Jordi Pere Cerdà. Sentit de la germinació

Començo a escriure sobre la poesia de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoni Cayrol, el poeta de Sallagosa, havent-ne llegit l'obra poètica completa que l’editorial Barcino va publicar l’any 66. Ho faig amb l’excusa de la seva mort, aquest 2011, i sobretot de la recomanació d’algú que li va conèixer uns quants poemes quan estudiava i encara en recorda algun vers memorable. Sense temps de pair els significats d’una obra cuita amb el temps, en replego, sobretot, el que em permet veure casa seva a través del seu amor per la natura i el poble que el va veure créixer. L’honestedat a l’hora de transmetre aquest enamorament és el que permet connectar amb Pere Cerdà, perquè les seves paraules succeeixen com allò que neix, creix i un dia mor, d’una manera contínua i cíclica.

La voluntat d’autenticitat d’aquest poeta nascut el 1920 a l’Alta Cerdanya es plasma ja en la tria d’un vocabulari que es troba entre un català del Principat que a vegades sent llunyà i paraules en les quals alguns hi van voler veure gal•licismes i també castellanismes. En tot cas, ell opta per la llengua que considera més pròpia, deixant de banda el complex que ha afectat molts escriptors nord-pirinencs a l’hora d’utilitzar el dialecte. Això que pot resultar més o menys interessant pels lingüistes, també fa cap al solatge més dens de la poesia de Cerdà. El que escriu solidifica a base de confiança en la fertilitat d’un entorn -el territori físic i la gent- que considera que li ho ha donat tot.

A La guatlla i la garba, amb poemes escrits entre el 1948 i el 1950, Cayrol ja inicia una travessia en la qual les paraules sempre han de ser evocadores. L’important serà, a partir de llavors, la manera en què el porten a resoldre l’enigma del paisatge: de la germinació, de l’anar fent, i de la desaparició i el canvi. L’observació s’afina, poemari a poemari, i des del primer, molts poemes podrien portar el nom i el cognom d’algú o fan referència a llocs ben localitzables: “Les rutotes de Cerdanya, / de fils roigs i de fils blancs, / fan un filbast de ribanys / al clotat de les muntanyes, / i no les traspassen mai.”. Però més endavant, i sobretot al Dietari de l’alba (1956-60), l’esforç descriptiu se centra en l’emoció i en la intimitat de la relació amorosa i del vincle familiar, deixant de banda la rima i altres artificis: a voluntat del poema. Llavors Cerdà esdevé més universal que mai, a través de la intensitat: “la sang/ que recorre el teu cos/ pel melic presoner/ torna encara a la mata/ quatre segons:/ fill i mare/ andrògins./ Ets tu,/ i ets jo,/ com si d’allà del temps/ jo m’assistís a néixer.” El resultat de l’exercici poètic, amb el domini d’una veu condicionada pel moment, pel que sap i pel que sent, és la combinació de peces en les quals predomina un lirisme que es descabdella al llarg de múltiples versos, amb altres d’aparença molt més al•legòrica, on sintetitza.

En el trajecte des del món rural, que ens mostra sobretot en els inicis, com a Cerdaneses (1952-53) -“Els mossos del mas de Ronda/ quan baixen a Sallagosa,/ fan repicar les sabates/ com tambors de pabordesses,/ cantant per les cantonades/ per si lluu a la reixada/ la cara d’alguna nena/ de lluertera mirada”-, fins a la sensualitat que es desprèn del Dietari de l’alba, sembla que J. P. Cerdà ha viatjat a la concreció de la llar per explicar altres veritats sobre el seu entorn, però que es fonamenten en el mateix diàleg sobre la vida. El poeta situa la natura al centre del seu treball, i com a conseqüència d’això, també hi situa l’humà; la dona, símbol del desig i la companyia, i també l’home, arribant a parlar sobre un presumpte part masculí que seria una forma de comunió amb la naturalesa, motivat per una necessitat de donar continuïtat a les generacions: “Jo em sento al ventre el part/ anguniós del mascle,/ un borronar de sang/ enrogint l’arç del goig. / Ensems un vast deliqui/ ve a entebeir la terra/ molla de neus passades;” (de La pell del narcís).

L’homenatge que Cayrol fa a la vida als pobles de la Cerdanya a través dels seus poemes, sorgeix de manera espontània, perquè l’ha begut, i aquest coneixement profund el capacita per descriure’n l’interior i també a fer-ho fins a arribar a la vista panoràmica de qui ha pogut mirar-se-la a distància (“Vall fonda, negra i fosca/ Vallcebollera, oh, pobre!”). Més que una imatge de postal, Pere Cerdà aconsegueix una poesia galopant, que li remou la terra i es converteix en una escena en la qual tot es mou, encara. Quan parla d’elements que no semblen propis de l’ambient rural, també ho fa de manera que esdevenen fruit d’allò que ha succeït de la manera més natural, terrenal i humana: “El pa s’acaba, el vi va car./ La puta arrengla els caps d’orèndol/ en els fils elèctrics dels bars./” (de Dietari de l’Alba).

 A Un bosc sense armes (1952-64), que Jordi Pere Cerdà dedica a Pere Verdaguer, coneixedor de tot el que envolta el poeta de Sallagosa i autor de l’estudi introductori de l’obra completa del 66, s’hi troba una culminació del record: valora com ha crescut aquell entorn sota els efectes de la guerra i la postguerra, de la paraula de pensadors a l’exili com Machado, de la reflexió existencial, de la frontera entre el nord i el sud: “No sé quina Corea em passa per l’esperit,/ nord-sud,/ un nom per autoruta,/ i el devessall absurd de les tribus antàrtiques,/ el cotxe en la petjada d’antigues invasions,/ quatre setmanes en els voramars d’antics sorralencs./ Nord-sud./ La història és el mirall/ de la nostra veritat ajustada a la mida;/” (del poema “Entre Sagallosa i Llívia”). La de Cayrol és una Cerdanya entre Catalunya i França que ha encès més d’un poema del seu trajecte. Aquesta imatge d’entre terres resumeix la pertinença que ha trobat per al seu país tensant la corda del lloc, a base de buscar on neix la identitat: ” I tu, país, al cau d’aquest tarter de rocs,/ no ignores que acaba una vida,/ que una altra s’alça com un nou Canigó” (de “Entremig de totes les terres”).