dissabte, 24 de desembre de 2011

Murs de contenció

Al llibre Murs de contenció*, de Jordi Julià, XIV Premi  Ramon Comas i Maduell de poesia, hi trobo una referència a paraules de Carles Riba a propòsit de Mn. Cinto Verdaguer: "com l'aigua certes terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra per tots costats la nostra vida; s'hi filtra i la corrompria, sense el drenatge i els canals del poema". Aquests dies, quan no és cap esperit nadalenc, sinó el fer dels sentiments després de la mort d'algú, el que de seguida em porta alguna llàgrima al límit de la pell, entenc més que mai què és la urgència en la recerca de canals d'expressió. Em dic que difícilment mor a dintre res que sigui gran, si ha transpirat en la paraula, o en qualsevol cosa que serveixi per eixugar la pèrdua. 

*mur de contenció: Mur destinat a contenir l'empenta de l'aigua.

divendres, 16 de desembre de 2011

Poètica per als ninots

De bon principi, el mateix Jordi Julià ja es presenta com aquell qui podria encarnar el paper protagonista de Poètica per a un ninot i fa tots els ajustaments necessaris perquè estiguem còmodes a la butaca per assistir a la mascarada. Hi trobarem un llarg poema escènic en el qual dialoguen el titella del mateix poeta i un ‘cor’ que, per sort, li fa de contrapunt, adoptant darrere la veu també el pensament d’un públic hipotètic que s’ho mira. Però quan un ja ha vist aquesta obra, n’ha sortit, i va tornant en sí en el trajecte cap a casa, la poètica de Julià esdevé la de tots els ninots que saben què és la por d’asseure’s “davant del teló del propi cor”. Així ho resumeix en les darreres pàgines, transcrivint un fragment de Les elegies de Duino, d’un Rilke intrigat per la veritat dins l’home.

Julià fa una llarga reflexió fluïda i en decasíl•labs sobre el fet d’escriure poesia i sobre aquells que n’escriuen. Va descabdellant la trama que protagonitza el seu personatge a l’aparador d’un entorn que dibuixa massa poc autèntic per a la poesia. Alhora, com en el teatre grec, el ‘cor de veus’, el poble, li va recordant l’indefugible final de l’agosarat que planta cara. En aquest cas, la valentia del poeta és la de ser crític amb els seus companys d’ofici, però ‘el cor’ li dissimula la presumpció, potser també apaivagada per la ja extensa trajectòria de Jordi Julià com a poeta i teòric.

A l’escenari, davant del judici del lector, cerca una autenticitat que prové del trencament amb l’ordre imperant en un món de les lletres que no és més que al•legoria i continuïtat de l’altre. No són necessaris gaires més elements per veure en el llibre de Julià una voluntat purificadora de passions, que prové del mateix estil realista de l’autor, i que, si ret culte a algú, ha de ser als qui també anomena com a referents: Ferrater –sobretot-, Vinyoli, Carner i Machado, i fins i tot Baudelaire, d’una manera que podria ser la de Gabriel Ferrater a ‘In memoriam’: “[...] Vaig descobrir / Les fleurs du mal, i això volia dir / la poesia, certament, però / hi ha una altra cosa que no sé com dir-ne / i és la que compta. La revolta? No. / (...) La vida / moral? S'hi acosta, però se'm fa ambigu. / Potser el terme millor és l'egoisme (...)”.

El poeta no vol deixar-se res, en el seu recorregut per allò que pot retreure’s al món que l’envolta, i no es tracta només de poesia, és el sistema en el qual viuen els poetes i que és amb allò que, en últim terme, s’encara en aquest llibre. Fins i tot imagina i escriu la resposta crua del lector davant de la seva obra. Després de diversos intents de presentar ‘al cor’ un poema de temàtica amorosa, que esdevé un poema dintre d’un poema i una excusa per debatre sobre el punt de vista que ha d’adoptar l’autor, Julià el deixa entre les línies, com un respir: “Vés a saber què voldria explicar / si em decidís a acabar aquest poema, / o què escriuria un cop m’hi hagués posat. Per ara l’abandono sense títol”. El poema inacabat, juntament amb un epíleg en el qual repassa la seva trajectòria des que era un infant –que podria ser redundant en un altre llibre de poemes- donen credibilitat a la reflexió de qui, hipotèticament, se sent incòmode notant els fils d’un món que s’assembla molt al real.

Poètica per a un ninot és el treball guanyador del premi Decàlia, de les Festes Decennals 2011 de Valls, que ha publicat Cossetània Edicions.

divendres, 9 de desembre de 2011

Jordi Pere Cerdà al 'Dietari de l'Alba': la paternitat

Entre els poemes del Dietari de l'Alba, de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d'Antoni Cayrol, el poeta, narrador i dramaturg de Sallagosa que va morir aquest passat setembre, ensopego amb un poema del qual ja m'havien parlat. Aquí transmet la fascinació del pare que veu néixer el seu fill o filla.

Sense temps de pair els significats d’una obra poètica cuita amb el temps, n'arreplego, sobretot, allò que em deixa veure casa seva a través de l'amor per la natura i el poble de l'Alta Cerdanya on va créixer. L’honradesa a l’hora d'explicar aquest enamorament és el que permet connectar amb Pere Cerdà, perquè les seves paraules succeeixen com allò que neix, creix i un dia mor, d’una manera contínua i cíclica.

Ets nat.
Comences la faula,
granat encara en foc.
Un crit. El teu
estremeix com de sol
amb el teu manifest. Ets nat.
Ets tu. Fulla diferenciada
de milers d'altres fulles
de ta mare, de mi.

Cerquem les semblances
que et plasmaran el dia,
vinguda nostra mort.
Surts lligat a l'entranya
pel color blau. La sang
que recorre el teu cos
pel melic presoner
torna encara a la mata
quatre segons:
fill i mare
andrògins.
Ets tu,
i ets jo,
com si d'allà del temps
jo m'assistís a néixer;
et carrego de tot el que jo no seré,
del feix d'home i d'amant.
Les tisores que et tallen
et fan meu a igualtat. No meu:
tu.
Car ets ja la carena que llisca su'l sorral,
separant-te de terra
endinsant-se en el mar.
Jo quedo amb la flor nocturna del silenci,
ta mare amb el seu buit dolorós sota els flancs
eixamplats pel teu viure,
i la coïssor del pas.
Entres a dins la fred
en el combat dels dies.
Jo et batejo de pare,
que sies.

De Dietari de l'Alba (Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà. Editorial Barcino, 1966)

dissabte, 19 de novembre de 2011

De formigó

Ferma com una torre de guaita
diuen que sigui la teva espera.
Amb pressa i sense pausa,
la vas fent en terrats d'estiu
que potser primer diries ferms.
Aviat contemples
la feina de paleta
presa per residu inactiu de l'aigua
a l'esquerda oberta entre veïns.
Formigó en la rotativa,
serà això el que hem après:
a fer i a refer. I a insistir-hi.

No fa gaire he començat a llegir l'obra poètica completa de Salvador Espriu, amb l'excusa d'un treball que preparo sobre la mitologia en la seva obra, centrant-me especialment en el 'mite de Sinera', o mite de la llibertat, que Espriu va crear a partir de la seva devoció per Arenys de Mar. La lectura, sobretot la de poemes com aquest de sota, de La pell de brau, que repassava els darrers dies, ha coincidit amb la mà de missatges electorals que ens perseguiran molt de prop fins el 20 de novembre, i hi he pogut trobar una treba, potser quatre paraules per començar a desfilar el garbuix a l'hora de la tria:

"No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar a la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliço humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai [...]"

de La pell de brau (Salvador Espriu. Obres completes)

dimecres, 9 de novembre de 2011

Montserrat Roig

En aquest trajecte de paisatges fugaços pels finestrals, torno a veure el nom de dona fent enrojolar alguna paret. Ella ja ha quedat escrita a dintre, en les bibliografies que romanen esteses per celoberts.


Aquesta és la meva aportació a la iniciativa blocaire “20 anys sense Montserrat Roig”, que aquest 10 de novembre homenatja l’escriptora i periodista. Són dues ratlles i mitja sobre la permanència de l'obra i de l'essència de l'autora, que enllaço amb aquest fragment de la seva obra Digues que m’estimes, encara que sigui mentida (1981):

“El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures, vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literatura.”

De ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 48.


dimarts, 1 de novembre de 2011

"Afectes": l’ofici que porta el poeta

Amb la crítica d'Afectes, de Gabriel Guasch, inicio la sèrie de ressenyes que aniré penjant sobre llibres de poemes. Conec l'autor des de fa anys, i d'ell sí que en dec haver llegit pràcticament tota l'obra publicada (potser no tan extensa com la que de moment no ha publicat), per això m'estreno amb el seu darrer llibre, que apareix aquest novembre.

Gabriel Guasch és poeta d’ofici. Als poemes que escriu des de fa dècades, hi deixa tot el que forja el seu instint literari, avesat a plasmar el pas de les estacions en el seu entorn. Des de la quotidianitat a Valls, parla d’allò més íntim i d’allò més llunyà i ho universalitza amb una expressió senzilla, però lluny de fer poesia des d’un trànsit simple entre l’observació i la improvisació, aquesta és el resultat de la reflexió constant, de la feina d’un pensador que escull paraules.

Els poemes de Guasch sorgeixen d’aquesta intimitat d’àmplia perspectiva, tenen una veu pròpia no mancada de referents, a la que li agrada, només quan és necessari, recórrer a mites clàssics, que també és una manera d’anar a les arrels de qualsevol qüestió, un dels seus màxims interessos. Fora d’aquest marc, d’allò que considera autèntic, tot és borrós i neguiteja. Així, alguns poemes esdevenen un cant a valors que es perden i a allò que considera la vida plena, sense gaire més floritures que la paraula justa.

El simbolisme d’alguns dels poemes de Gabriel Guasch no està mancat de profunditat, és hereu de la introspecció que practica Carles Riba a Les Estances -una de les lectures que van causar més impacte en el jove poeta-, de la recerca de la pròpia veritat, a través d’allò que el món quotidià evoca. L’eina poètica de l’autor aporta la dosi justa de lirisme per tal de transmetre la tendresa que li desperta el que té més a prop, i sembla que darrerament el que succeeix al país també ha anat deixant empremta, fent que a Afectes el sentiment patriòtic es manifesti més clarament lligat a la seva poesia.

Malgrat l’estima a la senzillesa del dia a dia i la mirada crítica sobre la manera en què avança l’entorn, Guasch transmet la fe en un progrés adequat, en un necessari reeixir que sempre ve de la gent corrent, i en dóna mostra amb la mateixa experiència que transmet. El poeta creu en una necessària transmissió de valors, però no vol ser portador de res, tan sols deixar escrit naturalment l’ofici que li pertoca. Així és com neixen uns versos amb missatge que, a través del posicionament a favor d’una poesia amb sincera càrrega emocional, volen reflectir honestedat en tots els camps.

A Afectes, com als altres reculls que Gabriel Guasch ha publicat des del 1997, el transcurs del temps és un element clau, el que fa que allò quotidià pugui esdevenir transcendent. Ja són una desena d’obres que, globalment, estan marcades pel anys que els poemes han esperat a veure’s publicats i per l’hàbit pràcticament diari de compondre: el que ha anat escrivint apareix en petites dosis que podrien ser cronològiques, per això Afectes no és un recull rodó de poemes escollits, sinó un diàleg amb el que porten els dies, cada vegada més empesos per tot allò que queda enrere en els llargs recorreguts.

divendres, 21 d’octubre de 2011

No és ser valent

No és ser valent, ser valent quan se sap tot. Quan per fi s’ha trobat l’empunyadura, les eines d'una lluita poden trobar ferides obertes a la fusta, preses per la sal.

'Peine del viento' (Donosti, 2010)

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Rogent

El cel és rogent
darrere el semàfor,
ja pinta la consigna
de milions de ments
lligades com la terra i els peus,
amb el deute de naixement.
Arrenco sense més direccions
que carretera i el sentit del qui guaita
què passa darrere la finestra.

Rogent
Etiquetes de Technorati: ,,,

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Mort d’un poeta

Ja farà un parell de setmanes que va morir Salvador Iborra, un poeta i lingüista valencià que vivia a Ciutat Vella. L’assassinat del noi, quan provava de recuperar la bicicleta robada d’un amic sota mateix de casa seva, fa que l’absurd sigui la millor excusa per arribar a aquests versos del mateix Iborra, al llibre Els cossos oblidats (2010):

"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços".

I a uns altres, que vaig penjar fa temps al blog i que ara he tornat a recordar:

“De qui va desaparèixer
escapçant tasca
en queda
el contingut de l’envàs.
El dins
dóna la mesura
en què les mancances
perden imprescindibles
en el transbord.
No es pot dir sovint
qui ens falta,
que és massa tangible:
després d’una alenada
queda clar rere el vidre
els que hi som,
i, sobretot,
què hi fem, encara.”

Article de Bru Rovira (diari Ara / 9 d’octubre de 2011)

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Fredor numèrica

Per les escletxes de comunicació
arriben esgarips de fredor numèrica.
En algun lloc conten mort
sota núvols immòbils
de clemència internacional
i la seva ombra s'allarga
al carrer de davant de casa.
Passant comptes
amb un temps que et pesa
murmures que plogui, que netegi fort
les ignoràncies contemporànies
i bati per comprensió a l’era.

dilluns, 26 de setembre de 2011

Última casa

Des de la teva platja, especules amb els orígens i la consistència del seu retorn, però saps on et fonamentes l'última casa.

Cementiri de Sinera (Arenys de Mar)

 
Cementiri de Sinera

"Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre."

                            Salvador Espriu, Cementiri de Sinera

divendres, 16 de setembre de 2011

Mite de la llengua (en construcció)

No matarem cap vers amb artificis,
serem la suma d’uns quants mots
d’abans i de demà
amb un batec de tot el dins
que ressona a la llengua.

La gana ja obre un ull a l'estómac
per atiar la paraula
a la corda de la parla.
Ben viva va de boca a orella
i, de nou, a punt als llavis,
es diu avui, ara!

diumenge, 4 de setembre de 2011

Paraules que pesen (Diada de Vicent Andrés Estellés)

Quatre ratlles per al poeta
que porta un poble a les dents
i parla del que sap
perquè s’ho posa a la boca,
en paraules que pesen
i esbrossen camins
al pas ferm del dir.

Quatre ratlles,
de nou,
per al poeta transparent,
que dóna llum
amb pasta de paraules
que ens fan una casa.

Es fon en propi ungüent,
l’home de les ulleres de lletres,
i jo no sé si vull més les paraules
o el país que li fa de capa
i vol embranzida, encara,
d’alè de la seva gent.



dimarts, 30 d’agost de 2011

La lluita

Ara que ja arribes,
sí que veus
un final mig ple.
Se’t submergeix al got
l’efervescència de la lluita,
ara en forma de dubte,
i a la resta d'espais
el que queda
són embolcalls d'aire.
Pot fer ploure
tot canvi que visqui
en la matèria grisa,
dius, si volen saber
on és la fruita.



Entrevista a Heribert Barrera (programa "Savis" / Televisió de Catalunya)



dilluns, 15 d’agost de 2011

Els ponts sonors

Uns músics
en una plaça fan lloc
a fets descrits en clau de so:
qui invocaria
el fons de les calaixeres
perquè ens faci de llit del riu.
Tot llisca avall
amb les notes
mentre veïns guaiten al balcó
aquell vent d'abans
que estira el d'ara.
Embolcallen buits
els sons encadenats
que vénen com si haguessin
fet inventari dels silencis
escoltant rere els murs.

Concert del grup El Pont d'Arcalís a Taüll (agost de 2011)


dilluns, 1 d’agost de 2011

Romanticisme

En els forats
hi ha la meva declaració d’intencions.
Sempre em trobo
en les empremtes que m’han travessat.



dijous, 21 de juliol de 2011

La crida

Pot estar prohibit
el que imagino
veient l’ocell com creix
quan surt de casa.
Hi deu haver veritat
en el que sempre amaga
qualsevol punt de llum de nit
demanant-me una altra ullada.
Però que no em treguin
el vaivé que fa de terra
de sota els peus i de marea.

Puc conformar-me
amb la llum d’una bombeta
si penja en el cobert
que em són quatre ratlles.
És la crida de les idees
quan t’has perdut a fora,
que et convida a la nuesa
per trobar-te respostes.

divendres, 24 de juny de 2011

Capgirant

Només volíem
que la roda de la sort
no ens atrapés
sense fer res
(Si t’atures
t’estalona el signe
de tota pobresa que ramifica).
Ara córrer amb els altres
capgira la marea
per contrapès,
interromp
el cicle que diu
qui perd.
Portem l'arrel de veus
sense lloc pel dret.



Respostes (Editorial de Vicent Partal a Vilaweb 20/6/11)

dissabte, 11 de juny de 2011

Terme municipal

Passejar pel poble
és com despertar-se
en una ciutat desconeguda:
coincidim perquè ara
ens ha anat bé.
N'agafo la fotografia
i em sembla
que és veritat que també
hauria pogut ser
de fora.

És un deure casual
el de fer de veïna
del lloc únic
d’aquest terme.


El Pla de Santa Maria - Figuerola del Camp (juny del 2011)

dijous, 12 de maig de 2011

Paratge insòlit

En un paratge insòlit
una llengua sola
obre una via on perdura
la petjada dels vianants.

Qui hi va, hi torna,
i qui hi neix, també.
Encara que sigui de passada,
el soroll de fulles seques
a tot arreu és el mateix.

Escaldes-Engordany, Andorra (maig de 2011)

dimecres, 4 de maig de 2011

Justificació de venjança

Què és venjar-se
sinó el curs arbitrari
de la vida que porta
a reforçar el marge
de la proximitat de l'altre.

Un espai vital
quan s'intercanvia mort.



Imatges de l'interior de la residència de Bin Laden, després de l'operació nord-americana (del diari Ara)






dimecres, 20 d’abril de 2011

Vint-i-tres d’abril

Camins sense planta,
tallafocs en lloc de ponts
que facin parlar
des de la vista aèria.
Vies obertes
a escala global
de patrimoni
a patrimoni eteri
per collir profit
a cada parada.
Sense haver dit qui som,
cada vint-i-tres d’abril
tornem a ser
els de la casa embolicada
amb punxes.


dilluns, 21 de març de 2011

Quatre ratlles (Dia Internacional de la Poesia)

Escriu, també un dia com avui,
que les lletres són pasta de paraules,
i amb un vers ja ets a aixopluc.
Quatre ratlles fan la casa on vius tu.


Els versos omplen Catalunya en el Dia Internacional de la Poesia (3cat24.cat)


dilluns, 14 de març de 2011

L'alenada (Deu anys sense Ramon Barnils)

De qui va desaparèixer
escapçant tasca
en queda
el contingut de l’envàs.
Qui omple el dins
dóna la mesura
en què les mancances
perden imprescindibles
en el transbord.
No es pot dir sovint
qui ens falta,
que és massa tangible:
després de l'alenada
queda clar rere el vidre
els que hi som,
i, sobretot,
què hi fem, encara.

Barnils i la Gent del Camp (Lluís Estrada / Vilaweb Valls)

Articles de Ramon Barnils

dimarts, 1 de març de 2011

Evolució de les ombres

La força
que duu el temps
de qui pateix
s’atura a la busca
del rellotge
buscant la comprensió
dels moments presents.

L’exili de mi
seria algú altre
collint evolució
de les ombres
als extrems
de les condicions
pròpies.

La duresa del camp de concentració d'Argelers, plasmada en un llibre (Lamalla.cat)



Fotografia del llibre Camp d'Argelers (1939-1942), editat per Cossetània i TVC

dissabte, 19 de febrer de 2011

Idees que es toquen

Idees que es toquen amb paraules

"Escoltar música m'estimula més que no pas llegir"

Joan Brossa

dijous, 10 de febrer de 2011

Conflicte armat

Quan les parts
ja s'han desfet
del cos de la por,
emergeixen, primer, les raons
que més estrenyien,
encadenades,
per no perdre's,
a l'excusa
de la mort.

Documental 'Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc' (Sense ficció / TV3)

dilluns, 31 de gener de 2011

dilluns, 24 de gener de 2011

Únic destí

És més fàcil deixar que l'indesitjable trobi sol el seu únic destí.



dissabte, 8 de gener de 2011