dijous, 16 de maig de 2013

Presentació del llibre "Donzelles de l'any 2000" a Tarragona

Intervenció durant la presentació del Donzelles de l'any 2000 al Cafè del Teatre Metropol, aquest 15 de maig:

 Amb Rosa Comes, Sandra D. Roig i Mireia Companys (fotografia de Carles Llop Vallespi)

Som aquí per parlar de la poesia que ha fet un grup de dones nascudes a partir dels anys 70 del segle vint, sota l’aixopluc del vers de Maria Antònia SalvàA les donzelles de l’any 2000”. Penso que posar a aquests poemes l’etiqueta de “poesia de dones” és el més fàcil a l’hora de definir el conjunt, però que aquesta etiqueta ens podria fer oblidar massa coses, potser altres possibles trets significatius d'aquests poemes. Aquestes característiques que podem considerar importants, podrien sorgir per raó del gènere, però també estar intensament marcades per una època, un moment històric, per exemple. Està clar que la poesia que fan les dones, dit així en general, no tracta una sola temàtica ni és dita d’una sola manera. Per començar, potser ens hauríem de preguntar: quins són els trets distintius d’això que en diem més o menys informalment “poesia de dones”? aquí deixo la pregunta i us llegeixo el poema, inclòs al Donzelles de l'any 2000, en el qual parlava dels condicionants del gènere:

Coneixeràs la línia que separa
el cel i sega l’ull. No veuràs plans
ni muntanya, només la transversal
que escapça el que avui està per fer, encara.
Encara ni una meitat del que projecten
les possibilitats amb parada aquí.

Mira’t, quan vulguis veure les plantes,
veuràs que sota els peus et creua la línia
de la condició i els seus fills tallants
tot senyalant el gènere que guardes.
Voldràs tornar a una paraula asexuada
que t’empunyi amb més justa definició.  


Em penso que per situar-nos és bo que coneguem qui són els que ens han precedit. Podria tirar més enrere en el temps i posar el punt de mira en una altra direcció, però seguint els noms que la poeta i traductora Montserrat Abelló, prologuista també d’aquest llibre, ens ha deixat en català, podem anomenar Sylvia Plath, com a part de l’herència que tenim els qui fem poesia en aquest país, dones i homes. Ella, juntament amb d’altres més o menys contemporànies, són part del mite, en gran part responsables de les connotacions que ara té el fet de pensar en la poesia feta per dones. Aquí, també podríem parlar de la mateixa Abelló, de l’altra tarragonina Olga Xirinacs, o de Maria Mercè Marçal, per dir-ne algunes més o menys aleatòriament, totes filles d’un temps, d’un lloc i també d’un gènere. El que volia amb tot això, era destacar que, més enllà de les qüestions de gènere, és que fins ara les dones també ens han sabut parlar de la manera en què veuen el món, que la seva preocupació s’estén més enllà de la seva pròpia condició. Us en llegeixo un de Montserrat Abelló: 

Tot és un immens buit

Tot és un immens buit,
recordar voldria tants noms
que ja no retinc.
I la nit esdevé cada cop
més fosca, més misteriosa.
Amb l’encens espès de flors
esfullades, de nines esventrades.
De retaules vivents;
de terribles imatges
de pobles vençuts, de cossos
llençats dins fosses comunes.
I voldria tenir el do de poder
aplacar-ne el dolor.
De cridar sense fre,
d’oblidar
tanta impotència.

(De Dins l’esfera del temps, 1998)

I un de la poeta Sílvia Bel, també inclòs al Donzelles de l'any 2000 

Ull de Beirut

Algú ha perdut un ull
al centre de Beirut.

La guerra ha fet estralls;
i jo davant la tele 
faig el primer badall
abans de caure morta
als braços de Morfeu.

I aquesta indiferència?

Serà que em miro el món
amb pegats de vellut
per fer-lo més suau
al tacte aspre i brusc
del bèl·lic ull per ull.

I aquest que inclouré al poemari Esferes coincidents, que ha de sortir pròximament:

Comptabilitat 

Per les escletxes de comunicació
arriben esgarips de fredor numèrica.
En algun lloc conten mort
sota núvols immòbils
de clemència internacional
i la seva ombra s'allarga
al carrer de davant de casa.
Passant comptes
amb un temps que et pesa
murmures que plogui, que netegi fort
les ignoràncies contemporànies
i bati per comprensió a l’era.

I un altre escrit després del terratrèmol i el tsunami devastadors del 2011 al Japó, i que apareixeran al mateix poemari: 

11-M al Japó  

Es fa malbé el terme
de tota resposta
per als carrers
del gran nipó:
no us guardaran
de veure el nou planter
de cossos de cara buida
que mou l’esma
ni la panoràmica que els reconeix.
En una altra banda
ho sentim
fins que el dins ens toca fons:
al capdavall
només la vostra carn
vetllarà per les juntures
del que estigui en reconstrucció.

2 comentaris:

  1. Havia de ser molt especial aquest recital, Raquel. I jo me'l vaig perdre. Si en feu un altre totes quatre, fes-m'ho saber. Crec que les Esferes coincidents prometen arribar a la conciència. Ho veig bastant clar llegint els dos darrers poemes.

    ResponElimina
  2. Sí, Teresa, suposo que va ser bastant especial (aquest i tots els que es fan del llibre), perquè no ens devem trobar gaire sovint unes quantes dones d'edats semblants per llegir els poemes que fem. Espero que l'Esferes coincidents, com a mínim arribi a persones com tu, que deus llegir a consciència. Una abraçada

    ResponElimina