Joan Lluís Adserà: “Crec que hem d’apujar una mica el nivell i fer un bon paper davant d’Europa”

Un tast de l'entrevista publicada a la revista La Planenca i a Mirall.

Joan Lluís Adserà, dissenyador industrial, és president de l’equip de futbol australià Llops del Pla de Santa Maria i de la Lliga de Futbol Australià de Catalunya. Fa onze anys, després d’una calçotada, hi va jugar per primera vegada i de seguida s’hi va sentir atret. En aquell moment també van veure’n algun partit a la televisió, i va ser així com van formar aquell primer equip, el Belfry de Valls, com a alternativa al futbol al que estem més acostumats. Ara també defensen una Selecció Catalana que no ho va tenir fàcil per fer-se un lloc als campionats europeus i que va pagar part de l’expedició a la Copa d’Europa que es va celebrar a Bordeus a través d’una campanya de micromecenatge. 

Durant un partit (cedida per Esther Cortada)

-Per situar-nos, l’equip que teníeu anteriorment, el Belfry, ja no existeix…

No. Com a Belfry, no. Ara som els Llops del Pla.

-Tot va començar fa… onze anys?

Va començar fa onze anys, el 2002, a Valls. Pel fet de veure a la televisió com jugaven, ho vam voler provar. Va semblar que era divertit i ho volíem practicar. Vam formar l’equip i vam contactar amb gent de Barcelona per fer una lligueta, entre dos equips, que eren els Barcelona Stars i nosaltres, els Belfry.

-Quan vau començar els únics que existien eren aquests de Barcelona, els Stars?

Sí, a Barcelona sí.  

-I en general, a tot Catalunya?

Els primers a tot Catalunya van ser els Belfry, però a Barcelona hi va haver tota una comunitat de gent que va voler contactar amb la cultura australiana, allà més aviat va sorgir per la voluntat d’integrar la gent australiana de Barcelona, i aquí a Valls va ser més per les ganes de provar aquest esport.

-I vau aparèixer més o menys al mateix temps. Una casualitat?

Sí, però potser tampoc no és tant casualitat, quan van començar a retransmetre aquest esport, al Canal+, no s’havia vist mai i ens va cridar l’atenció. Ara com que ja no ho fan o és més difícil de veure, ja no hi torna a haver tanta gent interessada.

-Tot i així llavors van sorgir altres grups…

Sí, va sortir un equip a Tarragona, encara que no hi vam arribar a jugar mai contra ells. No sé si finalment es va formar l’equip de Lleida… la majoria de vegades algú de Valls també anava a reforçar els equips que havien sortit. Així que els dos equips més forts eren el de Valls i el de Barcelona.

-Ara s’ha perdut una mica tot això…

A Valls l’Ajuntament ens va posar moltes pegues. Ens feia pagar el camp, quotes, ens deixava només un triangle al final del camp per entrenar, era molt difícil trobar data per fer els partits… tot impediments. En canvi, aquí al Pla, al fer el camp de gespa vaig creure que era una opció. Ho vam plantejar com una alternativa al futbol normal. La idea era mantenir també l’equip de Valls, però el que va acabar passant és que els de Valls van anar venint, pels impediments que hi havia. Al final som cinc d’aquí al Pla, molts de nouvinguts, i la resta gent de Valls. Tres de l’equip són força joves. 

-En aquesta lliga quants equips sou?

Som els Llops del Pla i, esporàdicament, perquè em consta que no entrenen gaire sovint, els Cossetans, que hi ha gent de Valls, però que no entrenen a Valls, van a Tarragona, allà al costat del Francolí.

-I a cada equip quants jugueu?

Jugant, 9 persones. Llavors l’ideal és durant el partit tenir 3 persones de recanvi. De fet, a l’Europeu en pots allistar 16, perquè també hi ha molts partits. L’habitual és 15, en el futbol que juguem aquí, perquè no és com a Austràlia que hi ha camps ovalats que hi poden jugar 20 persones. 

-O sigui que l’esport és el que s’ha adaptat a les condicions de cada lloc.

De fet, allà a Austràlia el que han fet és adaptar els camps de criquet per jugar a futbol australià, i són enormes. Aquí ha de ser al revés, hem d’aprofitar els camps de futbol i de rugbi per practicar. En camps de futbol pots arribar a ser entre 7 i 9, i en camps de rugbi l’habitual és ser 9.

-Dius que s’aprofiten els camps d’altres esports, però aquest és un esport força antic. 

Sí, és un segle d’història, però des del principi s’aprofitava l’època que no es jugava a criquet per jugar a futbol australià. De fet, em penso que la temporada encara es regeix per això.

-I com va ser que aquest any passat, per presentar-vos a la Copa d’Europa a Bordeus, vau decidir organitzar aquesta campanya de micromecenatge a través de la plataforma totSuma?

Per la falta de calés… i,  a part, aquest any ens tocava jugar a França, veníem de l’any passat, que tocava Glasgow, i no hi vam poder anar, perquè la gent estava una mica desanimada i jo també estava enfeinat. Però aquest any passat sent tant a prop vaig pensar que per poca ajuda que tinguéssim ja hi podríem anar. La idea al principi era aconseguir 3.000 euros, però amb la gent del totSuma vam dir que amb el temps que ens havíem agafat era just, perquè vaig començar aviat, però, entre enviar la proposta, que ens diguessin que sí, millorar el text… van passant les setmanes i quan va ser definitiu només faltaven 20 dies. I llavors vam demanar 2000 euros,  que seguia sent difícil, però més factible. Ells també envien informació a diaris… va sortir al Periódico, i els calés van anar caient. Hi va haver una aportació de 200 euros d’un ex-jugador, que, a més, va renunciar a la recompensa que teníem pensada. Perquè això del micomecenatge funciona així, representa que s’hi posen uns diners a canvi d’una recompensa. En aquest cas, era la de venir amb nosaltres a l’expedició, i fins i tot hagués pogut jugar. I si no hagués estat per aquells 200 hagués estat complicat. Faltaven 12 hores i vam arribar a 2.050 euros.

[...]

Entrevista completa aquí

Teatre a la golfa. ‘Moleskine’, de Jordi Cervera, amb Violant Llopis

No hem vingut pas enganyats, aquí. Som deu o dotze. Una quinzena, ara que n’han arribat tres més d’imprevist. Seiem en cadires baixes, velles i fins i tot una mica polsoses. Ens esperem a la llum d’unes quantes espelmes que a l’entrar he estat apunt d’apagar amb la sabata, gairebé a fosques. Un ambient de ouija, acabat d’amenitzar per una nina antiga perduda també damunt d’una cadira, al nostre davant, tancant el cercle. Estem preparats. Ella ja entra. 

Violant Llopis, des d’una menudesa poderosa, ens atrapa sense gaires més artificis. Ens ho empassem tot quan se’ns acosta i després encara hi pensem. En el posat de bona estudiant, en les vambes... eren vermelles o verdes? en els seus ulls. Però, sobretot, quan amb els braços estesos diu allò, allò que deu ser una pensada de Jordi Cervera, el director d’aquesta peça de microteatre, o de la mateixa actriu, la seva manera de fer renéixer aquell mort que invocava Ferran Madico en una altra creació. És des d’aquest punt dels braços en alt, que ens capta del tot l’atenció. I m’ho he cregut, i no m’ha sorprès que el seu pare li hagi dit el que li ha dit, i que ella ho hagi anotat tot en una llibreta Moleskine tacada.

Golfa de cal Fortuny, al Pla de Santa Maria (foto: Violant Llopis)

Teatre en petites i intenses dosis

Passats uns vint minuts de la fosa en negre que sembla inherent a la golfa de cal Fortuny, al centre del Pla de Santa Maria, ja ens podem aixecar, amb el regust de la brevetat quan és intensa. No s’obren els llums, però fa un parell de segons que la protagonista ha tancat la porta darrera seu. Quan ens n’adonem, ens agafa pressa per sortir d’aquest lloc d’on abans, a partir de les fotografies promocionals, ja en prevèiem la negror. Ha estat un quart d’hora de teatre, més o menys, un format que va molt bé per als qui en tenen prou amb un tast o tenen pressa. Si s’ha fet curt, podrem repetir en un altre bolo: a les mans de Violant Llopis, el text sobre aquesta noia perduda entre la mort i l’amor segur que esclata de manera diferent en cada cau fosc.

El llamp (encesa d'una estelada al Pla)

Aquesta llum ens pertany,

vulguem prendre-la tota

per saciar-ne l’ànsia, però

com un aliment que s’assaboreix

més enllà de les dents,

paladar avall.

Guardada al sota escala de casa,

pren el sentit invers de les canonades

i va esclatant per les aigüeres:

la claror que escalfa s’escampa així,

com un foc somort a les brases

espetegant quan sent que el remouen.

Hi ha aquest llamp que és nostre

i arriba el dia d’aixecar la veda,

que ens faci esclatar la terra.

 Encesa d'una estelada al Pla de Santa Maria (14/8/13)

"La Planenca", la informació local i el debat

No és fàcil aconseguir que els col·laboradors d'una revista d'informació local donin el seu parer sobre les coses. Tampoc no és senzill generar debat. Ni tan sols és tan planer com sembla oferir tota la informació rellevant sobre un poble. La Planenca, la revista trimestral del Pla de Santa Maria, una iniciativa del Col·lectiu 1714, ha fet dotze anys i, a part del repte de la continuïtat, els qui la tirem endavant conservem el de crear comunitat a través de les seves pàgines. Que la gent del Pla hi debati sobre allò que passa i també sobre allò que pensa.

Des del seu naixement, el 2001, per a La Planenca ha estat imprescindible la col·laboració de moltes de les entitats del Pla (C.E. La Xiruca Foradada, el Club Patí, els Amics de la Sardana, l’Associació de dones, La gent  gran...), que fan cròniques de les activitats que organitzen, i d'altres planencs amb aficions i interessos com ara els remeis naturals i alternatius, la pedagogia, la lectura, la jardineria, el món del motor... d’altres fins i tot aporten textos inèdits de caire històric, vinculats al Pla i a l’Alt Camp. Durant aquests anys també s'han elaborat diversos números especials, sobre els orígens de la fàbrica Martí, Llopart i Trenchs, amb entrevistes a persones que van treballar a la tèxtil, o a joves emprenedors planencs, entre altres.

Amb el pròxim número a punt de sortir, el que voldríem, encara més en un moment en el qual el debat sobre la sobirania de Catalunya ha esdevingut tan transcendental, és oferir també un punt de vista sobre el que succeeix a la nació, a través d’allò que ha sortit publicat a la premsa i de l’aportació de col·laboradors que, essent planencs, mostren una manera de veure Catalunya i de viure-hi. Ens agradaria poder fer créixer les aportacions que, en aquest sentit, provinguessin de persones vinculades al Pla, i que així contribuïssin a oferir una visió el màxim de fidel possible d’allò que aquí s’hi cou en tots els àmbits, també en el del pensament i les idees.

Les revistes La Flama i Cossetània

És clar que La Planenca no va ser la primera mostra al municipi de l'interès per la divulgació d'allò que passa més a prop. Abans hi va haver La Flama (del 1971 al 1983), i també Cossetània, durant un període de temps més curt. Des de llavors han passat bastants anys i no som ben bé els mateixos, però segur que ja llavors el diàleg profitós i l’intercanvi d’idees eren el que donava més sentit a aquelles revistes.

Joaquim Chancho. Pintat al Pla

Fotografia: Fiona Morrison © Joaquim Chancho www.joaquimchancho.com

El diari El Punt Avui del 22 de febrer publicava un reportatge sobre les exposicions del pintor Joaquim Chancho (Riudoms, 1943) que es poden veure fins el 7 d'abril a Valls, Tarragona i Riudoms. Al diari, les lletres d'un destacat anunciaven “Estudi al Pla. Chancho viu i treballa entre Barcelona i El Pla de Santa Maria. L’any 1992 va construir el seu estudi en aquesta població de l’Alt Camp, enmig d’un paratge agrícola solitari, on continua pintant.” Probablement al Pla ben poca gent l’ha vist pel carrer. El pintor, que és catedràtic per la Universitat de Barcelona, amb una trajectòria de vora cinquanta anys, ha exposat arreu dels Països Catalans, a Espanya,  a altres països europeus, a Estats Units, a Mèxic i a Corea en mostres individuals i col·lectives i té obres en museus d’arreu de l’Estat, a Amsterdam i a Miami. Assumpta Rosés, una crítica d'art resident a Tarragona que acaba de publicar el llibre Joaquim Chancho. Desplaçaments de la pintura, el considera “un dels més prestigiosos autors vius de la pintura catalana".

En una de les parets de la mostra del Museu de Valls, paraules tretes de la boca de Chancho volen donar pistes sobre aquest entramat de colors que és Pintat al Pla: “La meva pintura no vol representar res en concret, cap objecte, cap cosa, més ben dit, vol prescindir d’imatges visuals significatives, malgrat que la relació entre el signe i el significat sigui indissoluble.” Els quadres són petites finestres, algunes amb balcó i tot, al costat dels impulsos més primitius del pintor, que ens hi fa passar amb una sobrietat única i neta. De prop, les pinzellades que de la quadrícula s’han escampat ni voluntàriament ni per descuit, estan perfectament emmarcades en el seu espai, han nascut per ser el traç d’un artista que té clar el que forma part i el que no forma part de la seva veu.

Pintura 668, 2004. Oli sobre tela. 264x380cm

Segur que Chancho en algun moment ha tingut a la seva retina l’entorn de La Capona, alguna cabana de pedra seca deu haver copsat, si ha donat un volt pel terme del Pla. Però diuen que no és dels que s’entreté a barrejar colors en una paleta, ni a fer esbossos a part, que va per feina. Així que, si en algun moment ha trobat significatiu aquest paratge de l’Alt Camp, cal esperar que aquest passi per la seva ment en el moment de plasmació sobre la tela o sobre el paper. El que és més segur que el pintor hagi transportat aquí és la manera de connectar amb el present, amb el vianant que veu el quadre i que diria que és acabat de pintar. Això mateix el fa connectar amb el llenguatge també universal de la poesia, amb un temps i un espai compartits que són l’ara i l’aquí.

L’exposició que ofereix Chancho al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona, que vol ser un homenatge a les diferents col·leccions que hi ha a Tarragona de les seves obres, agrupa treballs elaborats des dels anys 70, amb un camp representatiu més ampli, amb diversitat de suports i tècniques. En tots els casos, des dels més quadriculats fins aquells en els quals les corbes donen el sentit d’infinitud al quadre, les diferents capes de pintura a l'oli se sobreposen sense tapar del tot les de sota, els colors que tacaven la tela o el paper per primera vegada resisteixen i s’escapen pels quatre costats. El que s’hi veu literalment, és només el procés de treball de l’autor que s’entesta a no fer res massa tangible. El que ha volgut atrapar, doncs, entre aquestes xarxes de colors que també fan encreuar la vista de l’espectador, es podria escolar quadre rere quadre fins a l’infinit. Qualsevol cronista es podria preguntar si no ha sigut molt pretensiós provar de descriure-ho.

Finestra interior

Ara que el rellotge martelleja les hores

et veus passar tu estirant qui erets

no fa gaire temps (temps imperfet)

per la vorera de sota.

On devem anar? Et dius,

com més va, més sol amb tu.

I en aquesta qüestió, hi són tots els paisatges

que t’has fet, i els que no encara.

És fina la línia entre el que va ser l’abans

I ja no pot ser l'ara.

Com el paratge africà que aquell

et mostrava en un llibre:

no hi va ni un pam de les fulles al desert,

ni del daurat al verd.

No hi ha lloc per a la contemplació. 

Del Pla de Santa Maria a Figuerola del Camp pel Camí dels Carpis

 

Els ponts sonors

Uns músics
en una plaça fan lloc
a fets descrits en clau de so:
qui invocaria
el fons de les calaixeres
perquè ens faci de llit del riu.
Tot llisca avall
amb les notes
mentre veïns guaiten al balcó
aquell vent d'abans
que estira el d'ara.
Embolcallen buits
els sons encadenats
que vénen com si haguessin
fet inventari dels silencis
escoltant rere els murs.

Concert del grup El Pont d'Arcalís a Taüll (agost de 2011)

Terme municipal

Passejar pel poble
és com despertar-se
en una ciutat desconeguda:
coincidim perquè ara
ens ha anat bé.
N'agafo la fotografia
i em sembla
que és veritat que també
hauria pogut ser
de fora.

És un deure casual
el de fer de veïna
del lloc únic
d’aquest terme.

El Pla de Santa Maria - Figuerola del Camp (juny del 2011)

Intersecció?

De Paratges (2009), de Gabriel Guasch:

Tot passejant,
el poble em va traçant
el laberint de la memòria.

A cada casa,
una particular història
s'hi esvaeix.

Pels carrers
el temps no mor,
és un passat
que va ser just i necessari
i encara el mostren.

De Pedregam o pedreria. Fragments d'orígens (2010):

Cares de plata
al cafè.
Han quedat petrificades en metall
que llueix
si es deixen les portes obertes
a qualsevol vent.
Baixo seguint
la riuada escassa
de la gent
del meu poble.
A mig carrer
una casa és igual que abans
i, dues entrades més enllà,
una porta ha deixat d'existir.
Arribo a la plaça,
final del trajecte circular
on nosaltres hi anem a caure
per casualitat diària.
Ritme encaixonat,
bellesa del pas del temps
en una peixera de pedra
que vol i es dol del ciment.

Els fets

L’herència sí que és objectiva:
els fets es broden en el temps
i canvien de propietaris.

Moment de l'assaig dels "Fets del 2 de setembre de 1642" al Pla

Poble en una capsa

Em va quedar un tros
de poble petit
guardat ben endins
en una capsa,
traient fum
pels porus de la fusta,
rebentant-ne les parets.

La sirena de la fàbrica

La sirena de La Fàbrica sempre ha sonat a la una i a les tres. Tot torna a començar.

Troben un pou a la Plaça

De dins el pou que han trobat a la Plaça, en surten dones i homes entre fum de renoms. Sota la llosa només mor allò que s'ha donat per desaparegut.

Veritats

No es pot dir que busqui la veritat.

No puc negar el que deien les converses dins del cafè,

i les cançons de sucre de cagatió,

ni els fantasmes a la fresca d'una nit d'estiu.

Mitges fantasies ficades en ampolles

ens van i ens vénen a tot el veïnat

des del carrer major.

A partir del llibre El falsari

L'aigua de la sang

A raig obert ara s'omple la séquia del Poble. Sens dubte, l'aigua a nosaltres també ens ha fet sang.