dijous, 14 de juny de 2012

Poèticament

Llacs de Covadonga, Astúries (2010)
No sé si hi ha gaire poetes que hagin resolt l'enigma d'allò que han de fer per resultar atractius. Si la poesia, perquè agradi, no ha de semblar fàcil, barata, diria que el millor és que un la faci ben enrevessada. O, potser no és ben bé així: segur que va més bé el que em van dir un dia, que la poesia s'ha de treballar perquè flueixi a la boca de qui la llegeixi -no va ser amb aquestes paraules, però és el que he entès (i sobretot, el que no he entès), a partir de poemes que m'han dit moltes coses i dels que no m'han dit res. Tots els he hagut de llegir tres o quatre vegades.

Si és que mai hi ha hagut un debat real entre la gent sobre el que és bo i el que no és bo en poesia, si és que alguna vegada un animat lector de poemes té el valor de comentar amb els altres què li ha semblat el darrer llibre que ha llegit, com ho han fet? jo em decanto pel gust personal: "a mi m'agrada..." o "no m'acaba de fer el pes...", amb una mica de ganya. Dir "aquest llibre no val res" em sembla de tibat i malhumorat. Ja m'ho penso, que tampoc fan cap profit al gènere les valoracions tímides, la por de no encertar-ho, i tampoc no en tinc prou amb dir que un autor és bo perquè ho fa com ho feia -o deia que s'havia de fer- en tal o en tal altre. El que em fa falta són fets, doncs, i què hi ha més tangible que allò que et fa notar alguna cosa?

Deu ser per tot això, que ara busco a la biblioteca poetes que ja hauria d'haver llegit. En primer lloc, perquè, en el fons, tothom ho sap, que més val callar, si no se sap de què es parla. I, en segon lloc -i sobretot, em sembla- per la descoberta que representa aquell poema que t'arriba. Malgrat la peresa que fa buscar el moment d'obrir el llibre, quan encara no penses en aquell lloc per a tu que un dia va escriure un poeta de qui ja no et cal saber-ne el nom: "Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant."*


2 comentaris:

  1. Tot i que el cerco des de fa molt de temps, a mi encara se m'escapa el "misteri" de la poesia. Quan el vaig sentir més intensament i alhora em van copsar i omplir les seves paraules, va ser tot llegint, precisament, a Joan Vinyoli, en el seu "Domini màgic". Vaig gaudir, vaig aprendre. Vaig estimar la paraula que té forma i so i "misteri". M. Pilar Martínez

    ResponElimina
  2. Hola, Maria Pilar! quina coincidència, "Domini màgic" és el primer que he llegit de Joan Vinyoli, i m'ha passat una mica això que descrius. Precisament, com que aquest "misteri" s'ha de treballar, per part del poeta i del lector, i conté tantes coses, trobo que és sobretot subjectiu i difícil de catalogar. I això m'agrada. Salut! ;)

    ResponElimina