dimecres, 20 de juliol de 2016

Refugiar-se

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de juliol-agost de 2016.


Llegeixo a la premsa que un tal Dani Karavan va ser el primer estranger en rebre un Premi Nacional de Cultura, en la darrera edició dels premis que es va dur a terme a Tarragona aquest mes de juny. A pocs mitjans s’esplaien per aclarir els motius d’aquest premi, més enllà de ser el desencadenant de la paraula “refugiats” als titulars. Karavan és un escultor israelià que va elaborar un Memorial en honor a Walter Benjamin a Portbou. En recollir el guardó a Tarragona per aquesta obra, va clamar contra l’ocupació de  terres palestines, per viure tots en pau i llibertat, i contra la crisi dels refugiats. 

Aquesta cerimònia de lliurament de premis em dóna peu a parlar sobre l’obra teatral d’una tarragonina, Lurdes Malgrat, que el 2011 publicava Refugiats a la col·lecció Off Cartell, sota la direcció de l’escriptor Albert Mestres. Ja m'he adonat que, per enllaçar l'encapçalament de l'article amb el llibre, m'hauria anat més bé si la “crisi humanitària” de què parla fos la de persones que s’han de traslladar d’un país a un altre fugint de conflictes armats que els han destrossat la vida tal i com la coneixien; que els de Lurdes Malgrat són un altre tipus de refugiats. Ho són vivint al seu lloc d'origen, i els entenem perquè l'entorn de la ciutat també se’ns transforma no sabem com i busquem recer en els llocs coneguts mentre encara hi són. Els esdeveniments es precipiten, la gent que coneixem a vegades no la coneixem tant com ens pensàvem.

“Les persones es refugien, sí, com els refugiats d’una guerra, com els refugiats de la vida. No s’amaguen. Es refugien”, ho diu un dels personatges al “Segon temps” d’aquesta obra que es divideix en tres grans blocs. Se’ns presenten en decadència, després de la construcció d’una avinguda que separa el barri del mar, i només amb un flaix back entenem d’on vénen. Són artistes víctimes del temps, d’un progrés que, irònicament, els ha convertit en captaires. El tercer temps ens torna a portar al present, novament amb la plaça de la ciutat i la font com a protagonistes plens de simbolisme i aparentment estàtics. Juntament amb la música sortida d’un violí tocant la Primavera de Vivaldi són el refugi no oficial dels qui han perdut alguna cosa important. 

El novembre de 2015 es va fer a la fi una lectura dramatitzada de Refugiats al Magatzem, de la mà del mateix Albert Mestres. Justament, Mestres va passar breument per la direcció artística d'aquest teatre tarragoní entre el 2009 i el 2010 i va plegar per la manca d'ajuts de la Generalitat sense poder tirar endavant produccions pròpies a partir d'obres d'autors locals com la de Lurdes Malgrat. Una obra que, com l'autora reconeixia, no està feta a mida ni busca una representació fàcil: “Les obres solen tenir menys personatges per tenir menys actors, i en canvi jo em vaig plantejar fer el contrari”. Espero que un dia l’alliberin del tot de les seves pàgines, si pot ser a Tarragona mateix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada