dijous, 2 d’agost de 2012

Els dominis de Joan Vinyoli

Recordo que durant una calçotada d’aquelles tan estranyes que es fan en un restaurant, en una conversa de la sobretaula algú va comentar que Joan Vinyoli era el poeta català que més li agradava. O que li agradava més que uns altres, tant se val. L’argumentació no va ser gaire llarga, com la d’aquell que dóna per suposat que l’autor era prou conegut entre els dos o tres que érem a la vora, així que no vaig saber el motiu de la devoció per Vinyoli, encara.

Poemes solts i alguna altra recomanació a la Xarxa em van acabar de posar el poeta al llistat mental d'autors i obres pendents de llegir, fins que vaig veure que els llibres no et cauen a les mans per casualitat, que ets tu que els vas a trobar: a la biblioteca, per allà on cau la v baixa de la poesia en català. Van caure Domini màgic i Passeig d’aniversari (en la seva edició per separat), no sé si perquè vaig veure que els van publicar l'any 84 o pel que els seus versos saben del domini sobre el lector: “Pasturen per la nit roques i cabres,/ el riu encès es precipita al mar,/ l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;/ domini màgic, regne sublunar.”

La poètica d’aquests dos llibres de Vinyoli se’m va presentar com la d’un escultor, que no veu res que no hi sigui, ja. Hi dóna forma, ho arrodoneix i també ho fa abrupte. I, tot seguit, ho diu tal com és, encara que, fins el moment de llegir-ho, no semblava que ningú se n’hagués adonat: “Allò que has fet o que pretens, de fet,/ aconseguir és sols prendre la droga/ del ser-feliç com beure un vas de llet”. Aquests versos li serveixen d’anotació al darrer tram de la vida i de la producció poètica, més com a recordatori que com a retret. Un ‘deixar-ho escrit’ perquè en quedi constància, encara que les paraules puguin resultar tallants i fredes com el mirall.

Després de llegir aquestes obres, un encara no coneix l'abast del que ofereixen, de tot el que queda per pair, la seva amplitud. A Passeig d’aniversari, Vinyoli frega fins i tot més fort i fa sortir el que prové del neguit del mateix viure: l’amor, la vellesa, la poesia, la mort, són indestriables en el còctel. I encara, per a qui en vulgui beure, farà gust d’esperança: “Tant és així que l’àrid/ hivern amb què s’obria aquest poema/ ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny/ feliç, afirmatiu, il·limitat,/ i tot el blat es torna pa de vida. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada