"La Planenca", la informació local i el debat

No és fàcil aconseguir que els col·laboradors d'una revista d'informació local donin el seu parer sobre les coses. Tampoc no és senzill generar debat. Ni tan sols és tan planer com sembla oferir tota la informació rellevant sobre un poble. La Planenca, la revista trimestral del Pla de Santa Maria, una iniciativa del Col·lectiu 1714, ha fet dotze anys i, a part del repte de la continuïtat, els qui la tirem endavant conservem el de crear comunitat a través de les seves pàgines. Que la gent del Pla hi debati sobre allò que passa i també sobre allò que pensa.

Des del seu naixement, el 2001, per a La Planenca ha estat imprescindible la col·laboració de moltes de les entitats del Pla (C.E. La Xiruca Foradada, el Club Patí, els Amics de la Sardana, l’Associació de dones, La gent  gran...), que fan cròniques de les activitats que organitzen, i d'altres planencs amb aficions i interessos com ara els remeis naturals i alternatius, la pedagogia, la lectura, la jardineria, el món del motor... d’altres fins i tot aporten textos inèdits de caire històric, vinculats al Pla i a l’Alt Camp. Durant aquests anys també s'han elaborat diversos números especials, sobre els orígens de la fàbrica Martí, Llopart i Trenchs, amb entrevistes a persones que van treballar a la tèxtil, o a joves emprenedors planencs, entre altres.

Amb el pròxim número a punt de sortir, el que voldríem, encara més en un moment en el qual el debat sobre la sobirania de Catalunya ha esdevingut tan transcendental, és oferir també un punt de vista sobre el que succeeix a la nació, a través d’allò que ha sortit publicat a la premsa i de l’aportació de col·laboradors que, essent planencs, mostren una manera de veure Catalunya i de viure-hi. Ens agradaria poder fer créixer les aportacions que, en aquest sentit, provinguessin de persones vinculades al Pla, i que així contribuïssin a oferir una visió el màxim de fidel possible d’allò que aquí s’hi cou en tots els àmbits, també en el del pensament i les idees.

Les revistes La Flama i Cossetània

És clar que La Planenca no va ser la primera mostra al municipi de l'interès per la divulgació d'allò que passa més a prop. Abans hi va haver La Flama (del 1971 al 1983), i també Cossetània, durant un període de temps més curt. Des de llavors han passat bastants anys i no som ben bé els mateixos, però segur que ja llavors el diàleg profitós i l’intercanvi d’idees eren el que donava més sentit a aquelles revistes.

"Esferes coincidents", viatge per tres elements essencials de l’entorn: el poble, la nació i el món

A l'editorial ja hem preparat el dossier de premsa que anuncia l'arribada a les llibreries del meu primer poemari en solitari, Esferes coincidents. Tres finestres d'interior, la setmana que ve. La Gent del Llamp, un col·lectiu literari del Camp de Tarragona, funciona com a editor d'aquesta obra i l'inclou en la col·lecció que té a Cossetània Edicions. Agraeixo que m'hagin fet confiança: s'ha de reconèixer que, si als poemaris en general els costa fer-se un lloc entre les novetats editorials que sorgeixen contínuament, ja no cal dir que el poemari d'una autora desconeguda per al públic en general, encara ho deu tenir més cru per emportar-se un pessic de les vendes.

A vegades penso que quan mires d'explicar el contingut d'un poema o d'un poemari passa com quan proves de dir-li a algú on es troba la gràcia d'un acudit. A part de robar-li part de l'autonomia i dels sentits que li puguin atorgar els altres, en tots dos casos corres el perill d'obtenir un somriure forçat. Però m'hi hauré d'arriscar i diré quatre coses sobre l'Esferes coincidents abans que arrenqui el vol:

Una imatge tridimensional i crítica d'una realitat inabastable

El poemari conté una mateixa realitat des de tres punts de vista complementaris. Cadascuna de les “finestres d’interior” que s’anuncien al subtítol és una cara del políedre de l’entorn: a través de la primera finestra s’hi pot reconèixer allò més pròxim, íntim i familiar; la segona mostra l’estat actual d’una nació que pot ser ben palpable o del tot fonedissa, i, guaitant per la tercera, es nota l’embolcall que representa el món tot sencer i llunyà. Els elements d’aquest context tant personal com inabastable tan sols poden confluir en una mirada intencionada, com en el pati interior d’una casa.

Esferes coincidents plasma d’una manera clara els eixos temàtics que em penso que ja introduïa a Pedregam o pedreria: el context més pròxim, la nació i el món sencer ja eren els llocs on m'havia centrat, encara que amb un punt de vista més condicionat per allò que tinc més a prop, els orígens. Ara, l’exercici vital de contemplació es reconeix com un viatge perpetu per les tres esferes (poble, nació i món) per obtenir una imatge el màxim de completa i crítica d’una realitat inabastable. Allà on conflueixen les mirades a aquest entorn hi ha el desig de cohesionar una realitat nacional convulsa i sovint dispersa i, alhora, de fer més propera la llunyania i la diversitat dels altres pobles del món. Però el context més familiar i local és el condicionant que, des dels orígens més íntims, continua tenyint la mirada d’una manera més irreversible i fa de veritable filtre.

“El descuit d’algú

o una mitja mentida

multiplicada per dues mil vides

justifica la llegenda popular”

Fragment de “Trencadís”

“Als carrers, als pobles i a les nacions sense sal,

s’hi fon el més sòlid dels colors blancs.

Patriotes a la deriva durant el desglaç”

Fragment de “Desglaç nacional”

Per les escletxes de comunicació

arriben esgarips de fredor numèrica.

En algun lloc conten mort

sota núvols immòbils

de clemència internacional

i la seva ombra s'allarga

al carrer de davant de casa.

Fragment de “Comptabilitat”

Presentació del llibre "Donzelles de l'any 2000" a Tarragona

Intervenció durant la presentació del Donzelles de l'any 2000 al Cafè del Teatre Metropol, aquest 15 de maig:

 Amb Rosa Comes, Sandra D. Roig i Mireia Companys (fotografia de Carles Llop Vallespi)

Som aquí per parlar de la poesia que ha fet un grup de dones nascudes a partir dels anys 70 del segle vint, sota l’aixopluc del vers de Maria Antònia Salvà “A les donzelles de l’any 2000”. Penso que posar a aquests poemes l’etiqueta de “poesia de dones” és el més fàcil a l’hora de definir el conjunt, però que aquesta etiqueta ens podria fer oblidar massa coses, potser altres possibles trets significatius d'aquests poemes. Aquestes característiques que podem considerar importants, podrien sorgir per raó del gènere, però també estar intensament marcades per una època, un moment històric, per exemple. Està clar que la poesia que fan les dones, dit així en general, no tracta una sola temàtica ni és dita d’una sola manera. Per començar, potser ens hauríem de preguntar: quins són els trets distintius d’això que en diem més o menys informalment “poesia de dones”? aquí deixo la pregunta i us llegeixo el poema, inclòs al Donzelles de l'any 2000, en el qual parlava dels condicionants del gènere:

Coneixeràs la línia que separa
el cel i sega l’ull. No veuràs plans
ni muntanya, només la transversal
que escapça el que avui està per fer, encara.
Encara ni una meitat del que projecten
les possibilitats amb parada aquí.

Mira’t, quan vulguis veure les plantes,
veuràs que sota els peus et creua la línia
de la condició i els seus fills tallants
tot senyalant el gènere que guardes.
Voldràs tornar a una paraula asexuada
que t’empunyi amb més justa definició.  

Em penso que per situar-nos és bo que coneguem qui són els que ens han precedit. Podria tirar més enrere en el temps i posar el punt de mira en una altra direcció, però seguint els noms que la poeta i traductora Montserrat Abelló, prologuista també d’aquest llibre, ens ha deixat en català, podem anomenar Sylvia Plath, com a part de l’herència que tenim els qui fem poesia en aquest país, dones i homes. Ella, juntament amb d’altres més o menys contemporànies, són part del mite, en gran part responsables de les connotacions que ara té el fet de pensar en la poesia feta per dones. Aquí, també podríem parlar de la mateixa Abelló, de l’altra tarragonina Olga Xirinacs, o de Maria Mercè Marçal, per dir-ne algunes més o menys aleatòriament, totes filles d’un temps, d’un lloc i també d’un gènere. El que volia amb tot això, era destacar que, més enllà de les qüestions de gènere, és que fins ara les dones també ens han sabut parlar de la manera en què veuen el món, que la seva preocupació s’estén més enllà de la seva pròpia condició. Us en llegeixo un de Montserrat Abelló: 

Tot és un immens buit

Tot és un immens buit,

recordar voldria tants noms

que ja no retinc.

I la nit esdevé cada cop

més fosca, més misteriosa.

Amb l’encens espès de flors

esfullades, de nines esventrades.

De retaules vivents;

de terribles imatges

de pobles vençuts, de cossos

llençats dins fosses comunes.

I voldria tenir el do de poder

aplacar-ne el dolor.

De cridar sense fre,

d’oblidar

tanta impotència.

(De Dins l’esfera del temps, 1998)

I un de la poeta Sílvia Bel, també inclòs al Donzelles de l'any 2000 

Ull de Beirut

Algú ha perdut un ull
al centre de Beirut.

La guerra ha fet estralls;
i jo davant la tele 
faig el primer badall
abans de caure morta
als braços de Morfeu.

I aquesta indiferència?

Serà que em miro el món
amb pegats de vellut
per fer-lo més suau
al tacte aspre i brusc
del bèl·lic ull per ull.

I aquest que inclouré al poemari Esferes coincidents, que ha de sortir pròximament:

Comptabilitat 

Per les escletxes de comunicació

arriben esgarips de fredor numèrica.

En algun lloc conten mort

sota núvols immòbils

de clemència internacional

i la seva ombra s'allarga

al carrer de davant de casa.

Passant comptes

amb un temps que et pesa

murmures que plogui, que netegi fort

les ignoràncies contemporànies

i bati per comprensió a l’era.

I un altre escrit després del terratrèmol i el tsunami devastadors del 2011 al Japó, i que apareixeran al mateix poemari: 

11-M al Japó  

Es fa malbé el terme

de tota resposta

per als carrers

del gran nipó:

no us guardaran

de veure el nou planter

de cossos de cara buida

que mou l’esma

ni la panoràmica que els reconeix.

En una altra banda

ho sentim

fins que el dins ens toca fons:

al capdavall

només la vostra carn

vetllarà per les juntures

del que estigui en reconstrucció.

Temps de cançons. “Gràcies, Ovidi” al Bravium Teatre de Reus

El grup és d’aquells que es faria seu qualsevol escenari de dimensions acollidores, i arriba a la platea perquè aquesta sempre li és còmplice. La majoria dels que aquest diumenge van fer cap a la sala del Bravium de Reus ja devien ser seguidors de l’Ovidi Montllor als anys 70 del segle XX, i ara aquest concert té l’al·licient que canta l’Arturo Gaya, del conjunt ‘Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries’, amb qui ja han passat altres vetllades plenes de complicitats.

Gaya, portaveu del tercet, que conforma amb Kike Pellicer al contrabaix i Paco Prieto a la guitarra, anuncia que no volen fer un acte d’homenatge des de la nostàlgia, que el que volen és recuperar un sentiment. Això deu ser difícil d’aconseguir quan, precisament, anomenes l’espectacle “Gràcies, Ovidi” i el dediques a les cançons més significatives del cantautor. Però, el mateix temperament d’aquestes peces, que sempre adopten un aire de tragicomèdia, contribueix a endinsar el públic en les trifulgues internes de cada cançó, deixant de banda l’embolcall. El sentit “Homenatge a Teresa” que interpreta el grup és una mostra de la voluntat de traspassar tot el protagonisme a allò que es diu i no a qui ho diu, encara que entre peça i peça s’encarreguin de recordar-nos quina va ser l’aportació de l’Ovidi Montllor, passant per la cançó francesa o la música d’arrel, i ens ofereixin un discurs, segurament, molt propi de la Nova Cançó.

 
El repertori del concert repassa el ‘Vinyes verdes vora el mar’ de Josep M. de Segarra, el ‘Poema sense acabar’ de Joan Salvat Papasseit o el ‘M’aclame a tu’ de Vicent Andrés Estellés, que Montllor ja va interpretar, més enllà de ‘La samarreta’, de la que fins i tot en fan un bis amb participació del públic, o ‘La fera ferotge’, i encara en regala un parell que l’Ovidi no va arribar a enregistrar. Tot plegat és mostra d’un entramat de cançons i de poesia que tornen no pas per casualitat, sinó perquè feia falta el seu embolcall. Sinó, que ho diguin a Feliu Ventura, a Cesk Freixas, o aquells Inadaptats, per posar només alguns exemples, que també n’han versionat algunes en altres moments. Més enllà de la traça de cada intèrpret a l’hora de tornar a aquestes cançons i de donar-los una veu pròpia i nova, segurament el més rellevant és la recuperació d’una lletra dita com és dita, i encara amb la mateixa voluntat de perviure.