Memòria del somni

Diumenge vaig penjar un relat molt semblant a aquest de sota (per començar, el títol ja no és el mateix) al web de TMB, per a la 6a edició del concurs de relats curts que organitzen ara que ja ve Sant Jordi. La narració, molt breu, també es pot llegir i votar aquí. Encara hi he afegit una fotografia, que trobo tan evocadora com fa uns quants anys, del viatge al lloc més llunyà que mai he visitat, fins ara.

Capadòcia, Turquia (2007)

"Aquell dia no vaig haver de córrer per agafar el metro que estava a punt de tancar les portes. Ja asseguda, encara tenia temps de treure el llibre que m’havia recomanat la Júlia de la bossa i de llegir-ne les primeres pàgines. De moment no em va fer cap gran impressió, però el soroll de l’arribada del comboi, quan ja m'havia d'aixecar i agafar la gata del meu germà d’una revolada abans que ningú se m’avancés, em va anunciar, com a mínim, que no seria una lectura d’una sola estona. Vam entrar i vaig seure, amb la caixa d’aquell felí sense nom –el meu germà deia que encara li’n buscava un, dos anys després d’haver-lo comprat- entre els peus. Mantenia el dit senyalant la darrera pàgina que havia llegit. Em quedaven unes quantes parades, fins a casa del Lluís, i tenia tantes ganes de veure’l i que m’expliqués com li havia anat per Turquia que no em podia concentrar. Una noia alta amb una carpeta em va colpejar lleument el cap i recordo que va demanar perdó, amb una veu molt suau. Em va estranyar que anés tan blanca, gairebé com una infermera. Finalment vaig poder reprendre la lectura d’aquell llibre que s’havia venut tan bé, sobre una dona que escrivia contes infantils, i que hauria volgut ser una reconeguda novel·lista. Un dia que anava amb pressa va tenir un accident de cotxe. De moment, l’argument era força fluix, però m’hi veia reflectida en molts aspectes. Potser per això me l’havia recomanat la Júlia.

Encara devia llegir una mica més, no ho sé. La gata es va començar a moure dins del seu petit espai. El noi del davant, que escoltava música amb el volum molt alt, se la mirava divertit, potser ell en tenia una de semblant. Faltava una sola parada per arribar a Passeig de Gràcia i ja em vaig aixecar, dirigint-me cap a l’agafador de la porta, amb la gata a l’altra mà. Llavors em va sonar el mòbil, però no vaig ser-hi a temps. Devia ser ma mare. Quan ja sortíem de l’andana em van tornar a trucar, i, de moment, no vaig conèixer el número, però per la veu vaig adonar-me de seguida que era aquell editor, que pel to semblava que volgués dir-me que sí, que em publicarien els contes. Va ser llavors, prop de la sortida d’aquella estació, quan vaig començar a obrir els ulls.

El vent que feia havia escampat els núvols definitivament, i el sol encegava. Per això em va costar adonar-me que hi havia un sostre blanc i un llit d’hospital. De primer, no vaig aconseguir entendre com hi havia anat a parar. M’havien alçat una cama i preferia no mirar què hi havia sota la bata que portava posada. La companya d’habitació tenia el volum de la ràdio molt alt, la sentia a través dels auriculars. Necessitava explicacions de seguida, per distingir què hi havia de veritat en el que devia haver somiat. Per sort, quan ja pensava que la meva família encara no havia arribat, vaig veure la mirada del Lluís a la porta: “Que bé, ja t’has despertat!”. I la teva gata?, li vaig preguntar abans de res. “Te’n recordes del que t’ha passat? Has tingut un accident” –més endavant ja tindria temps de fer-me retrets sobre la meva manera de conduir– “Els pares ara han anat a dinar”. No, no ho recordava, ni tampoc si la trucada de l’editor havia estat fruit de la meva imaginació. De moment, no volia sortir de dubtes. Només sabia que alguna cosa en sortiria, de tot allò, potser una narració breu, encara que no necessàriament havia de ser fidel als fets tal i com havien anat. "