diumenge, 9 de febrer de 2014

La roda de Ramon Barnils

Obro el llibre i dic: “Digueu-me noms sense parar, que me’ls apunto a la llibreta”. I a la primera repassada, en lletra grossa ja n’hi van uns quants que acaparen altres noms més petits, imprescindibles per completar el puzzle que ofereix Vint i Ramon Barnils. Ara que aviat farà tretze anys que en Barnils no hi és, el seu rastre més evident és fet de converses plenes de recomanacions personals i periodístiques, de prediccions polítiques i també de propostes de lectura, que també vol recollir aquest llibre a partir d'entrevistes de la periodista Laia Altarriba a persones conegudes que hi van tractar (divuit homes i dues dones), com Joan Puigcercós, Joan Manuel Tresserras, Vicent Partal, Eliseu Climent, Ferran Torrent, Biel Mesquida o Marc Rechatot recordant mitjans i treballs en els quals va participar: Tele/eXpress,  Ajoblanco, la revista de la Solidaridad Obrera i Catalunya, de la CNT; el programa de Catalunya Ràdio El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico o el llibre La torna de la torna, sobre el cas Puig Antich, que va encomanar a uns alumnes seus.

Mas i Mas, Bikini, Luz de Gas: la nit barcelonina és un escenari rellevant per acabar d’entendre a en Barnils, a qui també  veiem en una versió més casolana gràcies a Núria Carrera, mare dels seus fills, o Jordi Clofent i el meu tiet Lluís Estrada, que van ser companys sobretot en les hores de més recolliment que passava a Figuerola del Camp, en aquella casa que m'han dit que tenia ben just el més necessari i sobretot molts llibres. El documental que acompanya el llibre, de Laia Soldevila i Albert Lloreta, encerta en el fet de buscar els escenaris de Sant Cugat, la seva ciutat natal, i Figuerola, el lloc on va acabar, per fer parlar aquells qui el van tenir més a prop. El periodista és davant del calidoscopi d’aquesta obra, publicada per Edicions DAU, l’editorial d’un dels seus fills, i impulsat precisament pel Grup de Periodistes Ramon Barnils (l'autora n'és vicepresidenta), però aconsegueix cedir protagonisme als qui el fan girar, l’entramat de gent amb qui havia coincidit més o menys temps en algun moment de la seva vida, intercanviat impressions de tot tipus, des de polítiques a literàries.
És a partir de la interrelació amb totes les persones que apareixen a l’obra, que els més badocs descobrim, per exemple, que tenia tan fregida a la Maria Aurèlia Capmany per les crítiques que li va fer en alguns articles, que ella no va voler posar anunci a la revista El Temps, quan l’Eliseu Climent li va anar a demanar a l’Ajuntament de Barcelona; i altres coses segurament més importants per entendre la seva capacitat d’anàlisi, com que va predir que el Carod Rovira seria president d’ERC i que després vindria en Puigcercós, i que va ajudar a fer la propaganda política tant a ERC com a CIU. Ben mirat, potser no és estrany que fins ara no hagi sortit cap llibre que tracti de fer una biografia completa del de Sant Cugat: aquest l'han hagut d'editar els seus, està clar, i tretze anys després. Fins ara hi havia un recull d'articles i es va fer una exposició sobre la seva tasca periodística, també impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. Però ara que es pot començar a acotar el que ens va deixar, i que ha passat el temps, si parles sobre ell també és més difícil que et retreguin res.
La roda de contactes continua girant, i així al llibre veiem com a partir de la idea que tenia Barnils sobre el que havia de ser la futura Agència Catalana de Notícies, una de les seves dèries, feta realitat al 1999, d’altres opinen de maneres diferents sobre el seu èxit: mentre que Joan Manuel Tresserras creu que va funcionar bé la vinculació de l’ACN a la federació d’agències internacionals de notícies (llavors ell era de la Comissió Assessora sobre Publicitat de la Generalitat i President de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió), per a Eliseu Climent, la vessant internacional que havia de tenir l’Agència va quedar a mitges, i això que en aquell moment “el president Jordi Pujol haguera pogut fer el salt. [...] Eren estructures d’estat comunicatives, que són fonamentals. I ara anem corrents a veure si podem arreglar-ho.”
Mirant la llista de noms de les persones entrevistades per al llibre -rellevants i classificades segons l'àmbit en el qual van coincidir amb el periodista, però que sospito que també n'hi haurien pogut sortir d'altres-, de tots els qui s'anomenen, de llibres, de revistes, de programes de ràdio, de pel·lícules, intuïm la trama que el Ramon Barnils tenia al cap, com veia el periodisme del moment i com havia de ser el que vingués. Veia el que havien fet durant la República Eugeni Xammar, Irene Polo, Josep Maria Planes, un bon punt de partida, i és a partir dels “plans” ambiciosos que tenia per al periodisme i per a la política del present i del futur,  que feia recomanacions als seus coneguts, parlava amb l’un i amb l’altre i els deia això i allò altre perquè un dia s’acabessin trobant, perquè seguissin la roda. Recomanava llibres que eren de la seva corda, però també d’altres que, si no ho eren tant, per alguna cosa o altra te’ls havies de llegir. Acabo aquest que m’ha caigut a les mans  i, per al·lusions, començo la recerca d’aquell del Xammar que tenia apuntat en un altre paper, però, encara no sé ben bé perquè, també acabo prenent de la biblioteca Articles amb cua, de Josep Pla: clarividents, irritants, sexistes, i interessants, segur que sí.

2 comentaris:

  1. Raquel, m'ha agradat saber tantes coses del teu veí de poble, Ramon Barnils. Només el coneixia perquè l'escoltava a Catalunya Radio amb "El lloro, el moro..." i alguna altra vegada de casualitat. Almenys encara que morís jove, va ser un home que va viure i va deixar empremta de la seva vida.

    ResponElimina
  2. Ai sí, i que complicat que és saber si algú ha aprofitat prou la vida, no trobes? Quan un ha pogut anar decidint per ell mateix, crec q ja hi té molt de guanyat!

    ResponElimina