divendres, 16 de desembre del 2011

Poètica per als ninots

De bon principi, el mateix Jordi Julià ja es presenta com aquell qui podria encarnar el paper protagonista de Poètica per a un ninot i fa tots els ajustaments necessaris perquè estiguem còmodes a la butaca per assistir a la mascarada. Hi trobarem un llarg poema escènic en el qual dialoguen el titella del mateix poeta i un ‘cor’ que, per sort, li fa de contrapunt, adoptant darrere la veu també el pensament d’un públic hipotètic que s’ho mira. Però quan un ja ha vist aquesta obra, n’ha sortit, i va tornant en sí en el trajecte cap a casa, la poètica de Julià esdevé la de tots els ninots que saben què és la por d’asseure’s “davant del teló del propi cor”. Així ho resumeix en les darreres pàgines, transcrivint un fragment de Les elegies de Duino, d’un Rilke intrigat per la veritat dins l’home.

Julià fa una llarga reflexió fluïda i en decasíl•labs sobre el fet d’escriure poesia i sobre aquells que n’escriuen. Va descabdellant la trama que protagonitza el seu personatge a l’aparador d’un entorn que dibuixa massa poc autèntic per a la poesia. Alhora, com en el teatre grec, el ‘cor de veus’, el poble, li va recordant l’indefugible final de l’agosarat que planta cara. En aquest cas, la valentia del poeta és la de ser crític amb els seus companys d’ofici, però ‘el cor’ li dissimula la presumpció, potser també apaivagada per la ja extensa trajectòria de Jordi Julià com a poeta i teòric.

A l’escenari, davant del judici del lector, cerca una autenticitat que prové del trencament amb l’ordre imperant en un món de les lletres que no és més que al•legoria i continuïtat de l’altre. No són necessaris gaires més elements per veure en el llibre de Julià una voluntat purificadora de passions, que prové del mateix estil realista de l’autor, i que, si ret culte a algú, ha de ser als qui també anomena com a referents: Ferrater –sobretot-, Vinyoli, Carner i Machado, i fins i tot Baudelaire, d’una manera que podria ser la de Gabriel Ferrater a ‘In memoriam’: “[...] Vaig descobrir / Les fleurs du mal, i això volia dir / la poesia, certament, però / hi ha una altra cosa que no sé com dir-ne / i és la que compta. La revolta? No. / (...) La vida / moral? S'hi acosta, però se'm fa ambigu. / Potser el terme millor és l'egoisme (...)”.

El poeta no vol deixar-se res, en el seu recorregut per allò que pot retreure’s al món que l’envolta, i no es tracta només de poesia, és el sistema en el qual viuen els poetes i que és amb allò que, en últim terme, s’encara en aquest llibre. Fins i tot imagina i escriu la resposta crua del lector davant de la seva obra. Després de diversos intents de presentar ‘al cor’ un poema de temàtica amorosa, que esdevé un poema dintre d’un poema i una excusa per debatre sobre el punt de vista que ha d’adoptar l’autor, Julià el deixa entre les línies, com un respir: “Vés a saber què voldria explicar / si em decidís a acabar aquest poema, / o què escriuria un cop m’hi hagués posat. Per ara l’abandono sense títol”. El poema inacabat, juntament amb un epíleg en el qual repassa la seva trajectòria des que era un infant –que podria ser redundant en un altre llibre de poemes- donen credibilitat a la reflexió de qui, hipotèticament, se sent incòmode notant els fils d’un món que s’assembla molt al real.

Poètica per a un ninot és el treball guanyador del premi Decàlia, de les Festes Decennals 2011 de Valls, que ha publicat Cossetània Edicions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada