diumenge, 15 de juny de 2014

Llarg camí a la dansa



Més d’un necessitaria una bona excusa per anar a veure un espectacle de dansa. En el cas de El camí més llarg, el reclam era el de veure actuar vuit dones, Cristina Lozano, Laura Pérez, Violant Escoda, Laia Estrada, Marta Ruiz, Txell Fontova, Mònica Bartolí i Arian Clols -la majoria vinculades a Valls i a l’Alt Camp- com a executores d’un espectacle inèdit i que s’anuncia “de creació col·lectiva”, a l'Institut d'Estudis Vallencs. Que la directora en fos Elisenda Nadal, una ballarina vallenca que ha fet carrera dins i fora del país, és l’altre reclam que no es pot menystenir, i és que, a més, és l’artífex de la posada en marxa d’una coreografia que ha sapigut adaptar-se a les ballarines que l’executen. Elles, que en la majoria dels casos ja havien tingut contacte amb les arts escèniques, des del teatre fins al circ, però no d’una manera professional, viuen i fins i tot pateixen la seva representació, en el sentit més literal de la paraula. L’esfoç per fer arribar amb èxit al públic el sentit del seu paper, és tan semblant al neguit que pateix el seu personatge, que es confonen i tot és més versemblant que mai. Si sabeu què és sentir-vos estranys, fora de lloc, estar nerviosos i lluitar perquè us escoltin, intentar entendre què us passa, equivocar-vos, però finalment sortir-vos-en i celebrar-ho, sabreu de què parlen aquestes vuit noies amb els seus cossos.


Les protagonistes de l'obra fan una feina individual de mesurar la distància cap a elles mateixes que és del millor del que vam poder veure. En aquest exercici remarcable, veiem com els braços van cap endavant, i, amb una mirada que, més que perduda, es clava en un horitzó indefinit, esperen veure el reflex de qui són. Després d’haver-se trobat cadascuna a si mateixa, hi ha la feina de reconèixer-se en les altres, de no estar d’acord, de barallar-s’hi, amb un contacte físic més o menys hàbil depenent del cas, però que és dels moments on es fa evident tot el treball que hi ha a darrera de la representació que encara està en procés. No es farà estrany que ens diguin que l’espectacle encara està per acabar, quan ens n’adonem que la dansa deu ser una expressió artística tan difícil de perfeccionar com de fer-ho amb nosaltres mateixos. Quan van acabar, les ballarines, just després de celebrar amb els seus personatges l’èxit de la representació, també reconeixien els problemes tècnics que van tenir amb la il·luminació, que va impedir veure el joc de llums que completava l’escenografia. Sabent això ja no ens calen més motius per demanar que El camí més llarg es torni a programar, ara que hem vist fins on són capaces de portar-nos.



2 comentaris:

  1. Es veu clar que t'ha entusiasmat l'espectacle, Raquel. Estaré al cas per si hi tornen. Ah, sí, sí, al pis de dalt. Només faltaria.

    ResponElimina
  2. Hola Raquel, primera vez que leo un blog en Valenciano, por suerte es una lengua parecida al castellano y me gustó tu visión del espectáculo que reseñaste. Un gusto tenerte en Linkedin. Saludos y buena semana

    Patricio
    directoriodemicros.blogspot.com

    ResponElimina