Dependència emocional

Les darreres notícies sobre el govern espanyol, disposat a tirar endavant "una llei d'estabilitat pressupostària" que ha de controlar els pressupostos dels qui som al sac de les comunitats autònomes, m'ha fet pensar en un parell de versos d'un poema que vaig escriure el 2008, quan es va parlar tant sobre la "crosta catalanista" d'alguns partits polítics i dels mitjans públics. Allò "d'estimar els meus i fer l'amor als altres" que deia, per a mi resumeix la submissió d'aquest país que som, als braços d'un estat que escanya des de fa tants anys, però al qual ens lliga, en última instància, la dependència emocional que s'ha transmès, amb tota la seva complexitat i lligams familiars, entre generacions. Sinó, ara per què podria ser, que ens costa tant trobar la manera d'acomiadar-nos?

CROSTES DEL POBLE

Qualsevol dia rebenten
les crostes
i ens trobem desbordats
de nosaltres mateixos.
Que si nació,
que si país,
que si amor, que si terra,
que si estimo els meus
i faig l'amor als altres.
La Crosta només és
una muntanya d'excedents fisiològics
o il·lusions persistents
que s'acumulen sobre un poble.

De Pedregam o pedreria, 2010