Joan Lluís Adserà: “Crec que hem d’apujar una mica el nivell i fer un bon paper davant d’Europa”

Un tast de l'entrevista publicada a la revista La Planenca i a Mirall.

Joan Lluís Adserà, dissenyador industrial, és president de l’equip de futbol australià Llops del Pla de Santa Maria i de la Lliga de Futbol Australià de Catalunya. Fa onze anys, després d’una calçotada, hi va jugar per primera vegada i de seguida s’hi va sentir atret. En aquell moment també van veure’n algun partit a la televisió, i va ser així com van formar aquell primer equip, el Belfry de Valls, com a alternativa al futbol al que estem més acostumats. Ara també defensen una Selecció Catalana que no ho va tenir fàcil per fer-se un lloc als campionats europeus i que va pagar part de l’expedició a la Copa d’Europa que es va celebrar a Bordeus a través d’una campanya de micromecenatge. 

Durant un partit (cedida per Esther Cortada)

-Per situar-nos, l’equip que teníeu anteriorment, el Belfry, ja no existeix…

No. Com a Belfry, no. Ara som els Llops del Pla.

-Tot va començar fa… onze anys?

Va començar fa onze anys, el 2002, a Valls. Pel fet de veure a la televisió com jugaven, ho vam voler provar. Va semblar que era divertit i ho volíem practicar. Vam formar l’equip i vam contactar amb gent de Barcelona per fer una lligueta, entre dos equips, que eren els Barcelona Stars i nosaltres, els Belfry.

-Quan vau començar els únics que existien eren aquests de Barcelona, els Stars?

Sí, a Barcelona sí.  

-I en general, a tot Catalunya?

Els primers a tot Catalunya van ser els Belfry, però a Barcelona hi va haver tota una comunitat de gent que va voler contactar amb la cultura australiana, allà més aviat va sorgir per la voluntat d’integrar la gent australiana de Barcelona, i aquí a Valls va ser més per les ganes de provar aquest esport.

-I vau aparèixer més o menys al mateix temps. Una casualitat?

Sí, però potser tampoc no és tant casualitat, quan van començar a retransmetre aquest esport, al Canal+, no s’havia vist mai i ens va cridar l’atenció. Ara com que ja no ho fan o és més difícil de veure, ja no hi torna a haver tanta gent interessada.

-Tot i així llavors van sorgir altres grups…

Sí, va sortir un equip a Tarragona, encara que no hi vam arribar a jugar mai contra ells. No sé si finalment es va formar l’equip de Lleida… la majoria de vegades algú de Valls també anava a reforçar els equips que havien sortit. Així que els dos equips més forts eren el de Valls i el de Barcelona.

-Ara s’ha perdut una mica tot això…

A Valls l’Ajuntament ens va posar moltes pegues. Ens feia pagar el camp, quotes, ens deixava només un triangle al final del camp per entrenar, era molt difícil trobar data per fer els partits… tot impediments. En canvi, aquí al Pla, al fer el camp de gespa vaig creure que era una opció. Ho vam plantejar com una alternativa al futbol normal. La idea era mantenir també l’equip de Valls, però el que va acabar passant és que els de Valls van anar venint, pels impediments que hi havia. Al final som cinc d’aquí al Pla, molts de nouvinguts, i la resta gent de Valls. Tres de l’equip són força joves. 

-En aquesta lliga quants equips sou?

Som els Llops del Pla i, esporàdicament, perquè em consta que no entrenen gaire sovint, els Cossetans, que hi ha gent de Valls, però que no entrenen a Valls, van a Tarragona, allà al costat del Francolí.

-I a cada equip quants jugueu?

Jugant, 9 persones. Llavors l’ideal és durant el partit tenir 3 persones de recanvi. De fet, a l’Europeu en pots allistar 16, perquè també hi ha molts partits. L’habitual és 15, en el futbol que juguem aquí, perquè no és com a Austràlia que hi ha camps ovalats que hi poden jugar 20 persones. 

-O sigui que l’esport és el que s’ha adaptat a les condicions de cada lloc.

De fet, allà a Austràlia el que han fet és adaptar els camps de criquet per jugar a futbol australià, i són enormes. Aquí ha de ser al revés, hem d’aprofitar els camps de futbol i de rugbi per practicar. En camps de futbol pots arribar a ser entre 7 i 9, i en camps de rugbi l’habitual és ser 9.

-Dius que s’aprofiten els camps d’altres esports, però aquest és un esport força antic. 

Sí, és un segle d’història, però des del principi s’aprofitava l’època que no es jugava a criquet per jugar a futbol australià. De fet, em penso que la temporada encara es regeix per això.

-I com va ser que aquest any passat, per presentar-vos a la Copa d’Europa a Bordeus, vau decidir organitzar aquesta campanya de micromecenatge a través de la plataforma totSuma?

Per la falta de calés… i,  a part, aquest any ens tocava jugar a França, veníem de l’any passat, que tocava Glasgow, i no hi vam poder anar, perquè la gent estava una mica desanimada i jo també estava enfeinat. Però aquest any passat sent tant a prop vaig pensar que per poca ajuda que tinguéssim ja hi podríem anar. La idea al principi era aconseguir 3.000 euros, però amb la gent del totSuma vam dir que amb el temps que ens havíem agafat era just, perquè vaig començar aviat, però, entre enviar la proposta, que ens diguessin que sí, millorar el text… van passant les setmanes i quan va ser definitiu només faltaven 20 dies. I llavors vam demanar 2000 euros,  que seguia sent difícil, però més factible. Ells també envien informació a diaris… va sortir al Periódico, i els calés van anar caient. Hi va haver una aportació de 200 euros d’un ex-jugador, que, a més, va renunciar a la recompensa que teníem pensada. Perquè això del micomecenatge funciona així, representa que s’hi posen uns diners a canvi d’una recompensa. En aquest cas, era la de venir amb nosaltres a l’expedició, i fins i tot hagués pogut jugar. I si no hagués estat per aquells 200 hagués estat complicat. Faltaven 12 hores i vam arribar a 2.050 euros.

[...]

Entrevista completa aquí