dijous, 30 d’agost del 2012

La fera

Per l’evidència d’un espant propi de presa,
palpant-se, el monstre es nota la carota.
No és prou sigil·losa l’assignació de papers,
i encara són intercanviables i tot.
Es planten cara els qui coneixen la por.

dimecres, 22 d’agost del 2012

Per un ofici

Ja us vendria dos o tres dits de les mans
i amb els dels peus, faria tres quarts del mateix,
amb les sobralles d’avantbraç i dels genolls,
les bosses dels ulls i el que ha anat creixent.

Jugaria de gust a l’ofici més vell
i corrent (el de buscar-se un ofici),
sense experiència ni contracte a mida.
No s’hi fa res, en un magatzem de mercaderia.

Sols vull ser d’una generació que s’ha fet gran,
que es pugui aixecar de la falda dels vells
per caure a la via per on arriben els guanys.

Sense més permisos emprenc la feina,
només és posar-se en  funcionament.
Tan conscient, tan expectant al passar d’aquest tren.



dijous, 9 d’agost del 2012

Batec d'una vila


El Montblanc Subjectiu de Maties Masalles

El montblanquí Maties Masalles és impulsor d’un projecte editorial singular. El mes de maig es va presentar el segon volum de Montblanc Subjectiu, que finalment inclourà tres llibres amb imatges actuals d'aquesta vila de la Conca de Barberà. El darrer que s’ha presentat es titula “Batec montblanquí” i se centra en les festes més arrelades a la ciutat. El llibre inclou un cd de poemes i cançons de Josep M. Amorós, alguns dels quals han estat composts pels mateixos autors.

El volum és el resultat de la feina d’un grup de persones de l’entorn de Masalles vinculades al món de l’ensenyament, la música i l’edició. L’aportació musical d’Amorós ressalta el to més líric del conjunt de l’obra, amb una música que crida sobretot el sentiment i un romanticisme  previsible: “Diadema d’estrelles,/ faldilla de roselles,/ a la cintura el cosset,/ enribetat de merlets. / Medalló l’hi enfila el pit:/ de la Serra fe i delit; [...]”. L’evident vinculació dels autors amb la Vila, l’estima i la voluntat de documentar allò que hi succeeix i fer-ho perdurable, són les principals motivacions per a un projecte que també ha estat possible per la col·laboració de la Impremta Requesens, amb seu a Montblanc, que ha imprès un llibre amb grans fotografies a tot color i cobertes dures. Com recorda l’autor al pròleg, són les persones i les associacions, les que fan de les viles llocs arrelats, pròspers, alegres, pacífics...i en el cas de Montblanc, a més, reforcen el seu posat senyorial de Vila Ducal de la Conca de Barberà.

Quan Masalles va voler publicar les imatges recopilades, comptava amb un fons de més de 3000 fotografies, no tan sols de la Llegenda de Sant Jordi, dels diables, dels bastoners, dels traginers i del carnaval, que són, majoritàriament, les que apareixen a Batec montblanquí; o d’elements arquitectònics, com les que omplien el primer llibre. El que al principi podria haver estat un sol volum de fotografies –havent-ne descartat moltes- s’ha convertit en un projecte de llarg recorregut, tal i com l’autor explicava en una entrevista al programa que l’entitat ‘La casa de palla’ té a Ràdio Montblanc. Aquesta mateixa recerca d’imatges perllongada al llarg dels anys, és també una mostra de la tasca desinteressada de l’autor, que, a més, ha volgut destinar els beneficis dels seus llibres als ermitans de Sant Joan i l’adequació del seu entorn. 

Durant la presentació de l’obra, van destacar-ne la “ultra localitat” dels continguts. Precisament, Montblanc subjectiu és una mostra de com es lliga allò local amb allò que pertany a un àmbit més global, que pot ser el de la cultura popular del país, a través d’una completa llista d’autors de referència, com el pintor vinculat a Montblanc Artur Potau i poemes i adaptacions d’altres com Blai Bonet, Joan Timoneda, Màrius Torres, Àngel Guimerà o Josep Maria de Segarra, conegut també com a memorialista a través dels seus articles i obra literària. Les mateixes fotografies del llibre, ben mirat, no són tan diferents de les que es podrien haver fet durant les festivitats d’arreu dels Països Catalans, si es deixen de banda, potser, les de la representació de la Llegenda de Sant Jordi, tan pròpia de Montblanc, i d’algun altre lúdic que s’hi ha celebrat durant els darrers deu anys. 

Al pròleg, Josep Gomis, alcalde de la Vila durant setze anys, parla sobre el sentiment de pertinença, fet de compromís i complicitat, que es plasma en el “moment oportú” de les fotografies de Masalles, de manera que recorden allò que també captava Cartier Bresson. Encara que aquest “Batec montblanquí” que representa el projecte Montblanc subjectiu té com a principals destinataris els veïns de la Vila ducal, el sentit de l’obra rau en la precisió d’allò que retrata: és d’aquests fragments de realitat, que es conforma la cultura d’un país tan ferm i decidit a perviure com les tradicions pròpies de cada poble.

Article que apareixerà al pròxim número de la revista La Planenca, del Pla de Santa Maria.



dijous, 2 d’agost del 2012

Els dominis de Joan Vinyoli

Recordo que durant una calçotada d’aquelles tan estranyes que es fan en un restaurant, en una conversa de la sobretaula algú va comentar que Joan Vinyoli era el poeta català que més li agradava. O que li agradava més que uns altres, tant se val. L’argumentació no va ser gaire llarga, com la d’aquell que dóna per suposat que l’autor era prou conegut entre els dos o tres que érem a la vora, així que no vaig saber el motiu de la devoció per Vinyoli, encara.

Poemes solts i alguna altra recomanació a la Xarxa em van acabar de posar el poeta al llistat mental d'autors i obres pendents de llegir, fins que vaig veure que els llibres no et cauen a les mans per casualitat, que ets tu que els vas a trobar: a la biblioteca, per allà on cau la v baixa de la poesia en català. Van caure Domini màgic i Passeig d’aniversari (en la seva edició per separat), no sé si perquè vaig veure que els van publicar l'any 84 o pel que els seus versos saben del domini sobre el lector: “Pasturen per la nit roques i cabres,/ el riu encès es precipita al mar,/ l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;/ domini màgic, regne sublunar.”

La poètica d’aquests dos llibres de Vinyoli se’m va presentar com la d’un escultor, que no veu res que no hi sigui, ja. Hi dóna forma, ho arrodoneix i també ho fa abrupte. I, tot seguit, ho diu tal com és, encara que, fins el moment de llegir-ho, no semblava que ningú se n’hagués adonat: “Allò que has fet o que pretens, de fet,/ aconseguir és sols prendre la droga/ del ser-feliç com beure un vas de llet”. Aquests versos li serveixen d’anotació al darrer tram de la vida i de la producció poètica, més com a recordatori que com a retret. Un ‘deixar-ho escrit’ perquè en quedi constància, encara que les paraules puguin resultar tallants i fredes com el mirall.

Després de llegir aquestes obres, un encara no coneix l'abast del que ofereixen, de tot el que queda per pair, la seva amplitud. A Passeig d’aniversari, Vinyoli frega fins i tot més fort i fa sortir el que prové del neguit del mateix viure: l’amor, la vellesa, la poesia, la mort, són indestriables en el còctel. I encara, per a qui en vulgui beure, farà gust d’esperança: “Tant és així que l’àrid/ hivern amb què s’obria aquest poema/ ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny/ feliç, afirmatiu, il·limitat,/ i tot el blat es torna pa de vida.