 |
| Julian Barnes |
La memòria
és un terreny costós, com un fangar que s’enganxa a qualsevol sola de sabata,
però diríem que a El sentit d'un final, Julian Barnes (Leicester, Regne Unit,
1946) l'ha explorat a fons per oferir una hipòtesi del seu mecanisme. Potser
tan sols amb això ja s’hauria guanyat el premi Man Booker de l’any 2011 a la millor novel·la publicada a la Commontwealth
i Irlanda. I és que, era evident que quaranta anys després, amb una filla i un divorci amistós a l'esquena, el passat no
tenia perquè fer aflorar tota la seva veritat de seguida. En el fons no
n’hi havia cap necessitat. Però aquell home a la seva seixantena que
protagonitza la novel·la decideix enfangar-se, al principi potser per avorriment.
El títol, “El sentit d’un final”, és resolutiu,
sintetitza el que es pot extreure de l’argument i, només examinant la
bibliografia de l’autor, s’intueix que aquest llibre podria ser el lloc on
culminen alguns dels temes recurrents de la seva obra: Anglaterra, les
relacions de parella, l’amistat, la família. La carta d’un
bufet d’advocats fa reviscolar aquells suïcidis i tot allò que en
Tony i els seus amics s’havien preguntat ja fa anys sobre la vida, la
mort, l’amor i el sexe, i que ja els havia fet filosofar amb
valenta saviesa juvenil. La perspectiva de tot canviarà, quan descobreixi que
llavors ell mateix potser no era com recordava haver estat i, corregut el tel
dels anys, les coses no van succeir com semblava.
De cada personatge n’ha triat els moments decisius perquè la trama avanci
sense resultar massa novel·lesca: els qui són dintre d’aquest fragment de vida
d’un jubilat, podrien viure també fora de l’ull de l’escriptor i del lector.
Les pinzellades narratives són les justes perquè qui ho llegeix s’imagini com
va ser la jove Verònica i l’abast de la seva transformació, o
perquè es pregunti què en serà de tothom, quan en Tony comenci a entendre-ho
tot. El suspens és ofert en petites dosis, fins que tot es precipita.
Qui sap fins a quin punt.Al final, les preguntes que assetgen el protagonista a partir d’aquella carta i del que un dia ell mateix va escriure, encara semblen desembocar massa ràpid en una resposta. Ja se sap que cap metrònom no controla ni el temps real ni la memòria.
