Entrevista al pintor Joaquim Chancho amb motiu de l'exposició "Pintat al Pla"

"Joaquim Chancho, pintor: “El que em va agradar de la finca de La Capona va ser aquesta decadència, una decadència amb dignitat, que difícilment es pot reconstruir”

El pintor Joaquim Chancho (Riudoms, 1943) té un estudi prop de La Capona, en un paratge agrícola força solitari on s’hi està esporàdicament des del 1992. Chancho, amb una trajectòria de vora cinquanta anys com a pintor, viu i treballa entre Barcelona i El Pla de Santa Maria, és catedràtic jubilat de Belles Arts per la Universitat de Barcelona, i ha exposat arreu dels Països Catalans, a Espanya,  a altres països europeus, a Estats Units, a Mèxic i a Corea en mostres individuals i col·lectives. Té obres en museus d’arreu de l’Estat, a Amsterdam i a Miami. 

 

Aquest pintor que difícilment ningú podrà veure pels carrers del Pla, recentment va protagonitzar una exposició al Museu de Valls anomenada “Pintat al Pla”, on s’hi van mostrar diversos quadres que van sorgir en aquest estudi situat al nostre terme. En paral·lel a aquesta exposició, n’hi ha hagut dues més, a Tarragona i a Riudoms, que d’alguna manera també funcionen com a retrospectiva de l’obra de  l’autor. Assumpta Rosés, una crítica d'art resident a Tarragona que acaba de publicar el llibre Joaquim Chancho. Desplaçaments de la pintura, el considera “un dels més prestigiosos autors vius de la pintura catalana".

-Abans de res, ens podria explicar com va ser que va establir un estudi al terme del Pla, a prop de La Capona, concretament?

Jo vaig néixer al Baix Camp. Coneixia el Pla perquè havia vingut a veure l’Església de Sant Ramon,  amb interès per l’arquitectura romànica. Va ser completament circumstancial. Totes aquestes finques que veus aquí (des de casa seva) són d’uns parents de la meva dona. Ens van dir que perquè no ens fèiem alguna cosa per aquí, per estar més a prop seu. I va sortir la manera de fer-ho, i ho vam fer. La Capona en aquells moments encara estava en peu. El que em va agradar va ser aquesta decadència de la finca, una decadència amb dignitat, que difícilment es pot reconstruir. Quan ens hi vam posar, jo havia acabat de fer un viatge a Portugal, i Lisboa també té aquesta decadència majestuosa. Jo tenia cinquanta anys, ja, una edat en la qual comença també una decadència fisiològica. 

- Creu que d’alguna manera la seva obra pot haver anat en paral·lel  a allò que li ha passat a la vida? Que hi ha coses que el poden haver influenciat a l’hora de treballar d’una manera o d’una altra?

Jo sempre he dit que per mi la pintura no és autobiogràfica. Sí que, inconscientment, el teus vincles, les teves vivències, intervenen a l’hora de treballar. Els canvis que fas, tampoc són perquè sí.

-Es pot dir que nota els canvis i els plasma d’una manera inconscient, doncs?

No, jo diria que és un treball conscient totalment. I és aquesta consciència, la que et dóna els coneixements que et fan avançar. Allò que estàs fent et dóna pautes per fer una altra cosa, és el coneixement del que estàs fent.

- Perquè, abans de començar, t’ho has d’haver pensat allò que has de fer...

Més que pensar, hi ha un moment en el qual pensament i acció van junts. Ens podem fixar en el músic que està composant, que no mira el teclat. Sap on és cada tecla, és conscient. Doncs aquesta consciència és la que no ens fa distreure, ja saps el que et fas. Això no vol dir que, situacions personals, el paisatge, la geografia, situacions socials, no incideixin, punxin quan estàs a la teva feina.

-És clar que, per als del Pla, estaria molt bé poder dir que a la seva obra s’hi pot trobar alguna cosa que reflecteixi aquest paisatge o que hi estigui influenciat...

És que aquí hi ha un problema. Que quan es parla de paisatge, en pintura, sempre es busca una referència visual que s’hi assembli... jo el que crec que hi ha hagut, i hi ha, és una situació de “cicle”. El fet d’estar aquí m’ha fet tornar a agafar consciència dels cicles. Jo vaig néixer en un ambient rural, després vaig viure molts anys a Reus, i per a mi el vent era una cosa normal. Després vaig viure fora 30 anys, sense sensació de vent, però aquí m’hi vaig retrobar de nou. Vaig retrobar el vent com a integrant d’aquest cicle. Un text meu escrit aquí al Pla pel catàleg de l’exposicó Tempo al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, l’any 1999, es diu precisament “Vent”.

No hi ha una causa-efecte (mirar-pintar), en allò que pinto, no és una actitud visual, com feia, per exemple, el Jaume Mercadé. Tu, mirant el que feia, pots parlar perfectament de l’esperit de l’Alt Camp, del secà, dels garrofers,  dels marges...perquè les seves pintures ho reflecteixen visualment i conceptualment. La majoria de gent mira les pintures d’aquesta manera, per les referències visuals. Per tant, encara que hi pugui haver unes certes referències, no pots dir que cap ziga zaga de les que faig... el que hi ha és un procés de treball determinat, a conseqüència d’uns cicles temporals. 

Sempre dic que a mi el camp m’ha ensenyat que les coses s’han de fer quan s’han de fer i no quan tu les vols fer. Perquè, quan és època de llaurar, toca llaurar, o malament rai. El meu avi tenia una petita finca i jo ho havia viscut, i no hi havia ni dissabtes ni diumenges, tocava fer allò. I jo faig el mateix: jo sóc aquí, i treballo, i no sé si és diumenge o dissabte. Així que, no és autobiogràfic en el sentit causa-efecte “veig un marge i pinto un marge”. És tenir la consciència d’allò que has vist. La percepció és això, és veure-hi més enllà...

-I això es pot aplicar també a altres formes d’art...

Exacte. [...] Jo tinc un altre estudi a Barcelona, i el que faig allà no és pas diferent del que faig aquí. La pintura té un temps. I el que varia en la vida d’un pintor són els temps de treball, perquè són els que fan que l’obra sigui d’una manera o d’una altra. Durant quaranta anys he compaginat la pintura amb l’ensenyament, com a professor de Belles Arts. Els primers anys era molt fàcil, compaginar-ho: tenies temps per ensenyar i tenies temps per pintar, però els darrers anys es feia més difícil. Si primer el meu temps de treball era tot l’any, de manera seguida, quedava reflectit en la pintura. Quan el ritme es va alterar, per qüestions determinades, el temps de treball també va variar notablement. Ara ho havia de concentrar tot en tres mesos. 

-Quan parla de treball, parla d’un quadre o d’una sèrie de quadres?

Quan parlo de treball no parlo de feina, parlo de la situació quan estàs treballant. El que ha passat és que en els darrers 15 anys, estant aquí, la meva obra ha estat més neguitosa i més canviant, comparant-la amb altres períodes. I això és molt fàcil d’entendre, no ha estat una conseqüència d’haver estat al Pla, és una conseqüència d’aquest altre temps de treball. 

-Com a doctor (1993) i catedràtic de pintura (2000) per la Universitat de Barcelona, expliqui’ns quina ha estat la seva tasca, què és el que ha volgut aportar al món de l’ensenyament?

Mira, jo ho he dit bastantes vegades, vaig estudiar Belles Arts i a l’acabar va haver de passar un temps perquè llencés per la borda tot allò que havia après. Eren els anys 70, amb un ensenyament molt acadèmic, i el que passava fora l’escola no tenia res a veure amb el que fèiem allà. Per tant, feia dues pintures, la de l’escola, i la que feia jo. Quan en vaig sortir (de l’escola) va ser molt difícil, vaig haver de llençar-ho tot per recuperar allò que m’interessava més. Per tant, el que he intentat amb els alumnes meus és que no els hi passés el mateix. Per tant, jo no els ensenyava a pintar, els ensenyava a pensar en el que volien fer, en perquè ho volien fer i si allò que volien fer era la pintura que havien de fer ells o era la que havien fet els seus avis. D’alguna manera, sacsejàvem els alumnes perquè intentessin situar-se davant de la realitat del moment.

-Per tant, també és important que els alumnes coneguin allò que han fet els que hi ha hagut abans

Evidentment, res s’inventa sol, hi ha coses que s’han fet abans. El que passa és que també s’ha d’anar amb molt de compte perquè la tradició no et condicioni i no et faci tornar a fer allò que ja s’ha fet. Cada època, cada moment, té una problemàtica. Si saps com han anat passant els diferents períodes veuràs que s’han anat succeint de manera tan precipitada que actualment és gairebé impossible d’acotar-los. Fins a finals del segle passat tu podies agrupar els 70 o els 80, però a partir d’aquí ja no hi ha agrupament, això també respon a una manera d’entendre la societat, a una manera de viure, a una manera de fer. És la consciència que dèiem abans, i aquest alumne de divuit o dinou anys també l’ha de tenir perquè és el que li toca. Jo a la facultat de Belles Arts, sobretot els últims anys, que treballàvem en equip, sempre he intentat que l’alumne fos conscient del que estava passant artísticament i socialment, perquè una cosa va al costat de l’altra.

-I què passa quan detectes que un alumne no se’n surt?

Doncs és el seu problema. Tot depèn de com ho plantegem, de si ho fem molt radicalment, és a dir: jo vull que l’alumne adquireixi aquella consciència de què parlàvem, i que a més a més el seu treball sigui interessant i pugui situar-se en un context actual, i no només local, sinó internacional.

-I és això el que es busca a Belles Arts, doncs?

Jo diria que una de les opcions que es busca a la facultat de Belles Arts és aquesta. Una de les opcions, no totes. Perquè, és clar, una facultat tan polièdrica... precisament el grup en el qual treballava jo era una de les alternatives que buscava, i l’alumne podia triar el grup tranquil·lament, n’hi havia deu o dotze per triar, i també podia encarrilar la seva carrera cap a la pedagogia, hi ha altres projectes més en acord amb el que volia fer. Però aquí no hi ha garanties, tot és efímer, tot és provisional, i res dura més de dues hores. Aquesta és una de les reflexions que molts artistes es fan ara. Hi ha una realitat global que ho encarrila en aquesta direcció: els mitjans de comunicació, internet... parlen més d’incomunicació que de comunicació. I, quan una persona que fa Belles Arts, i intenta profunditzar en això, posar-se en aquesta escletxa o en altres de similars, és quan el seu treball se situa en el context en el qual estem vivint.

-Però aquest alumne no té cap garantia que podrà viure d’allò que ha estudiat...

[...]" 

Entrevista completa a la revista La Planenca número 45