No tinc res al present del poble on vaig néixer. El Constantí poble d'infantesa és sempre a la part del darrere, però hi és. Ho noto quan alguna cosa fa que em giri com un mitjó i pensi en les anades en cotxe de diumenge, la família que ja no hi viu, uns carrers que mai vaig visitar -i encara no he visitat- perquè hi vivia gent massa fosca. Enyoro el poble que jo també he abandonat rere un silenci pol·luent.
Interessant! Hi ha pobles que han canviat molt, i no sé si han entès gaire bé allò de renovar-se o morir.
ResponEliminaI a vegades potser hi ha massa distàncies entre el nou i el vell autòcton dintre d'un mateix poble...mentre encara ens n'adonem seguirem endavant, no?
ResponElimina