La pedreria del terrer. "Quadern de sal", de Carles Mulet

Quadern de sal, de Carles Mulet

Carles Mulet ha fet una crònica de les seves troballes en paratges de l’amor, a Quadern de sal, amb poemes que presenten la bellesa de l’experiència amorosa des del punt de vista del desengany de l’abandonat. El que podria semblar una contradicció, aporta contrast, transmès amb una combinació de sensualitat i d’un dramatisme propi de la tragèdia. Fa molts anys que aquest valencià escriu sobre l’amor, també a un bloc que s’anomena no pas casualment “Nausica”. Les escasses 40 pàgines del llibre contenen un ampli repertori de referències al tema amorós que fugen dels tòpics d’un tema tan recurrent, encara que les imatges no s’allunyin de la natura pròpia d’allò més terrenal. La cita inicial de William Shakespeare, del qual tampoc n’és gens casual l’aparició en aquest poemari, és una definició clara del que s’hi pot trobar: “Com el sol, vell i nou en el matí / l’amor que ja s’haja dit el torno a dir.”

Els poemes de Quadern de sal trasllueixen una imatge idealitzada de l’estimada, una fixació que s’estén a la figura de la dona i a un gènere – com es fa sovint també amb el masculí- sobre el qual fa segles que es generalitza i se’n deixa l’estigma en la literatura. Des de l’immemorial amor cortès, retre homenatge a la dona deu ser, obertament, una opció còmoda en la poesia amorosa. Però un lloc tan freqüentat ha de deixar entrar dosis de realitat, a través de l’observació i el contacte, per tenir sempre algun al·licient nou. Encara que alguns dels versos semblen banyats en aquest immens parany de la tòpica poesia amorosa, el Quadern de sal de Carles Mulet es troba més aviat en el camí que potser ja va voler fer el també valencià Ausiàs March. Precisament, en un dels darrers poemes que Mulet ha penjat al seu bloc, es veu com la indagació de la figura femenina aprofundeix especialment, i per això també resulta d’una senzillesa i veritat evidents:

Arruixant la vida

gest de la dona,

rebrot de la tendresa

contra el mal vent

com s'alleta una filla,

com es cova un ocell.

El joc mètric contribueix sovint a la originalitat dels poemes d’aquest quadern, encara que les giragonses sobre la llargada dels versos i de les estrofes, construint decasíl·labs amb hemistiqui i sense, octosíl·labs, o sonets alexandrins, entre tants altres, li facin massa evident l’habilitat.  Cada idea al llibre ha rebut el polsim just de paraula, com a part proporcional d’un breu tast per a gurmets. Així, per a cada vers d’intensa salabror, n’hi ha un altre de lleuger que mostra el veritable calibre del primer: “Ara te’n vas, oh amor!,  però en tot trasllueixes / la tenor d’aquell foc  que untà la nit amb fòsfor.” El poemari evidencia que l’amor porta implícita la pèrdua o el seu propi final, i l’amant protagonista sap que el seu rol no és per sempre, tot vivint el trencament amb una intensitat proporcional a la de la plenitud de la relació. Amb la certesa que, en aquest terme, el sentiment només ha estat veritable si trasbalsa.

L’esperança que traspua en molts dels seus poemes, que prové d’aquesta conservació, a la memòria i a la pell, d’unes sensacions del passat, fa un gir a la darrera part del llibre: “cometa del meu segle” és un ultimàtum a aquest relat d’enyorances, a través d’una rèplica de moments memorables que ara quedaran per a epitafi i repòs del fantasma d’aquell amor a qui  ja li arriba l’hora del desgel. No és creïble, però, la pau que signa en els darrers versos, feta de resignació: “Ah, més enllà de tot, m’endinsaré en l’oblit. / Ara em ret, ja davallo, ja sóc l’abandonat!”. Potser tan sols sigui la morbosa petició de treva de qui busca ser corprès de nou. Una idea, la d’aquest últim capítol, que ja s’introdueix a partir de la cita de Pablo Neruda, “Abandonado como los muelles en el alba. [...] Es la hora de partir, oh abandonado”! Quadern de sal, a més, també parla d’un l’exili: el d’haver d’abandonar el cos de l’estimada i enyorar la seva geografia, utilitzant la imatge del naufragi, metàfora del fracàs amorós.

De la recerca d’una nova terra ferma en resulta, aprofitant la recurrència de l’amor i de l’enamorament, la narració de la troballa del que és bell entre allò que s’ha banalitzat, i això esdevé clau de volta del llibre: “Domini obscur, però el rastre/ encès/ del teu alè entre els altres/ -petja fonda i fugitiva.”  Tot seleccionant el que ha esdevingut pedreria en el terrer, Mulet se serveix del que porta implícit un dels temes literaris més antics, en el qual no només s’innova quan es va a l’extrem oposat de l’amor romàntic.