

com un aliment que s’assaboreix

més enllà de les dents,

paladar avall.


Guardada al sota escala de casa,

pren el sentit invers de les canonades

i va esclatant per les aigüeres:

la claror que escalfa s’escampa així,

com un foc somort a les brases

espetegant quan sent que el remouen.


Hi ha aquest llamp que és nostre

i arriba el dia d’aixecar la veda,

que ens faci esclatar la terra.


 Encesa d'una estelada al Pla de Santa Maria (14/8/13)

divendres, 9 d’agost del 2013

Impermeabilitat d’uns versos. "Nàufrags", de Lluís Figuerola


Article publicat al darrer número de la revista BValls de Lletres, de la Comissió de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV)


Nàufrags, de Lluís Figuerola i Ortiga, és un poemari dens com una vida viscuda, gens banal. Les contínues referències al mar -no només el del nàufrag, sinó el d’aquell qui encara es troba en ple combat amb les ones-, s’inicia amb el que podríem definir com a narració en prosa poètica protagonitzada per algú que desafia totes les pors encarant-se amb la mort, però finalment no pot defugir les seves aigües. Per entendre el text de l'obertura d'aquest poemari va bé conèixer el paper de Figuerola com a autor de narrativa i també la seva faceta com a actor, que potser li permeten crear l'ambient i caracteritzar els personatges com en una tragèdia: “No temia morir, però, lluitant amb obstinació contra tots els obstacles, intuí el joc de clarors i ombres que menen a la superfície i, curull d'una emoció desfermada, posà els peus en una clivella de la paret;[...]”. La relació entre la bellesa del mar enfurit i la lluita contra les ones de qui sap que acabarà perdent és el que mou tot el poemari, una metàfora del viure. Però el nucli d’aquesta visió en perspectiva sobre la pròpia experiència també l’omplen les relacions afectives, el record d’una postguerra que es va anar allargassant, la reflexió sobre el paper d’un déu i d’una religió que temps enrere haurien estat inqüestionables, i el punt de vista sobre com és avui la pàtria. Aquests són els elements que quedaran momentàniament a la salvaguarda dels versos, en una barca que també va portant cap a l’oblit.

Lluís Figuerola combina la prosa poètica de l'inici amb els versos lliures en un poemari que presenta de manera molt clara els seus eixos temàtics. La veu del poeta és prou homogènia en tot el poemari, i podria haver defensat la majoria de poemes també adoptant una forma més prosaica, sense forçar el vers ni perdre’n el missatge poètic. Les imatges creades són d'una gran potència, plasmen la força de la natura, la indefugible transitorietat dels moments de la vida, el pes del passat i la necessitat de transmetre a les noves generacions unes idees forjades per l'experiència. Ja en una etapa avançada del camí, la veu poètica pressent la llum del final, no sense un toc de dramatisme: “Només escrivint / em sento completament lliure./ Però vaig escriure un conte / que s’acabava en mi. / Trist final. [...]” La figura romàntica del "poeta maleit" apareix diversos cops al poemari, encara que l'autor no l'interpreta, sinó que se'l mira distant: “Era jove i bonica / i estimava tant la vida / que es va tallar les artèries / amb un poema de Keats.” Ell no és aquell poeta avocat a la desgràcia, sempre ferit de mort per la poesia, però sap reconèixer de la mateixa manera la bellesa de la Dama, aquella que és purament lírica i que ve al darrer moment.

 

divendres, 2 d’agost del 2013

Complements circumstancials

He anat a parar altra vegada a La neu i altres complements circumstancials, de l'asturià Xuan Bello (Paniceiros, 1965) perquè l'altre dia algú el va anomenar entre lectura i lectura allà al Matarranya. Bello transporta a un món en el qual allò local s'universalitza de la manera més natural, o bé, dit d'una altra manera, allò que té una dimensió més amplament terrenal es veu fragmentat en els pobles que conté. En aquest llibre difícil de catalogar i traduït al català, s'hi agrupen la infantesa, el temps, el paisatge i, en general, els records, que ajuden a entendre una terra mil·lenària com és l'asturiana, amb molts motius per ser germana de la catalana. S'hi pot trobar un calidoscopi que serveix per ser conscients de l'espai que ocupem en el món i per sentir-nos engranatge d'allò que hi succeeix. 

Astúries, 2010
Moguda per la crida latent a La neu i altres complements circumstancials, he fet els versos per a un poema:

Acord de rebel·lió

Ens trobem en aquella taula ampla
i blanca, sense límits, amb un lligam
més estret que les mans nuant presències.
Ferma i antiga, estesa només
amb motiu de les paraules, s'escampa
el que sembla més brisa que un fort vent.
Així és com acaben donant-se pas,
dues endarrere, una endavant,
les fulles d'una història compartida.

A la fotografia dels que hi som,
hi ha tants pobles encerclats de mar,
que les llengües són germanes de sal
i pampalluguegen quan es fa fosc.
Al negatiu es veuen punts de llum,
fars de terres que es diuen singulars
com si n'hi hagués de cap altra manera.
Fan relleus pel traçat d'un plànol propi
i ben estès, a punt d'emprendre el vol. 

(El Pla, l'Alt Camp, agost de 2013)