Màscares i reclams, un
llibre amb la fotografia de Montserrat Abelló a la portada, és una
reivindicació clara d’una determinada poesia. Vint dones han escrit versos
basant-se en els d’aquesta a qui alguns ja tenen per degana dels poetes
catalans. El llibre, que ha publicat una jove editorial de Girona, Curbet
Edicions, és un panell a través del qual es vol donar la notícia del treball de
moltes dones entorn a la poesia, una tasca sovint poc visible, com bé sap i des
de fa temps, Abelló. Precisament, ella va publicar el 1993 el seu Cares
a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, que
volia donar a conèixer poetes estrangeres que havia traduït, com Sylvia Plath.
La
mateixa Montserrat Abelló es defineix com una dona que ha viscut molts anys i
en èpoques crucials de la història; la proclamació de la República,
l'aixecament militar, la Guerra Civil i l'exili. Del que n’ha escrit, sobre
aquests anys i sobre els moments històrics, en són hereves les noves poetes,
encara que, al marge de Màscares i
reclams, no necessàriament n’hagin de portar l’estendard. Les escriptores,
d’entre vint-i-sis i setanta anys, han contribuït a un poemari heterogeni que
s'entrellaça amb el fil dels versos d'Abelló:
"Parlen les dones, la seva poesia", "I aprenc a dir que
no", o, "Són màscares que m'emprovo" han estat escollits per més
d'una autora com a punt de partida per al seu poema.
En
una entrevista que li van fer per a la revista Info literata el 2008,
Abelló parlava així sobre el reconeixement a la poesia feta per dones: “[...]
Encara ara en qualsevol antologia poètica veuràs que surten poques dones i
moltes vegades mal representades amb els poemes menys característics de les
seves obres. Quan vaig traduir Arbres d'hivern per als llibres del Mall,
el 1983, Sylvia Plath era una poeta gairebé desconeguda al nostre país i n'hi
havia ben poques de traduïdes. Aleshores vaig decidir fer un llibre amb
traduccions de dones poetes on es reflectís la seva força i diversitat [...].
Com
a Cares a la finestra, també són vint
les poetes de Màscares i reclams, una tria segurament gens fàcil,
en la qual es fa estrany que no hi hagi Olga Xirinacs entre les més consumades,
encara que també se la conegui com a novel·lista -seria una llàstima que es
deixés caure en un pou tots els premis que un dia se li van atorgar. Per ordre
alfabètic, hi apareixen Teresa Costa-Gramunt o Vinyet Panyella, i de més joves,
com Mireia Vidal-Conte, Laia Noguera, o Blanca Llum Vidal, encara que estigui
fora de lloc destacar-ne només algunes. És el conjunt, el que aporta el sentit
complet a aquesta obra, però hi ha molts versos que llueixen per si sols, com
el de Panyella, encapçalat pel vers “Nego que naixem cruels”. Del tàndem de la mort i l’amor, amb el qual Montserrat Abelló
també s’ha sentit còmoda, altres n’agafen el relleu, com és especialment
palpable al poema “Amor”, de Susanna Rafart per al llibre: [...] -No diguis
res,/ hi ha hores que cal viure-les com cendres./ Llavors la mà recull els
fruits d’una horta/ on l’aigua també corre concitada:/ s’estreny l’espai de la
repetició/ i algunes aus hi beuen de mort desarrelada.
El
llibre conté una petita mostra del treball que fan moltes en la intimitat de
les seves cases, i potser reciten en actes de petit format arreu dels Països
Catalans i de fora, mentre esperen que un dia, amb una mica de sort, els hi
publiquin. Qui sap, si hi ha gaire diferències entre els versos d’aquestes
dones i els de qualsevol altre individu més enllà del seu sexe. La poca
presència que té als mitjans de comunicació de masses i, en general, la seva
reputació d’elitista, fa pensar que potser és la poesia en general, la que no
gaudeix d’un reconeixement proporcional a la seva vàlua, per petita que sigui,
depenent de cada cas. Per això, aquesta reivindicació en particular, a través dels
poemes de dones d’avui de diferents generacions, és –mai millor dit- un acte de
justícia poètica, un fet d’aquells que ocorre de manera força silenciosa, però palpable,
a ulls atents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada