d’un nom, d’un lloc, i, amb això, totes les distàncies.
El que m’agradava més de tenir-te era
una incògnita que no em calia saber
per voler-la estendre endavant, llarga i ampla,
amb la força de saber-nos interminables.
No érem el final. No volia decidir-te,
però amb la primera persona del plural
et feia meu/meva amb gana, gelosia
i la tendresa de qualsevol altra bèstia.
Animals que no necessiten procrear
però ho fan pensant en una compensació
de les pèrdues i del desgast d’estimar-se.
Era sobreviure amb l'instint de tenir cura
d'un cos que et feia espai mentre et cobava al cap,
una matriu a qui retreure-li la base,
volia ser el pou on se't reflectís allò que quedi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada