Violant Llopis, des d’una menudesa poderosa, ens atrapa sense gaires més artificis. Ens ho empassem tot quan se’ns acosta i després encara hi pensem. En el posat de bona estudiant, en les vambes... eren vermelles o verdes? en els seus ulls. Però, sobretot, quan amb els braços estesos diu allò, allò que deu ser una pensada de Jordi Cervera, el director d’aquesta peça de microteatre, o de la mateixa actriu, la seva manera de fer renéixer aquell mort que invocava Ferran Madico en una altra creació. És des d’aquest punt dels braços en alt, que ens capta del tot l’atenció. I m’ho he cregut, i no m’ha sorprès que el seu pare li hagi dit el que li ha dit, i que ella ho hagi anotat tot en una llibreta Moleskine tacada.
Golfa de cal Fortuny, al Pla de Santa Maria (foto: Violant Llopis)
Passats uns vint minuts de la fosa en negre que sembla inherent a la golfa de cal Fortuny, al centre del Pla de Santa Maria, ja ens podem aixecar, amb el regust de la brevetat quan és intensa. No s’obren els llums, però fa un parell de segons que la protagonista ha tancat la porta darrera seu. Quan ens n’adonem, ens agafa pressa per sortir d’aquest lloc d’on abans, a partir de les fotografies promocionals, ja en prevèiem la negror. Ha estat un quart d’hora de teatre, més o menys, un format que va molt bé per als qui en tenen prou amb un tast o tenen pressa. Si s’ha fet curt, podrem repetir en un altre bolo: a les mans de Violant Llopis, el text sobre aquesta noia perduda entre la mort i l’amor segur que esclata de manera diferent en cada cau fosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada