dilluns, 1 de desembre de 2014

1a Jam Poètica dels Països Catalans a Montblanc: els que hi hem estat (i hi haurien pogut ser molts altres)

Tots hi volem ser, però plou. Alguns no hem pres gaire bona nota del programa d’activitats ni del cartell que s’ha difós infinitament per facebook, però sabem a quina hora comença per no perdre’ns-ho. Per sort la majoria gosen saludar-se obertament com a amics i coneguts que fa temps que no es veuen, que aquesta gent tendeix a les fortes abraçades. D’altres ens ho mirem tot com si acabéssim d’aterrar d’algun lloc molt lluny i necessitem un temps d’adaptació protegits per la timidesa. Quan assumeixo que tindrem fred i acabarem molt mal pentinats per la pluja i el vent és l’hora de connectar-me. Agafo com a recolzament una bona amistat força recent, i em camuflo per poder prendre bona nota de tot amb comoditat. Si n’escric alguna cosa no diré el nom de ningú, que quedaria lleig deixar-se’n tants altres.

Tots els que hi érem, més o menys

No sé parar gaire atenció a les explicacions de les guies turístiques plenes de paciència, ja m’hi he passejat força per Montblanc i només puc fixar-me en com s’ho fan per presentar els seus poemes la cinquantena de poetes de tot arreu que van intercalant les seves veus. Lloem l’empenta del principal organitzador, que ja no cal que estigui més nerviós, perquè ja hi som,  i la diada es torna de seguida reivindicativa i patriòtica -després del primer poema ja cridàvem “In-inde-independència-“. Dic que som de tot arreu, però constatem aviat que en aquesta Jam Poètica en proporció n’hi ha més del País Valencià que de qualsevol altre lloc dels Països Catalans. Fins ara no m’havia fet a la idea de fins on arriba l’empenta d’aquest grup de gent del sud que estimen el seu país tant com les lletres, i que, per tant, són combatius, imparables.

N’hi ha que reciten els seus poemes amb experiència, es nota que ho fan més sovint que d’altres que quan pugem les tres escales de la tarima, ja ens falta l’aire. Sovint em captiva més el “com ho diuen” que el que diuen, i traeixo així una vegada més el que em dic sempre, que m’importa més el contingut que el continent. Els que retinc a la memòria són els que han aconseguit cridar l’atenció amb la força: sovint, les paraules grosses també hi ajuden; bé que ho sap el qui dedica un poema “Als malparits”, o la que comença emocionada dient que és del barri valencià del Cabanyal, en risc de desaparició per obra de la crueltat urbanística i cultural a la zona. La originalitat també és una bona aliada pel lleidatà que gosa representar una llegenda de Sant Jordi moderna només amb sons, sense tallar-se ni un pèl.

En altres trobades com aquesta ja se m’havia acudit, a partir d’un moment determinat, sobretot quan ja m’ha tocat fer el meu paper a l’escenari i tinc tot el temps del món per fixar-m’hi, que després d’unes quantes intervencions seguides es respira esgotament, s’ha de simular una atenció que tots volem quan ens toca però que costa de mantenir molta estona seguida. Em sento culpable per haver sortit al lavabo abans que s’acabi la sessió de lectures matinals, just quan ja li tocava a l’última poeta, potser la de més edat de tots els que hi érem. Sort que a la Vila Ducal tots els marcs són impagables, i remullats encara deixen anar un aire més místic que no passa desapercebut. A més, l’actuació musical en l’acte central del dia fàcilment ens ha tocat la fibra amb cançons del Lluís Llach -cantades a pulmó per la majoria- i de Silvio Rodríguez. Pocs deuen haver menjat mai en una església, i el dinar que fem a Sant Francesc a més ens serveix per sortir a fotografies i enfortir amistats.



Ja al matí, la previsió d’haver de visitar tants centres de culte m’ha fet venir ganes de llegir aquell poema que vaig dedicar al tiet Josep Milà: “El que queda és la recança / provinent del campanar, / que només va deixant les hores / dels qui moren bé.” A algú o altre em dec haver posat a la butxaca, amb aquests versos que anuncio explicant que ell va morir a la presó de Tarragona i el van deixar en una fossa comuna. La mateixa senyora a qui jo no he pogut escoltar, perquè he hagut de sortir abans d’hora (era una urgència), quan ens trobem cara a cara em diu que li ha agradat el que he dit. No sé si se n’ha adonat, que jo no he pogut escoltar la seva intervenció, però potser ha pensat que els gustos no hi entenen d’amistats, encara que avui, a més d’escoltar poemes i fer-nos veure, haguem vingut per estrènyer llaços.




3 comentaris:

  1. Crec que s'ha perdut el meu comentari. Bé, deia que m'hauria agradat ser-hi, sens dubte hi faltàvem molts que hi haguéssim pogut anar, però també segur que no hi va sobrar ningú, si jutjo pel teu reportatge.

    Continuem amb les jams Vinyoli. Dissabte a Tarragona, si et ve de gust. Pots consultar l'agenda a https://www.facebook.com/JamPoeticaVinyoliBar/events?key=events

    ResponElimina
  2. Hola Eduard! Sí, això de ser-hi convidat sovint és més una qüestió de coneixences que de mèrits, em penso. Gràcies per la informació, espero que us vagi molt bé la gira!

    ResponElimina
  3. Teresa, i tant! Sóc pesada amb aquest poema... Ja t'hi podries fer passar per poeta per poder venir, que tampoc no demanen carnet!

    ResponElimina