dimarts, 14 de març de 2017

El cos sense ningú d'Adrià Targa: Liorna

“No estic encara enamorat de mi.
Mai no m’he conegut. No sé el meu nom.
Si no topés amb mi seria com  
no haver existit. I encara sóc aquí.”
Aviat farà dos anys de la conversa que vam tenir a Tarragona i des de llavors no he millorat gaire com a lectora, però són d’Adrià Targa (Tarragona, 1987) alguns dels versos que més m’he sentit.
A Liorna, el quart poemari de Targa, acompanyat amb dibuixos a tinta negra de la vallenca Anna Roca Barbarà, hi tornem a veure com creix, què ha après, qui ha conegut, què deu haver vist. El sonet, com ho ha estat en els seus anteriors llibres la forma que hagi escollit per a cada poema, quan apareix és crossa i part indivisible del missatge, i això també és part del misteri que manté: com ho fan els ressons clàssics o simplement antics, els versos continguts en síl·labes comptades, per salvar l’autenticitat d’un autor que no saps d’on ha sortit? 
“dintre d’un cos que morirà i no es troba
prou digne d’acomplir-se, simplement.
Jo vestiré per sempre aquest absent
no amb mi mateix, sinó amb la meva roba;”
En aquest breu poemari de l’editorial Els papers díscols en exemplars que semblen únics,  la ciutat italiana de Liorna és el miratge d’un retorn o del retrobament amb un jo que sempre va buscant-se. Des del potent port industrial italià hi veu un far que li torna de manera intermitent la solució a l’enigma que és un mateix, i ho fa amb la saviesa o malícia d’un ésser mitològic. En un altre poema, és l’alt campanar de la vila de Gràcia, a Barcelona, o plaça Rius i Taulet, el que dicta l’implacable pas del temps que va escurçant les possibilitats de resoldre l’enigma.
Aquella tarda amb Adrià Targa vam parlar una estona a la terrassa d'un bar, i sense conèixer-lo gaire li vaig preguntar per la idea d'amor que hi ha en els seus poemes, que a mi em semblava que s'havia anat transformant. Llavors, després de donar-hi alguna volta, finalment em va fer veure que, més que d'amor, els seus poemes deuen parlar de qui, malgrat tot, li importa més: ell mateix. En aquest darrer poemari, l’amor és bell perquè s’ha buidat de circumstàncies, té el seu moment i queda si ha de ser així (Cap en un puny / l’avellana del goig i la d’ahir.).
Encara que a la superfície a vegades sembli que la voluntat de forma s’ho acabarà enduent tot (i que encara miro de resoldre el darrer poma del llibre, “Verdi”), penso que es decideix i es capbussa per anar a excavar, a buscar i a furgar en el seu interior, i és un plaer, després, poder llegir-li aquesta manera d'ensenyar les esgarrinxades que s'ha fet.

 Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona i Reus de març del 2017.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Flaixos del poemari "Filles. Viatge d'anada"

He afegit algunes fotografies que tenia guardades a fragments de poemes que considero força representatius de Filles. Viatge d'anada, que em van publicar a Pagès Editors aquest 2016. D'aquesta manera pretenia presentar-los d'una manera més atractiva (i més fàcil de compartir a les Xarxes). Encara n'hi afegiria algun. Vosaltres mateixos:









divendres, 20 de gener de 2017

La identitat de l'escriptor. "Eren ells", de Carles Rebassa

A vegades, si t’imagines la vida íntima de qualsevol artista, potser no t’acostes a la realitat ni de prop. Faig servir la paraula artista, però no m’agrada, i també sospito que no l’encerto quan faig hipòtesis sobre la vida de la persona que hi ha darrere de les mans d’un escriptor. Parlo de la lletra petita, de les xafarderies. El que sí que sé és que, segurament, no fa res que no faci molta altra gent normal. 

Però ara penseu en un noi de l’any 77, un poeta mallorquí anomenat Carles Rebassa, que ja havia guanyat premis importants com l’Ausiàs March, i que, ara que escriu novel·les, ha guanyat el que està anunciat com el més ben dotat de la demarcació de Tarragona (vint-i-un mil euros), el Pin i Soler dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Aquest premi, en vint-i-set edicions ha passat per moments pitjors i la seva com a mínim aparent bona salut actual passa, en part, per una participació que ha anat creixent. Poden enfilar-se molt, doncs, les expectatives sobre el geni creatiu de Rebassa, i no crec que sigui per l’home amb cara de llop de la portada ni per la història d’adolescents en la qual ens convida a entrar la seva novel·la. 

Com es deu vestir i què ha vist a través de les finestres de la seva vida, algú que et sembla que ha descrit perfectament el gest i la indumentària del nen que surt d’un centre de menors i del jove que serà més endavant, a casa de la seva àvia, amb sa germana i el seu home? Del noi maltractat que viu emmudit per la por a tothom, i del de casa bona, víctima de la ceguera d’un entorn que encobreix la bestialitat i els problemes del benestant. De la que és víctima del seu atractiu contraposada amb la gran amiga que també voldria mirades de desig. El punt de vista en el qual profunditza la novel·la és el de joves de barriada i és a través d’ells que veiem uns adults que en general no en surten gaire ben parats. 

I, també, si no fos perquè circula per la xarxa un arxiu d’àudio amb un fragment d’Eren ells llegit pel mateix autor, em podia preguntar com deu ser la veu d’aquest que diu coses com ara “Ton pare i ta mare, al sofà, que s’arrabassen el pèl del parrús amb les notícies del diari i de l’informatiu del migdia. [...] Ton pare et mira de biaix, tan de biaix que ja pareix que té un ull a la biorxa, i pensa, xic, sí que es remena, aquest al·lot”, i segur que, més que el contingut, l’important és allò que hi suma la llengua mallorquina d'aquest xicot, que ajuda a remenar-nos de veritat abans de sortir del llibre. I ja ho devia saber, ja, Carles Rabassa, fent una crítica social amarada d'amor a l'amor i ganes d'alliberar la innocència d'unes relacions sexuals entre adolescents belles, amb poca rellevància del gènere (encara que s'esplaï amb les que es fan i es desfan entre mascles). Per això, per transmetre-ho amb la forma més adequada, el seu filtre íntim no va deixar passar res que no respectés el llenguatge que li és propi, i, per això, més ric. I, això, sí que espero haver-ho encertat. 

Article publicat a la revista Viu a fons de gener-febrer de 2017