divendres, 24 de febrer de 2012

Pell de cops

Sóc la mateixa, sota la cançó sense música
dels cops, que de tant rítmica
ja no és música. Ho és tot.

La mateixa sota l’ungla, malgrat la música 
que no se sent i escurça els dits 
de gratar-se els mals. 
Al sopluig de dins   
s'assequen els ulls  
de mirar què passa, 
compro pestanya 
al millor postor de la gran pantalla.

La mateixa, dic, però colpejada de silenci
per la violència que doma els temps
de saqueig del cos. Com si tota carn
s'anés fent de serp, fins que deixa morta la pell.

2 comentaris:

  1. m'ha encantat raquel el teu poema- denúncia per la força , la forma i el contingut

    felicitats

    joan

    ResponElimina
  2. Ostres, moltes gràcies! t'afegeixo, Joan!

    ResponElimina