divendres, 11 d’octubre de 2013

Potser per avorriment. “El sentit d’un final”, de Julian Barnes

Julian Barnes
La memòria és un terreny costós, com un fangar que s’enganxa a qualsevol sola de sabata, però diríem que a El sentit d'un finalJulian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946) l'ha explorat a fons per oferir una hipòtesi del seu mecanisme. Potser tan sols amb això ja s’hauria guanyat el premi Man Booker de l’any 2011 a la millor novel·la publicada a la Commontwealth i Irlanda. I és que, era evident que quaranta anys després, amb una filla i un divorci amistós a l'esquena, el passat no tenia perquè fer aflorar tota la seva veritat de seguida. En el fons no n’hi havia cap necessitat. Però aquell home a la seva seixantena que protagonitza la novel·la decideix enfangar-se, al principi potser per avorriment.
 
El títol, “El sentit d’un final”, és resolutiu, sintetitza el que es pot extreure de l’argument i, només examinant la bibliografia de l’autor, s’intueix que aquest llibre podria ser el lloc on culminen alguns dels temes recurrents de la seva obra: Anglaterra, les relacions de parella, l’amistat, la família. La carta d’un bufet d’advocats fa reviscolar aquells suïcidis i tot allò que en Tony i els seus amics s’havien preguntat ja fa anys sobre la vida, la mort, l’amor i el sexe, i que ja els havia fet filosofar amb valenta saviesa juvenil. La perspectiva de tot canviarà, quan descobreixi que llavors ell mateix potser no era com recordava haver estat i, corregut el tel dels anys, les coses no van succeir com semblava.
 
De cada personatge n’ha triat els moments decisius perquè la trama avanci sense resultar massa novel·lesca: els qui són dintre d’aquest fragment de vida d’un jubilat, podrien viure també fora de l’ull de l’escriptor i del lector. Les pinzellades narratives són les justes perquè qui ho llegeix s’imagini com va ser la jove Verònica  i l’abast de la seva transformació, o perquè es pregunti què en serà de tothom, quan en Tony comenci a entendre-ho tot. El suspens és ofert en petites dosis, fins que tot es precipita. Qui sap fins a quin punt.

Al final, les preguntes que assetgen el protagonista a partir d’aquella carta i del que un dia ell mateix va escriure, encara semblen desembocar massa ràpid en una resposta. Ja se sap que cap metrònom no controla ni el temps real ni la memòria.

Cap comentari:

Publica un comentari