D'allò que estem fets

Hi ha dies en els quals una es veu abocada a penjar al blog un post d'aquells que poden ser un garbuix. Així es deuen haver trobat també els periodistes i d'altres que aquests dies han hagut d'escriure sobre el bosó de Higgs. Com descriure, explicar a la gent, què és i què suposa la descoberta d'això que molts han tingut el valor d'anomenar "la partícula de Déu"? Per comprendre la transcendència d'un descobriment com aquest, ens posen en antecedents amb lleis de la Física, donen  claus per a la credibilitat d'una cosa tan imperceptible. En molts sentits, és talment com si ens volguessin convèncer de l'existència d'un déu. El cas és que, dient que l'anomenat bosó és una partícula encarregada de donar massa a la resta de partícules elementals, potser no s'acaben d'entendre els motius de la seva importància; però si es diu que podria explicar la creació i els orígens de l'univers, la cosa ja té més interès. Deu ser per això que el portaveu de la Conferencia Episcopal Española, defensant la fermesa de la teologia, s'ha afanyat a dir que quan l'ésser humà busca l'origen de les coses, per força ha de parlar de Déu.

Partint de les creences que envolten no tan sols aquest Déu que deia, sinó també els altres, no em puc resistir a pensar que la fe el que busca de veritat és la transcendència. I en molts casos és una sort, que pugui moure les muntanyes, i, de tant en tant, també ens deu fer una mica més capaços. Però sort que, si volem tocar de peus a terra, no acabar de perdre el món de vista, ara que el coneixem una mica ens podrem aferrar a la idea del bosó de Higgs, als orígens de la matèria. Una partícula esmunyedissa que els primers científics que s'hi van familiaritzar, en realitat, ja maleïen, més que fer-ne responsable a cap déu.

La gent és un perfet, il·limitat
singular repetit. Només el tu
val per entendre's en la immensitat
de l'univers. Quan miro el cel com lluu,
amb milions d'estels il·luminat,
i veig la terra fosca, amb tant de fel
i goig banal, em dic: L'únic estel
que val és el que fa volar, encisat,
un nen, cor innocent, a qui no veu ningú.

Perquè sent tan aprop bolquer y mortalla,
l'home no cessa d'inventar poders
contra la por sinistra que el tenalla.
Visquem, puix que som vius, dols y plaers.
I no pensem que hi ha cap Faç Inmensa
a l'hora greu de l'última partença.
Quan els depredadors hauran tornat no-res
el nostre cos, tindrem l'omnipotència
de ser ben morts. No imploris mai clemència.
Ningú no et sent dins l'eternal fluència.

Joan Vinyoli. De Passeig d'aniversari, 1984