Carta oberta a Teresa Duch, escriptora tarragonina

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de maig i juny de 2016

Teresa Duch signant exemplars del llibre el passat Sant Jordi

No sabia si preguntar a Teresa Duch pel que hi ha de viscut en pròpia pell (o en una pell molt pròxima) a la seva novel·la. Deu ser la pregunta més típica però és doblement temptadora quan l’escriptora és coneguda teva i apreciada. He decidit que m’agradarà més que ho vegi aquí escrit i que un dia potser m’ho contesti, com a anècdota per anotar als marges d’una ressenya més o menys literària.

Les cadenes subtils és una novel·la de lectura àgil, una qualitat que, sigui com sigui, no arriba perquè sí i sovint comporta un treball dur per part de l’autor. En aquest cas, l’esforç encara aniria molt més enllà si poguéssim determinar que hi ha hagut una feina d’introspecció real per tal de donar forma als personatges principals, els que resulten més ben dibuixats al llibre. Tarragona, Barcelona, Montblanc i Baltasana, són els escenaris principals on transcorren els fets i sabem que l’autora els coneix de prop, però només mantenen el nom real els tres primers. Em pregunto si podem imaginar que els que tenen lloc al darrer són els més comprometedors, o si el resultat hauria estat el mateix, si tot hagués passat en pobles i ciutats aparentment ficticis.

La novel·la combina dues narracions, una que parteix de la Guerra Civil i una altra que es forja en l’actualitat, per explicar una sola història. Totes dues es van donant al lector en capítols que li permeten anar fent el puzzle de les relacions entre els personatges i els motius de cadascun, sobretot els de les protagonistes: una noia jove i malhumarada en la seva primera feina que anirà descobrint la vocació i la vida que vol viure i una dona gran que per fi podrà explicar-se lliurement a algú. El seu vincle afegeix una crítica al tracte que sovint es dóna als avis i al sistema de treball d’algunes residències per a gent gran.

Després del recull de contes Viatges insòlits de viatgers abrandats, la Teresa ens ha mostrat una nova faceta de la seva capacitat literària. Alumna veterana de l’Escola de Lletres de Tarragona, després de llegir-la podem creure que encara no ha arribat al final de la seva projecció com a autora. I aquí espero que no faci una ganyota de mandra o de decepció: va ser ella la que es va presentar com una abrandada que ara denuncia qualsevol cadena que no ens deixi prosperar.

Ja ho veus ara, Teresa: aquesta manera d'explicar-ho ha estat un joc, però si no t'ho acabes de creure, pensa això que se m'acaba d'acudir: més val una crítica condicionada per l'afecte, que deu d'afectades pels prejudicis.

 

El premi. La literatura d'Olga Xirinacs

Article publicat a la revista "Viu Tarragona" de març-abril de 2016

Només cal escriure “Olga Xirinacs” al cercador per trobar els mèrits oficials d’aquesta escriptora tarragonina: els premis literaris més importants de la literatura catalana, alguns reconeixements arreu, obra traduïda a diverses llengües. Hi ha un grup de facebook que demana que se li atorgui el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, potser l’únic que li deu faltar. Sempre s’hi és a temps.

Segueixo indagant sobre la figura de Xirinacs i m’adono amb una mica de vergonya que  només li he llegit algun conte, poemes dispersos aquí i allà i potser fragments de textos a l’escola on no recordo haver-la tingut com a lectura obligatòria. Certifico després que els passa més o menys el mateix a coneguts meus d’entre vint i quaranta anys no escolaritzats a Tarragona ciutat.

 En paral·lel a un curt període d’investigació poc representativa i  intoxicada per les xarxes socials, em passejo per les obres més reconegudes de l’escriptora, i, amb una mica de sort, aconsegueixo a la llibreria el volum La literatura d’Olga Xirinacs. Poesia, narrativa, dietaris (Diputació de Tarragona / Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Això potser és començar la casa per la teulada però em pot  servir com a punt de partida per tornar íntimament tots els mèrits que li calguin a l’autora. Magí Sunyer, coordinador d’aquesta obra, ja avisa en el text d’introducció que Xirinacs és una escriptora d’avui que reclama lectors d’avui. Els textos que segueixen, entre els quals hi ha els de Pere Ballart, Eugeni Perea, la vallenca Margarida Aritzeta o fins i tot del psiquiatre Xavier Allué, aconsegueixen despertar l’atracció per la de Tarragona. La crítica literària hi és en molts casos exhaustiva i alhora busca encomanar-se de la recerca de la bellesa que fa Xirinacs, un bon recurs per afrontar la diversitat temàtica i de registres que aborda, sempre amarada de mar: “La pell del mar, com una amant novella / sent la primera esgarrifança”;  de música: “Del fred de l'esglai passà a la sufocació d'una certesa: la tocaven. La tocaven igual que ella tocava el cel·lo”, i de Tarragona: “Muralla endins hi ha un bar de putes,/ muralla amunt hi ha deu canonges./Les unes van de nit/ i els altres van de dia,/ tots plegats fan el cicle del temps.[...]”

Per seguir aprofundint en la tasca de l’escriptora, hi ha una altra oportunitat el 21 de març, dia mundial de la poesia, que se celebra arreu dels territoris de parla catalana en diferents actes i que aquest any protagonitza Xirinacs amb un poema seu traduït a diverses llengües. El triomf d’iniciatives com aquesta (que és alhora un premi per al públic objectiu de la campanya), a banda d’incentivar un vegada més la lectura de poesia, serà que ens decidim a conèixer l’autora entre les pàgines d’un llibre, llegint per plaer. Així ens hi convida ella mateixa: “Mireu, és tan sols un moment. Contempleu / com entra la primavera de sang verda.[...]”

La perillositat de Manuel de Pedrolo

Article publicat a la revista Viu a fons (edició de Tarragona) de gener-febrer de 2016

Els ulls fixos de l’actriu conviden a un acte subversiu. Per un moment m’oblido que el documental és molt dels 90: homes amb jerseis amb coll de punxa i camisa en pla mitjà; professors amb ulleres grans o rodones que avui alguns encara fan servir, opinant sobre l’escriptor desaparegut. S’olora la transcendència del personatge principal, en blanc i negre i imatges d’arxiu més recents en color, perquè tots en parlen com d’un mite, encara que haguessin passat amb ell més d’una tarda. Ningú s’hi devia acostar prou.

Representació de "El bon ciutadà" a càrrec de TeclaSmit

L’actriu, seguint el guió d’Aquesta nit tanquem, diu que les portes encara són ben obertes perquè puguin marxar els qui tinguin por de participar-hi. En aquest punt, no hi ha soroll de gent aixecant-se per tocar el dos, però en algun punt ens devem haver distret, tots plegats. Després d’haver-me perdut El bon ciutadà representat per la companyia TeclaSmit i la xerrada “Pedrolo perillós”, de Jordi Coca, a Tarragona, organitzada per l’APELLC (Associació de Professionals i Estudiosos de la Llengua i la Literatura Catalanes), el documental ‘Manuel de Pedrolo: amb el temps obert, també amb guió de Jordi Coca, tampoc supleix les lectures que em falten. Però tinc l’alternativa de demanar a tarragonins que conec bons lectors de Pedrolo, que em diguin d’on ve la perillositat de l’autor. En aquest moment recordo que el Sant Jordi passat vaig regalar la novel·la Milions d’ampolles buides al meu filòleg de capçalera, per qui la posició ideològica de l’autor quallaria més en el moment actual, “encara que possiblement no interessaria a les elits editorials”.

Per què avui un escriptor considerat el més prolífic de les lletres catalanes, que a més va deixar d’escriure fa vint-i-cinc anys, quan va morir de malalt, encara es pot considerar “suspecte”, com em diu la professora de literatura de la URV Montserrat Corretger? El filòleg i col·laborador de mitjans culturals Albert Ventura, que el considera “terriblement actual”, em remet a un article a la revista Bearn sobre el tema, i aquí ja hi ha tres claus per a la por que provoca Pedrolo: “l’acarnissament de la censura; la submissió de la cultura [...] que perjudica bona part de les seves obres més atrevides; i [...] la posició insubornablement independentista.” Xavier Ferré, doctor en història i en sociologia, que precisament és a punt de publicar el llibre Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982) m’acaba de donar la clau de la projecció actual de l’autor: “perillós no és que ho sigui, és un espill de la nostra societat.”

Després de parlar amb ells entenc que qui fa por és el Pedrolo sempre actual per l’experimentació amb la seva capacitat d’influència, tant en l’àmbit literari com en el politic, i amb una realitat que podia modelar fins a l’infinit. Les possibilitats il·limitades d’uns personatges, que explorava amb la sèrie de novel·les Temps obert, romanen amenaçants de sortir d’entre les runes.

Destinació

Arriba el dia de cap d'any
i porta aquella idea crua
de destí.
Com ja saps,
ve carretejant alguna mort
amb la sang que li pertoca
segons el lloc d'on venia
i talla el flux 
de placidesa
amb veritat que en sec
torna mal digerida.
Des d'aquí la sents estrident
perquè també has vist
com avorten
trajectes a la cara amable
de la Lluna. 

Del Post "El viatge" al blog Àgora, de Francesc Brunés (amb llicència de Creative Commons)

Adrià Targa: "Guanyar un premi no vol dir res en el món de la poesia"

Hi ha converses que es couen de mica en mica i es condimenten amb versos que ha publicat l'autor en tres llibres. D'aquesta manera vaig fer aquesta entrevista a Adrià Targa, penjada al web de la revista fetaTarragona. Aquí en trobareu alguns fragments:

Créixer poeta

Diries que va ser un d’aquells nens que aviat llegeixen llibres grans, potser llepant-se el ditet i tot per passar unes pàgines que recordarà per sempre. “Sí, si sortia en un test que em van fer quan era petit. Ja et dic, només tinc memòria. Potser hauria d’haver estudiat  dret,  o  alguna  cosa  així.”,  et diu més endavant. Però és que resulta que el primer que et confessa quan quedeu per fer-li una entrevista amb l’excusa de la sortida del seu tercer poemari, és que sempre ha estat més d’escriure que de llegir. Penses: doncs si que li han fet profit, els llibres que ha tingut la deferència de repassar, entre pensar-se  un  vers  i  escriure’n  un  altre,  aquest  entusiasta  dels  clàssics. Ovidi  Nasó, Catul,  Jacint  Verdaguer,  Rosselló-Pòrcel, Ferrater  en  pòsters  penjats  a  les  parets invisibles d’una veu poètica que els fa un eco tangible. 

[...]

-Al llarg de la teva obra has anat teixint un recorregut per cites i noms d’autors clàssics i d’altres clàssics que tenim més pròxims, Ferrater, Rosselló-Pòrcel. Es pot dir que existiria la teva poesia, si no els haguessis llegit?

Malauradament crec que si que existiria, perquè jo –queda lleig de dir-ho- sempre he estat més d’escriure que de llegir. En cert sentit, la referència és una excusa, encara que, evidentment, els he llegit molt i m’importen. No he estat d’aquells nens que dius, ostres, estan llegint tot el dia. M’agrada molt llegir, evidentment, hi inverteixo les hores, però el meu impuls ha estat, sobretot en la poesia, d’expressar-me…

-Així va ser primer l’impuls d’escriure i després creure que necessitaves formar-te?

Va ser bastant en paral·lel, i també, evidentment, la qualitat del que anava dient, si és que ha arribat a tenir alguna qualitat, ha millorat molt a mesura que llegia els poetes, i una cosa important és que quan els llegia els llegia com si escrigués jo. Vaig veure l’altre dia una cita en italià que no sé a qui estava atribuida però deia: “els llibres s’han de llegir amb la mateixa cura amb què han estat escrits.”

-I a la teva família hi ha algú que escrigui, molt lector…?

Sí, a casa llegeixen, però no poesia. El primer llibre que em va arribar a les mans  va ser perquè me’l van regalar, perquè el vaig demanar per l’aniversari segurament. Els primers llibres de la meva biblioteca van ser aquests, l’Atlàntida de Verdaguer, tot i que me’l vaig rellegir fa un parell d’anys i ja no era el mateix; uns poemes de Kavafis, unes poesies de Goethe que fa molt de temps que les tinc… són les petites joies personals que tinc, però tampoc és gaire cosa. Vaig fer una mica el meu refugi de llibres a casa…

“Perquè diu l’hora, al pondre’s, dels somnis i amoretes en l’argentí hemisferi, quadrant del Criador, i és de mirar dolcíssim, donaren-li els poetes l’escaigut nom de Venus, deessa de l’amor. “^[1]

-“La forma ho és tot i, a la vegada, no és res”, dius. No hi ha vida, doncs, més enllà de la fràgil perfecció d’una bona forma?

Tot, per això és tot i és res. Resumim-ho, perquè és un tema etern, tampoc no ho tancarem ara…: la gent acostuma a relacionar forma amb artifici, i no tenen res a veure. Altra cosa és que sovint els defensors  de la forma ho siguin també de l’artifici, però no és sempre així: hi ha poetes formalistes que no són gens artificiosos, i a l’inversa. Si diem que forma és artifici estem cometent un error, perquè tot poema té forma. Per mi el més important és que l’artifici que l’envolta i el missatge no siguin divisibles de cap manera.

[...] 

-Llegeixes altres autors actuals?
Sí que en llegeixo. Pocs, però els que llegeixo els llegeixo bé.

-Perquè penses que són boníssims?

Penso que estan molt bé. Passa que a vegades els conec, no? Et podria donar alguns noms, de poetes que estan escrivint ara i ho fan amb una sèrie de condicions: que no són intrusos, que fan poesia perquè n’han de fer… poden ser biòlegs, eh, poden ser el que vulguis… però com a poetes són honestos.

-Que no fan poesia amb material que podria ser per a prosa…
Que no abusen de la bona fe del lector de poesia que a vegades, malauradament, no està prou instruit. Aquí em poso heavi però a vegades reclames els teus drets. Tampoc sóc ningú per dir qui és poeta i qui no, però a vegades sí que es veu que hi ha un cert intrusisme.

-Per què?

Perquè té un prestigi això de ser poeta i això fa dubtar sempre… quan veus les prestatgeries plenes de llibres de poemes, penses, òstres, potser jo sóc un d’aquests intrusos, que si ve una tercera persona dirà “què és aquesta merda? aquest tio què es pensa?”.

-Hi ha molta gent que escriu poesia i que li han publicat.
Sí, publicar, per començar, sempre ho he dit, que no vol dir res, guanyar un premi tampoc no vol dir res en el món de la poesia, però res vol dir zero, eh?

[...]

[1] Fragment del Desè cant de L'Atlàntida.

El nen de la guerra

T’aguanto un moment la mirada

a través de la pantalla

i quedem en silenci i és un silenci de tots.

T’estalvies el crit contingut en la imatge

i un segon foreda el temps que separa 

l’aquí i el lluny.

Fan aigües els canals de comunicació

i encara sura, qui sap com, buscant brutícia

una antena per a cada malparit del món.

Quan ja localitzen terra

per treure-te-la de sota els peus, de nou,

ens troben immergits en l’instant

en què t’abraço en un mar d’enlloc.

 

La teva platja

Envoltada d'una aigua 

de pell compacta

com un mar oliós,

és tal com era jo dins del cos:

una barqueta pintada

en un oceà quiet,

fins que em vaig llançar

de cap per venir a ser-te

un tros de platja

(la distància,

la d'unes quantes braçades

fora del ventre).