Poesia: entre el descuit i l’elitisme

Ara que ja tornem al fred, podem fer recopilació d’una gran quantitat de festivals de poesia que s’han organitzat arreu dels Països Catalans des que va començar l’estiu: començant pel Veus paral·leles, que aquest any va tenir el gallec com a llengua convidada, ens perdem en una multitud de mostres de poesia en català presentades amb més o menys suport institucional. En alguns casos, i també en el del festival que va fer parada a la capital tarragonina, entre els impulsors i els col·laboradors sorpèn veure-hi els esforços de la Institució de les Lletres Catalanes per ser-hi present i fer servir el seu nom per contribuir a la difusió de la poesia en general, mentre que altres ens públics se’n renten les mans, pensant que “sort que la feina ja ens la fan uns altres”.  

Imatge del Veus paral·leles d'aquest any al claustre del Seminari de Tarragona

Altres articles han fet referència al descuit dels ajuntaments en relació al seus poetes i a la poesia en general, un gènere que, d’entrada, potser és poc atractiu per gran part de la població. Però hi ha un altre grup de persones que s’hi ha immergit i n’ha fet una part important de la seva vida, com ho demostren els participants als festivals (una altra cosa seria comprovar si realment en llegeixen en la intimitat). Precisament, d’altres que compten amb l’assistència de gran quantitat de poetes són el Bouesia, que aquest any ha complert el desè aniversari per pobles de les Terres de l’Ebre, o el Poesia des dels balcons, a Riba-roja d’Ebre, que procura donar mostra de la poesia que es fa arreu des Països Catalans i també fora, una ambició compartida per l’ajuntament del poble, que s’aboca no tant sols en el suport econòmic de l’esdeveniment, sinó també en l’organització. El resultat és una trobada un pèl caòtica, per la quantitat de participants, però hi destaca la generositat dels veïns i la possibilitat de veure-hi barrejada l’obra de poetes més i menys coneguts. 

Parlant d’aparadors que també ens permetran treure conclusions sobre la poesia que s’escriu aquí, hi ha el Poemestiu, un festival de l’Empordà, o el Poésart, a Artà (Mallorca). El seu valor serà precisament el d’ensenyar-nos diversitat i, perquè no, potser també les diferències de qualitat entre uns i altres, com deu passar en tots els ambients culturals normals. Precisament, al digital Núvol, en un article del març de l’any passat, Damià Bardera feia una distinció entre la bona poesia i una altra, la que fan els anomenats “poetastres”, un tracte despectiu per a aquells qui fan un poesia que a algú li sembla que no arriba al nivell de la bona. Suposo que és un intent de denunciar l’intrusisme que també hi deu tenir un lloc, però l’elitisme tampoc li fa cap bé a aquest gènere literari viu, que, si en som amants, hem de voler que tingui el màxim pes possible en el nostre entorn. Quan haguem intercanviat i llegit, millor sense malícia, el que escrivim, podrem escollir i veure què ens quedem, què volem guardar.