Espriu! (malgrat el seu propi nom)

A la sortida del Teatre Principal de Valls una parella sentencia que Salvador Espriu els deprimeix. No sé si la descripció que fan del seu propi estat d’ànim després d’assistir a la lectura dramatitzada és totalment honrada, però el que està clar és que aquesta obra passa més bé als qui porten força versos i altres línies de l'autor llegits de casa unes quantes vegades. Sinó, imagino que des del pati de butaques el que diuen els quatre de l’escenari pot sonar com un seguit de sentències evocadores amb nexes en comú, que esclaten amb els poemes més coneguts, aquells que apel·len més directament al lector o a l’oient. És clar que tot dependrà de l’oïda de cadascú, però el públic iniciat és el que podrà lligar caps, situar els versos, els fragments de teatre i les paraules de l’autor d’Arenys de Mar en un llibre i en un moment determinat de la seva trajectòria, gaudir del tot de la manera de dir-los que tenen els actors. Tothom podrà endevinar, però, el context en què van ser elaborats, gràcies també a una ambientació efectiva que ho indica amb naturalitat.

Intèrprets d'Espriu!

És veritat que potser n’hi hauria hagut prou amb aprofitar l’embranzida de l’Any Espriu per assegurar-se un mínim de ressò i d’èxit, per això el que és difícil és fer-ho creïble, que el públic s’ho empassi de gust, veient que la companyia La Perla 29 d’Oriol Broggi, que també és a l’escenari amb Clara Segura, Màrcia Cisteró i Marc Serra a la guitarra, s'ha passejat pels textos i el que li podia córrer pel pensament al de Sinera, arribant a una manera apropiada de dir-ho avui, en cinquanta minuts. Els actors sostenen els papers del guió com a elements imprescindibles del vestuari: “tot l’espectacle parteix d’aquí”, i sobretot amb aquells poemes més altius d’aquesta tria alcen la vista i potser hi ha algú del públic que repeteix les últimes paraules del vers que acaben de dir. Alguns també veuran que en l’exclamació d’”Espriu!” hi ha la reivindicació de l’obra de l’autor malgrat un nom propi que l’acapara sempre i a tot arreu, pagant el dolç peatge de la condescendència per ser un dels grans. Tant de bo es fes una mica més fàcil sentir també la veu dels qui queden a l'ombra del focus.