dimecres, 3 de juliol de 2013

Siguis on siguis

A mon pare

T’escric de manera precipitada amb voluntat de refer-te la presència. Tu segurament faries aquell posat de no voler-t’hi posar més del compte: “ja ho veus, que he hagut de tocar el dos, fes el que et sembli”. Només voldria poder imaginar-te un espai ampli per ser-hi sense impediments, amb ganes de caminar. Ara ets més que lliure, qui t’ha de senyalar límits?

Fora tots els dubtes per resoldre, el “per què” més present és el del buit, un buit que encara té la ferida tendra; ample i llarg com tots els mals de veritat, arbitraris, escabrosos, sense cap respecte. De moment, aquí, el que haguem de plantar sortirà d'aquest tros de terra que batega  esventrada.

No pateixis ni tinguis pressa, dins hi som, encara, i potser hi serem per sempre. Més enllà del que ja tindrem temps de veure créixer, només és moment de dir-te “fins ara mateix, que descansis, t’ho mereixes!”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada