divendres, 28 de desembre de 2012

L'abrandada


Teresa Duch presenta el seu primer llibre a Tarragona


Teresa Duch va presentar el seu primer llibre al Cafè Metropol de Tarragona, entre amics i escriptors ja força reconeguts també fora les portes de la ciutat, com Coia Valls i Xúlio Ricardo Trigo, i lectures dels seus contes. En la seva intervenció, Teresa D. només va poder agrair i agrair la col·laboració de tots els qui l’han acompanyat mentre feia realitat el Viatges insòlits de viatgers abrandats. Un grup, aquest dels ‘viatgers abrandats’, al qual, no sé ben bé perquè, em penso que l’autora s’hi deu incloure. De fet, me’n vaig acabar de convèncer quan l’actriu que va fer una lectura dramatitzada de la “Història d’una artista del trapezi” va explicar com la  “Teresa D.”, després de néixer en un circ i de tombar pel món, acaba treballant per una entitat bancària, i més endavant, escrivint llibres. 

Teresa Duch és una escriptora que encara té molt clar d’on ha vingut el seu aprenentatge en el món de la literatura: l’Escola de Lletres de Tarragona potser li serveix, des de fa temps, per respondre a aquell neguit d’escriure que devia notar un dia, qui sap si molt llunyà, ja. Però els seus contes denoten que l’instint creatiu li ve de molt enrere. Potser de quan era una nena i anava dalt del carro al tros amb els seus pares, tot imaginant que podria ser qui volgués? La Teresa és una dona que ha viscut i, sobretot, imaginat molt. Per això, ara sospito que l’adjectiu “abrandada” no li ve per l’atreviment de fer un llibre, cosa que per a ella ha estat el resultat natural d’haver escrit uns contes amb possibilitats de transcendir a la nostra imaginació i emocions, sinó pel que hi ha de veritat en aquestes històries que ens narra: sovint no hi ha res més real que les sensacions que se’ns desperten com a resposta als estímuls de la vida.

La imatge de la noia agafada a un avió de paper, de Marc A. Pérez Olivan, a la portada del llibre, i el llarg subtítol, “Escapades necessàries per enlairar-se en un planeta que s’enfonsa”, no enganyen, però Teresa D. encara ens diu alguna cosa més. No és veritat, que vulgui que el lector “passi una bona estona”. Amb contes com el de l’”Heroi no de raça, amb potes blanques”, o el d'una acarnissada crisi existencial a la Normandia, aconseguirà que la recordem i que potser la busqui als prestatges de les llibreries més gent que s'haurà familiaritzat amb un adjectiu com "abrandada".

dissabte, 22 de desembre de 2012

La vacant

Mantinc en ferm 
les maneres d'omplir-te,
de cap a cap.
Com si desplegant
el darrer moment
pogués cobrir-te la vacant.

Em mou el dubte
de l'ascendència que no sé
acompanyar a l'altra banda,
ni quan és aquí.

La parcel·la de l'edat
queda fosca, a la part del darrere,
on es fon
la paret dels que ja hi han estat.


dissabte, 15 de desembre de 2012

D'un glop i sense baranes. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi a Reus


Quinze músics en un escenari es col·loquen estratègicament per fer sonar els instruments d’una cobla sense fer-se nosa, com s’ha fet sempre abans de qualsevol ballada. També hi ha una bateria i un piano, i un cantautor al mig posant-hi veu. Aquest vespre del 14 de desembre, des del seient del Teatre Fortuny de Reus, la fusió entre la Cobla Sant Jordi i Roger Mas és l’experiment reeixit, per necessitat molt treballat, però d’una fluïdesa sorprenent. Els minuts introductoris del concert, talment com si reproduïssin els del disc, serveixen perquè els sons de la cobla es despleguin abans de deixar entrar la veu de Mas, que ve després amb espardenya catalana.


El posat dels músics és altiu, potser perquè saben que tracten amb una matèria primera riquíssima, perquè així ho demana la memòria de Mossèn Cinto Verdaguer, Maria Mercè Marçal, Rosalía de Castro, Joan Lamote de Grignon, Fabrizio de Andrè i Francesc Pujols, tots cridats ara i aquí; i la Muixeranga, i el basc Haika Mutil. Mas és d’aquells que pateix cada cançó que canta i que ha compost o adaptat, i el públic agraeix la bona interpretació, o fins i tot, la sinceritat, el gest afectat. Les referències a les darreres gestes d’un govern de l’estat espanyol que menysprea la diversitat i cultural i lingüística fan que s’acabi de guanyar un públic que aplaudeix amb delit. 

Des del pati de butaques es fa difícil dir si l’adaptació ha estat més difícil per a una cobla experimentada, que ja ha tractat amb cantautors com Pascal Comelade, o per a Roger Mas, qui sembla que creix en els directes que no són senzills. Potser d’aquí ve la seva ànsia per retrobar-se a cada disc, a partir d'una investigació a la qual només hi posa límits la mateixa tradició musical. Si bé Mas sembla que s'ha especialitzat en fer-se una mica seves altres maneres de fer música, aquesta diversitat és la que homogeneïtza un estil propi, no la fidelitat ni les capelletes. Mas no s’ha casat amb el pop, ni amb la cançó italiana, ni amb els poemes de Verdaguer, ni ara amb la Cobla Sant Jordi. Potser ni tan sols serà per sempre un bandautor, encara que el terme li quedi tan bé. Per això és un cantant totalment reconeixible amb capacitat d’oxigenar-se mentre s’arrela encara més a una tradició.

El conjunt d'avui al Fortuny ofereix aviat la cançó “Si el mar tingués baranes”, basat en el poema de Maria Mercè Marçal que aquest any s’ha endut el Premi Miquel Martí i Pol de cançó musicada. És la seva declaració d’intencions:  “I és aquí on jo et cerco / no sé per què ni com, / dins la nit esmolada, / com la tempesta el torb, / pel mar sense baranes, / pel cel sense mollons”. Les cançons de Roger Mas a més d’un li provoquen un pessigolleig en un lloc força profund de la ment, que baixa pel tronc cap a la medul·la espinal: com un arbre mogut per l’aire, però a batzegades, a vegades com si hagués agafat una forta embranzida que et deixa tocat, i et despentina. Un espectacle que provoca vertigen a cronistes que es corprenen amb molt de gust.


dimecres, 5 de desembre de 2012

L'autor. Gaspar Jaén i Urban


Gaspar Jaén i Urban

El poeta d’Elx Gaspar Jaén, quan va ser a la Universitat Rovira i Virgili aquest novembre al cicle de conferències d’escriptors en llengua catalana, va portar dos dels seus llibres per vendre a bon preu entre els estudiants. Del temps present, Premi de poesia Vicent Andrés Estellés 1997, que convoca l'ajuntament de Burjassot, i Pòntiques, Premi de poesia Ausiàs March 1999, convocat per l'Ajuntament de Gandia. Dos reculls breus de poemes que l’autor va fer i refer durant anys, dues dècades, la dels vuitanta i la dels noranta. Aquest arquitecte i professor universitari, que també s’ha dedicat a la narrativa i a l’assaig molt vinculats a la vida cultural del seu entorn, sovint parla com si hagués deixat molt enrere la seva etapa de poeta. A la seva pàgina al web de l'Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, es pot llegir això que va deixar anar durant un recital a l’Aula de Poesia de la Universitat d’Alacant: “L'objecte de la meua poesia volia ser l'esdeveniment personal i vital, quotidià o extraordinari, el món visible i tàctil, els records i les absències. [...] Una cosa poc novedosa i que s'apropava als llocs comuns sobre el tema. Crec que tot s'ha dit ja i que solem repetir, amb variacions, els mateixos temes i les mateixes formes. [...] I a poc a poc, ben aviat, vaig anar allunyant-me de les avantguardes del període d'entreguerres i dels textualismes dels anys 60 que una vegada em van entusiasmar tant. Amb la meua literatura pretenia emocionar i m'emocionava intentar-ho i aconseguir-ho."

Comprovo que això que diu l’autor s’assembla molt al que m’he emportat llegint Del temps present. El poeta, l’humà, cerca el seu espai en qualsevol dels moments que li toca viure. A la segona part del llibre, la cerca del present és un cant a la vida que ja es pot fer des de la reflexió i l'inventari. El neguit de no poder abastar tot el que es voldria, amb la maduresa es torna plàcid. Un ja ha après que tot se’n va, i, segurament, la manera d’assolir qualsevol fita es reconeix com a més important que la fita en sí; així el record esdevé, més que ideal, irrepetible. A Del temps present s'hi parla sobre l'amor, sobre l'amistat i sobre la ruptura, totalment en acord amb allò que s'espera de qualsevol dels temps; el que en queda sempre és allò que s'ha deixat capturar per l'instint de transcendència, per això Jaén afegeix al poemari una introducció a partir de les paraules d'Octavio Paz en el discurs "La búsqueda del presente", que l'autor mexicà va pronunciar a l'hora de recollir del Premi Nobel de literatura.

Pòntiques, en una primera lectura, em provoca fredor per la distància amb uns poemes que interpel·len un cèsar i l’antiga Roma. Però resulta ser força dúctil, i permet entrar-hi per descobrir-hi el discurs de la veu que hi parla a través del símil amb el poemari del romà Ovidi Nasó, amb el mateix títol. En aquest cas, no és imprescindible conèixer la biografia de l’autor per entendre els dobles sentits que es poden extreure dels versos de Gaspar Jaén, però només saber que va néixer i que manté els vincles amb Elx, ciutat a la qual ha dedicat estudis i llibres, permet establir ponts entre aquella Roma que encara fa patir un Ovidi desterrat, i la València maltractada que s'evoca en aquestes noves Pòntiques; a imaginar què origina el neguit d’aquell qui, com a mínim com a poeta, se sap poc més que una veu -encara que aquesta sempre pot ser impostada- amb capacitat de fabular, de descriure, d'assenyalar, de denunciar. 

dimecres, 28 de novembre de 2012

Qui té por?


El títol que es troba damunt d’aquestes línies se m’acudeix un 26 de novembre postelectoral. La nit d’ahir va ser un pèl llarga, per ser diumenge, i si algú, potser una majoria ja imparable, vam fer tard al llit, és perquè ens havíem de convèncer que els resultats de les eleccions eren els que ens plantaven davant dels ulls. Poc acostumats a què els polítics s'entenguin de debò entre ells, més enllà de l’oportunisme i la falta de compromís amb nosaltres, ens falta confiança en els que es reparteixen el govern en aquest tros de país, informals o amb corbata. I, per això, ja em responc l’agosarada pregunta: jo, en tinc. Però només pel neguit d’esperar que aquesta vegada això no s’estronqui.

Encara ara no estic convençuda de quina era l’opció que havíem de triar en aquestes eleccions els que creiem que, sobretot, és el moment de la Independència nacional. I ningú no ens ho ha hagut de dir, que ara en tenim la necessitat, que ja ho hem vist caure pel seu propi pes. Alguns, gent d'aquí i de fora, encara ens diuen separatistes: en quin món i en quina època viuen? En un altre extrem, també n’hi ha que ho han sigut sempre, independentistes, però, ara que n’hi ha més que diuen que ho són, sembla que estiguin gelosos de les ganes d’Independència que fa tant de temps que carretegen: “ves, què ens heu de venir a explicar a nosaltres. I, a més, si ara en sou és per interessos partidistes”. Alguns d’aquests interessos segur que són ben reprovables i tant de bo que en paguin les conseqüències. El que se’m presenta com una prioritat enganyadora és el sentit de partit, l'hermetisme d'alguns d'aquests (o de tots?), que sovint deu venir de la poca visió de conjunt, tacada per un excés d'ego personal. 

Estem espantats perquè a vegades també ho han estat els que ens precedeixen: segur que no caldria que me n’anés tan enrere, encara que tot això vingui de tan lluny, però penso, ara que llegia Història de la meva vida i delsmeus fantasmes, les memòries de Lluís Capdevila, en els Rabassaires la nit dels Fets del 6 d’octubre de 1934; en l'exili de  molts catalans que creien en un país que de debò sentien propi; en les contínues clatellades que ens cauen des de fa segles en la fredor d'una estat que decideix sobre les nostres vides mentre ens escanya. Se'ns han tancat moltes portes, encara que sempre, per desgràcia seva, les hem tornat a empènyer. Sort que la gent valenta sovint també és la que persisteix. Mai no ens han faltat ganes ni esperança, però més val que avancem al galop per marxar definitivament d'una nit tan fosca.

*Els resultats electorals segons Antoni Riera al blog L'estenedor.

 Col·legi electoral a l'Escola Joan Rebull (Reus, 25 de novembre de 2012)

divendres, 23 de novembre de 2012

Una vida, uns fantasmes. La República, el periodisme, el teatre


El Lluís Capdevila d’Història de la meva vida i dels meus fantasmes, a cura de Francesc Canosa, s’encén amb els fets que van seguir la nit del 6 d’octubre de 1934 i mostra la versió més punyent d’un periodista reflexiu motivat pel moment històric, per l’entorn. Capdevila (Barcelona1895 - Andorra la Vella1980conta honradament el seu paper com a periodista, director del diari d’ERC La Humanitat, amic de Companys, i personatge relativament conegut també per la seva tasca com a escriptor de teatre, amb criteri, amb ideals, amb preferències polítiques i amb compromisos que el lliguen de mans i peus. Res estrany, ni per als periodistes d'abans, en temps de la República, la guerra i l'exili, ni per als d'ara. Per a ell, el no trair-se a si mateix és una manera de sortir de qualsevol intricat en els que es troba. Què pensaria sobre aquest moment que vivim, Lluís Capdevila, que s'interpel·la ell mateix en segona persona, com en un interrogatori, a través de les pàgines d’un llibre de memòries? El que és segur és que si el llibre apareix ara és perquè és un moment, com a mínim, oportú: Capdevila aquí és un periodista de partit que fa els possibles per dir la veritat que percep, no la que que volen que digui, i fa de la seva memòria una lectura molt recomanable aquests dies de campanya, i cada dia, per a aquells que inflen pàgines de diaris i pantalles amb el que fàcilment es pot reconèixer com a mitja mentida.


Història de la meva vida i dels meus fantasmes, el tercer volum que es dedica als manuscrits de memòries que va deixar l'autor, i al qual Francesc Canosa dedica un capítol intruductori a mode de dissecció i anàlisi, se centra, sobretot, en el període de la República, amb continus flaixbacs, aclariments i alguna nota a peu de pàgina que remet a un temps passat o a algun altre esdeveniment paral·lel, que l’autor devia considerar imprescindible de donar a conèixer, a vegades, després de calibrar-ne la importància, i d'altres, segurament, deixant-se endur per la passió per transmetre la transcendència del moment. L'actualitat que descriu és feta, en essència, de persones, de gent a qui coneix de més a prop o de més lluny, però que sempre mereixen una valoració, bona o dolenta: el president Companys i el seu germà, que segons Capdevila, eren ben oposats pel que fa al tracte amb els altres; els redactors de La Humanitat, cadascun dels quals descriu amb els seus tics, aspecte i comportament; els parents de Valldoreix, el sastre i un altre que li va voler fer una faixa; el govern de la República, que uns polítics “amb molt bona fe però poc capacitats”, no van saber fer madurar; el teatre, amb Margarida Xirgu i Federico Garcia Lorca. Els esdeveniments vinculats a tots aquests personatges que Lluís Capdevila fa circular per les seves memòries, són els que li van endurint les paraules, l’expressió: "La República de l'indesitjable Alejandro Lerroux, del nauseabund Alejandro Lerroux, ànima d'excrement, matèria fecal de cap a peus, tenia bons puntals." L’autor escup contra aquells que no han estat transparents, cap als qui han traït la República, li han perjudicat la salut, l’han aniquilat.

Capdevila, un home de posat tranquil i reflexiu, segons sembla a partir d'aquestes pàgines, aconsegueix presentar-se com a una persona senzilla, petit burgès i ben casat. Només la coneixença amb altres persones de gran transcendència, el nom de les quals sí que ens sona, és mostra de la consideració que se li devia tenir entre la societat barcelonina de l'època, en gran part, per la seva tasca com a escriptor de teatre i periodista contundent, ja a l’època de Los Miserables o La Campana de Gràcia. I ell, que també havia fet el text d’alguna sarsuela i va haver de canviar el títol de la seva obra més reconeguda, Cançó d'amor i de guerra (inicialment Els soldats de l'ideal, 1926), carretejava un sentit moral i de la dignitat que sovint el comprometia. I encara tenia sort de saber sortir-se’n més o menys airós la majoria de vegades, malgrat fets com els del teatre Olympia, on va pronunciar un discurs emotiu, crític i polític durant una interpretació de Fuenteovejuna, amb Margarida Xirgu. D'aquesta manera, condemnant l'assassinat, també, de l'amic Garcia Lorca, "bestialment afusellat per l'odi dels que mai no podràs -ni voldràs- perdonar", Capdevila tanca les seves memòries a Poitiers el 1964, encara enmig d’un llarg exili, com si el comiat fos només un entreacte i amb una pregunta als llavis, “Quan ressuscitarà l'alba?".