dissabte, 15 de juliol de 2017

El moment. "Transcripcions", de Gabriel Guasch

De nit, en aquells moments d’estiu o d’hivern que surts al silenci del balcó o, si pot ser, de la terrassa, a vegades hi trobes respostes. Llegint poemes de segons qui també n’he anat trobant algunes que van pels mateixos camins. “Qui va fer creure / que la porta del cel era tan lluny? / Només cal obrir els ulls / i veure la claror com dibuixa les coses.”, diu el vallenc Gabriel Guasch, i fa un pas més en el mestratge d’exposar el moment més reduït a l’àmbit d’una casa i una finestra, amb el gran recurs, a part de la mica de claror que ajuda a veure els contorns, d’una memòria que assenyala desenganys. El temps passat serà determinant: “Només tindrem, de nostre, tot el passat: / única veritat que destrueix / o perpetua.” 


Una desena de reculls de poemes descoberts pel col·lectiu tarragoní La Gent del Llamp, han precedit Transcripcions, “Aplec de textos compaginats per la seva temàtica compresos entre els anys 2006-2009”, segons apunten al final del llibre, amb aquesta nota que deixa entreveure com escriu l’autor. Guasch és fidel a allò que veu en els dies, des de la discreció de la seva llar, que és un món obert a un altre món. Els aplecs de poemes seus que hem anat rebent, van confirmant un afinament en la transcripció del ser, ara i aquí, en perpètua contemplació, i aprofundeixen en el pou que és cadascú. En aquest nou volum, caldrà que el lector aguditzi la voluntat d’entendre: Guasch treballa amb matèria sensible i la tracta amb delicadesa, tant si mira allò més proper, com si intueix un món “que és més petit del que creiem”. Quan en despleguem els significats comprendrem de nou el misteri d’allò que és del dia a dia, però gens banal o superflu, senzillament ens hi havíem fet cecs, sords i no ho notàvem. Potser és que, amb els anys, cada vegada ens cal pouar més endins per sorpendre’ns, o que les rutines ens amaguen allò que també compta i, per anar per casa, ens tapen l’ull crític.

"Mala transcripció  
fan les paraules 
que volen embellir i representar. 
  
L’indefinible és a tocar: 
rialla, plor, 
mirada que fulmina, 
mofa... 

Si amb això ens entenem, 
No cal transcripció que les vulgui explicar.” 

Veurem com l’autor aspira a aquesta profunditat al mateix temps que obre les ales i et convida a fer-ho tu també: “Si estàs amb mi,/ entre els que fem el cens/ i, tot seguit, vivim,/ un dia o altre arribarem a l’àtic; [...]”
Guasch, com a mínim fins fa uns anys, escrivia pràcticament cada dia del món. Imaginem-nos doncs, la quantitat de poemes que esperen veure la llum ara que en té vuitanta-set, i com n'és de llarg el recorregut d'un hàbit que perdura des de fa moltes dècades i encara va eixamplant el seu horitzó. Val la pena afinar una mica la nostra vista per recuperar el moment transcrit per ell. Tot viatge està fet de moments com aquests i hi ha aturades que es fan necessàries per prendre’n consciència: ”Que més s’allunya l’horitzó / tot fent viatge”.


Article publicat a la revista Viu a fons de juliol i agost del 2017


dimarts, 2 de maig de 2017

Mireu, així és com dels meus morts en faig poesia. El guant de plàstic rosa, de Dolors Miquel

Llegeixo El guant de plàstic rosa. Premi Ausiàs March de Gandia, de Dolors Miquel (Lleida, 1060, veïna de Torredembarra), i em pregunto per la utilitat d’allò que he llegit fins ara. Que mai no serà prou com per poder generalitzar, d’acord. Però com que aquest també és un espai extern per a la reflexió, puc dir que la resta de poemaris, per limitar-ho a la poesia que m’he empassat, han servit perquè hagi après alguna altra cosa més còmoda de saber. De fet, potser no cal entrar en aquest guant de plàstic rosa, quan veus que no et cal. 

Imatge de David Figueres Felip que s'explica per si sola

Si m’hi hagués posat fa cinc anys no sé si m’hagués llegit de cap a cap els agraïments i tot, buscant-hi encara més referències, complicitats de tercers que ni conec. L’angúnia de coses podrint-se a la cuina, de cucs que circulen lliurement per una part important de la casa, no sé si m’hagués deixat arribar al final amb la lectura inacabada pertinent. Però, ara, amb un fàstic semblant si penso en els cucs i en el mort (o els morts), m’hi puc veure amb la cullereta plena d’aliment per a algú que de seguida se me n’anirà per sempre; i sé reconèixer altres obligacions higièniques que se m’acumulen a l’aigüera, perquè escriure, sovint, també me’n sembla una de més urgent. 

Dolors Miquel agraeix explícitament a Mercè Rodoreda l’haver escrit La mort i la primavera (1986), aquella novel·la publicada pòstumament, però és que El guant també fa una ombra d’arbres i animals i no sé si dir de vida dins la mort, o de mort dins la vida, ballant a la bellesa de la crueltat: “Mentre són dutes a l’escorxador les vaques supliquen per les seves vides, llepant les mans dels homes que les sacrificaran.  Ma mare, diu el del davantal negre i llarg, quan em feia pastissos es posava un davantal de flors i em convertia en un petit Déu de la llar.”  

En una entrevista que li van fer al diari Ara, Miquel parlava dels anys que havia trigat a donar per acabat aquest poemari, és una obra que li ha anat reapareixent, en paral·lel a la pèrdua de familiars i a trencaments amorosos “(Jo em sé el nom del meu mort / i el dic amb la boca tancada)”. Rodoreda va refer i reflexionar molt sobre La mort, i li van publicar la novel·la quan ella ja no la podia veure. Encara no m’hi he endinsat per veure si són comparables en d’altres aspectes, però en tots dos casos, en el de Miquel i en el de Rodoreda, s’agraeix que en aquestes obres s’hi puguin trobar bocins de carn pròpia, en un joc sàdic de treure’s, potser per necessitat, neguits vitals que han de ser per algun motiu literaris.  

Més enllà de la metàfora del mort podrint-se a la pica, a El guant hi ha en joc uns fets que no s’ha d’oblidar que són tangibles, reals, també per a tu que llegeixes. Com en un xou de tele realitat extrem: mireu, així és com jo dels meus morts en faig poemes. I no dubtem de la utilitat del producte que en resulta, nosaltres que som éssers atemorits per la pèrdua, necessitats de dol. 


dimarts, 14 de març de 2017

El cos sense ningú d'Adrià Targa: Liorna

“No estic encara enamorat de mi.
Mai no m’he conegut. No sé el meu nom.
Si no topés amb mi seria com  
no haver existit. I encara sóc aquí.”
Aviat farà dos anys de la conversa que vam tenir a Tarragona i des de llavors no he millorat gaire com a lectora, però són d’Adrià Targa (Tarragona, 1987) alguns dels versos que més m’he sentit.
A Liorna, el quart poemari de Targa, acompanyat amb dibuixos a tinta negra de la vallenca Anna Roca Barbarà, hi tornem a veure com creix, què ha après, qui ha conegut, què deu haver vist. El sonet, com ho ha estat en els seus anteriors llibres la forma que hagi escollit per a cada poema, quan apareix és crossa i part indivisible del missatge, i això també és part del misteri que manté: com ho fan els ressons clàssics o simplement antics, els versos continguts en síl·labes comptades, per salvar l’autenticitat d’un autor que no saps d’on ha sortit? 
“dintre d’un cos que morirà i no es troba
prou digne d’acomplir-se, simplement.
Jo vestiré per sempre aquest absent
no amb mi mateix, sinó amb la meva roba;”
En aquest breu poemari de l’editorial Els papers díscols en exemplars que semblen únics,  la ciutat italiana de Liorna és el miratge d’un retorn o del retrobament amb un jo que sempre va buscant-se. Des del potent port industrial italià hi veu un far que li torna de manera intermitent la solució a l’enigma que és un mateix, i ho fa amb la saviesa o malícia d’un ésser mitològic. En un altre poema, és l’alt campanar de la vila de Gràcia, a Barcelona, o plaça Rius i Taulet, el que dicta l’implacable pas del temps que va escurçant les possibilitats de resoldre l’enigma.
Aquella tarda amb Adrià Targa vam parlar una estona a la terrassa d'un bar, i sense conèixer-lo gaire li vaig preguntar per la idea d'amor que hi ha en els seus poemes, que a mi em semblava que s'havia anat transformant. Llavors, després de donar-hi alguna volta, finalment em va fer veure que, més que d'amor, els seus poemes deuen parlar de qui, malgrat tot, li importa més: ell mateix. En aquest darrer poemari, l’amor és bell perquè s’ha buidat de circumstàncies, té el seu moment i queda si ha de ser així (Cap en un puny / l’avellana del goig i la d’ahir.).
Encara que a la superfície a vegades sembli que la voluntat de forma s’ho acabarà enduent tot (i que encara miro de resoldre el darrer poma del llibre, “Verdi”), penso que es decideix i es capbussa per anar a excavar, a buscar i a furgar en el seu interior, i és un plaer, després, poder llegir-li aquesta manera d'ensenyar les esgarrinxades que s'ha fet.

 Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona i Reus de març del 2017.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Flaixos del poemari "Filles. Viatge d'anada"

He afegit algunes fotografies que tenia guardades a fragments de poemes que considero força representatius de Filles. Viatge d'anada, que em van publicar a Pagès Editors aquest 2016. D'aquesta manera pretenia presentar-los d'una manera més atractiva (i més fàcil de compartir a les Xarxes). Encara n'hi afegiria algun. Vosaltres mateixos:









divendres, 20 de gener de 2017

La identitat de l'escriptor. "Eren ells", de Carles Rebassa

A vegades, si t’imagines la vida íntima de qualsevol artista, potser no t’acostes a la realitat ni de prop. Faig servir la paraula artista, però no m’agrada, i també sospito que no l’encerto quan faig hipòtesis sobre la vida de la persona que hi ha darrere de les mans d’un escriptor. Parlo de la lletra petita, de les xafarderies. El que sí que sé és que, segurament, no fa res que no faci molta altra gent normal. 

Però ara penseu en un noi de l’any 77, un poeta mallorquí anomenat Carles Rebassa, que ja havia guanyat premis importants com l’Ausiàs March, i que, ara que escriu novel·les, ha guanyat el que està anunciat com el més ben dotat de la demarcació de Tarragona (vint-i-un mil euros), el Pin i Soler dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Aquest premi, en vint-i-set edicions ha passat per moments pitjors i la seva com a mínim aparent bona salut actual passa, en part, per una participació que ha anat creixent. Poden enfilar-se molt, doncs, les expectatives sobre el geni creatiu de Rebassa, i no crec que sigui per l’home amb cara de llop de la portada ni per la història d’adolescents en la qual ens convida a entrar la seva novel·la. 

Com es deu vestir i què ha vist a través de les finestres de la seva vida, algú que et sembla que ha descrit perfectament el gest i la indumentària del nen que surt d’un centre de menors i del jove que serà més endavant, a casa de la seva àvia, amb sa germana i el seu home? Del noi maltractat que viu emmudit per la por a tothom, i del de casa bona, víctima de la ceguera d’un entorn que encobreix la bestialitat i els problemes del benestant. De la que és víctima del seu atractiu contraposada amb la gran amiga que també voldria mirades de desig. El punt de vista en el qual profunditza la novel·la és el de joves de barriada i és a través d’ells que veiem uns adults que en general no en surten gaire ben parats. 

I, també, si no fos perquè circula per la xarxa un arxiu d’àudio amb un fragment d’Eren ells llegit pel mateix autor, em podia preguntar com deu ser la veu d’aquest que diu coses com ara “Ton pare i ta mare, al sofà, que s’arrabassen el pèl del parrús amb les notícies del diari i de l’informatiu del migdia. [...] Ton pare et mira de biaix, tan de biaix que ja pareix que té un ull a la biorxa, i pensa, xic, sí que es remena, aquest al·lot”, i segur que, més que el contingut, l’important és allò que hi suma la llengua mallorquina d'aquest xicot, que ajuda a remenar-nos de veritat abans de sortir del llibre. I ja ho devia saber, ja, Carles Rabassa, fent una crítica social amarada d'amor a l'amor i ganes d'alliberar la innocència d'unes relacions sexuals entre adolescents belles, amb poca rellevància del gènere (encara que s'esplaï amb les que es fan i es desfan entre mascles). Per això, per transmetre-ho amb la forma més adequada, el seu filtre íntim no va deixar passar res que no respectés el llenguatge que li és propi, i, per això, més ric. I, això, sí que espero haver-ho encertat. 

Article publicat a la revista Viu a fons de gener-febrer de 2017