Dia de la poesia catalana a internet: "Assumiràs la veu d'un poble"

Després de veure les propostes per al Dia de la poesia catalana a internet, entre les quals hi ha la d'explicar quins ens sembla que són els millors versos de la poesia catalana, he sabut de seguida quins són els que, fins ara, més m'han entusiasmat i emocionat. No gosaria mai dir que em semblen els millors que s'han escrit, ni tan sols que són els millors que he llegit, perquè no sé si vull saber quins arguments he de tenir, per assegurar que això és cert. 

El cas és que, tot fent un ràpid repàs a la poesia que he conegut fins ara (que no deu arribar ni a ser una mostra petitíssima de la que podria haver llegit), he pensat també en alguns poemes de Miquel Martí i Pol, perquè durant molt de temps el vaig llegir com una poeta de nits que de tant en tant li esgarrapava algun vers, i en els d'altres de tan diversos com Gabriel Guasch, Joan Margarit o Òscar Palazón. Però ara són els cinc darrers versos d'aquest poema de Vicent Andrés Estellés els que sobreviuen a la meva mala memòria. I ho aconsegueixen, més enllà de la seva fermesa i de tot el que poden arribar a contenir per si sols, inclosos en un llarg poema també memorable, perquè em regalen les orelles quan els sento, perquè diuen coses que no em cansaria de sentir. Em penso que ha de ser així de senzill. I em cal esperar que no siguin ni de bon tros els darrers que senti així.

Assumiràs la veu d'un poble (V.A. Estellés)

Assumiràs la veu d'un poble, 
i serà la veu del teu poble, 
i seràs, per a sempre, poble, 
i patiràs, i esperaràs, 
i aniràs sempre entre la pols, 
et seguirà una polseguera. 
I tindràs fam i tindràs set, 
no podràs escriure els poemes 
i callaràs tota la nit 
mentre dormen les teues gents, 
i tu sols estaràs despert, 
i tu estaràs despert per tots. 
No t'han parit per a dormir: 
et pariren per a vetlar 
en la llarga nit del teu poble. 
Tu seràs la paraula viva, 
la paraula viva i amarga. 
Ja no existiran les paraules, 
sinó l'home assumint la pena 
del seu poble, i és un silenci. 
Deixaràs de comptar les síl.labes, 
de fer-te el nus de la corbata: 
seràs un poble, caminant 
entre una amarga polseguera, 
vida amunt i nacions amunt, 
una enaltida condició. 
No tot serà, però, silenci. 
Car dirà la paraula justa, 
la diràs en el moment just. 
No diràs la teua paraula 
amb voluntat d'antologia, 
car la diràs honestament, 
iradament, sense pensar 
en ninguna posteritat, 
com no siga la del teu poble. 
Potser et maten o potser 
se'n riguen, potser et delaten; 
tot això són banalitats. 
Allò que val és la consciència 
de no ser res si no s'és poble. 
I tu, greument, has escollit. 
Després del teu silenci estricte, 
camines decididament. 

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament."