dijous, 28 de juny del 2012

"Barbamecs". El plaer de veure's sorprès

Quan es fa difícil trobar temps per llegir –en el sentit més plaent del verb-, que el llibre escollit sigui un encert és especialment gratificant. I un dels millors indicadors de la bona tria, deu ser que la lectura atrapi més del que voldria la son, abans d’anar a dormir. Amb Barbamecs em vaig veure desvetllada, sobretot, pel plaer de la descoberta.

En aquesta primera obra de narrativa de l’ampostí Yannick Garcia, que es va endur el XX Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, s'hi troben vuit relats de llargades semblants, però de temàtiques diverses, i escrits en  tercera persona la majoria de vegades, excepte quan el jo és necessari per a la potència i realisme del protagonista. Els personatges es troben en situacions límit que esdevenen rocambolesques, i la seva actitud és la d'aquell qui ha estat esperant el moment clau perquè es produeixi un canvi en les seves vides. Tots ells demostren de quina pasta estan fets quan els toca posar seny, decidir-se, fer un pas endavant: una oportunitat per a Yannick Garcia, fins ara més avesat a la poesia, de construir personatges molt romàntics en ple creixement intern (o maduració), però que, enlloc de posar fi als conflictes, encara emboliquen més la troca.

A Barbamecs és palpable el treball meticulós, vetllant per la coherència interna de cada conte més que per trobar un fil que els uneixi tots. El lligam entre ells sorgeix de manera natural i prové del mateix estil realista que busca la sorpresa i de la lluita interior que tenen en comú els protagonistes dels relats. En molts d’ells hi apareix, en el moment més oportú, allò que trenca amb la narració d’uns fets versemblants, un element més o menys màgic. Sí, aquell fet, poc creible, segurament, que esdevé molt pròxim al “realisme màgic”, quan el lector pot creure's allò que ha esdevingut surrealista però prou lògic, a la fi, dins de la trama: "[...] En Tino va deixar els grills de taronja en un plat, em va acostar el ganivet a la cama (jo gargotejava uns autodefinits i no li feia gaire cas) i m'hi va fer un tall d'un centímetre de llarg per tres mil·límetres de fondària. Val a dir que el que em va sobtar més no va ser la burxada, el dolor en forma d'impulsos nerviosos que se'm van reconcentrar primer a la cuixa i encabat al moll de l'os, sinó la cara buida d'en Tino. [...]" (del relat “Sé com ets”).


Yannick Garcia al programa "L'última troballa" / XTVL)


dijous, 21 de juny del 2012

Seqüència marítima


Allà al fons no hi veus un quadre intocable?
composició de vaixell, aigua i boia.
Sent com les braçades se’n van a veure
seqüències de veritat plàstica.

I d’aquell degradat de colors blaus
no n’oblidis l’esclat com el d’un fruit
primer transparent i després intangible.
S’estén una olor que no et cap als ulls,

i tenyeix tot el que s’acaba aquí,
entre parets fosques, un fil de groc:
el sol s’hi va a perdre i mira cap dins.

Visió del fragment en sec, sord, cec,
que permet sentir-hi, si no dius res.
Para-hi atenció, això sí.



dijous, 14 de juny del 2012

Poèticament

Llacs de Covadonga, Astúries (2010)
No sé si hi ha gaire poetes que hagin resolt l'enigma d'allò que han de fer per resultar atractius. Si la poesia, perquè agradi, no ha de semblar fàcil, barata, diria que el millor és que un la faci ben enrevessada. O, potser no és ben bé així: segur que va més bé el que em van dir un dia, que la poesia s'ha de treballar perquè flueixi a la boca de qui la llegeixi -no va ser amb aquestes paraules, però és el que he entès (i sobretot, el que no he entès), a partir de poemes que m'han dit moltes coses i dels que no m'han dit res. Tots els he hagut de llegir tres o quatre vegades.

Si és que mai hi ha hagut un debat real entre la gent sobre el que és bo i el que no és bo en poesia, si és que alguna vegada un animat lector de poemes té el valor de comentar amb els altres què li ha semblat el darrer llibre que ha llegit, com ho han fet? jo em decanto pel gust personal: "a mi m'agrada..." o "no m'acaba de fer el pes...", amb una mica de ganya. Dir "aquest llibre no val res" em sembla de tibat i malhumorat. Ja m'ho penso, que tampoc fan cap profit al gènere les valoracions tímides, la por de no encertar-ho, i tampoc no en tinc prou amb dir que un autor és bo perquè ho fa com ho feia -o deia que s'havia de fer- en tal o en tal altre. El que em fa falta són fets, doncs, i què hi ha més tangible que allò que et fa notar alguna cosa?

Deu ser per tot això, que ara busco a la biblioteca poetes que ja hauria d'haver llegit. En primer lloc, perquè, en el fons, tothom ho sap, que més val callar, si no se sap de què es parla. I, en segon lloc -i sobretot, em sembla- per la descoberta que representa aquell poema que t'arriba. Malgrat la peresa que fa buscar el moment d'obrir el llibre, quan encara no penses en aquell lloc per a tu que un dia va escriure un poeta de qui ja no et cal saber-ne el nom: "Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant."*