dijous, 3 de maig de 2012

"Mascares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló"

Terme d'Almoster, maig de 2012
Tot just acabo de llegir el darrer poema de Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló, un homenatge a qui alguns ja tenen per degana dels poetes catalans. Les que participen en el llibre, nascudes entre el 1942 i el 1986, han contribuït a un poemari heterogeni que s'entrellaça amb el fil dels versos d'Abelló: "Parlen les dones, la seva poesia", "I aprenc a dir que no", o, "Són màscares que m'emprovo" han estat escollits per més d'una autora com a punt de partida per al seu poema. Per algun motiu que em penso que ja sé, un vers que trobo colpidor és "Nego que naixem cruels". Aquest encapçala un dels poemes de Teresa Costa-Gramunt per al llibre:

Massa llum.
Enfoca, impietosa,
el rostre del condemnat
a una vida que no esperava.
Un glop de sang li omple la boca.
I vomita tot el mal del món
per no haver d'odiar el botxí
mancat de llum.

Al text que encapçala Màscares i reclams, la també escriptora Carme Riera fa referència a un llibre que va publicar Montserrat Abelló el 1993, Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, a partir del qual volia fer més visibles poetes estrangeres com Sylvia Plath. Precisament, en una entrevista que li van fer per a la revista Info literata el 2008, Abelló parlava així sobre el reconeixement a la poesia feta per dones: “[...] Encara ara en qualsevol antologia poètica veuràs que surten poques dones i moltes vegades mal representades amb els poemes menys característics de les seves obres. Quan vaig traduir Arbres d'hivern per als llibres del Mall, el 1983, Sylvia Plath era una poeta gairebé desconeguda al nostre país i n'hi havia ben poques de traduïdes. Aleshores vaig decidir fer un llibre amb traduccions de dones poetes on es reflectís la seva força i diversitat [...]. Amb una intenció semblant es deu haver publicat ara aquest llibre. Tant de bo la poesia de les dones que hi partifcipen -i la de qualsevol poeta-, com aquesta de Tònia Passola, pogués ser lliure d'estigmes:

Vull mans i no vull ales!

Entre l'ala que planeja
al costat de l'àngel dels somnis
i la mà que respira amb el batec
de les hores, esculls les dues mans.
Amb elles pots gronxar el somriure
i el plor que ja no és cap joguina,
pots fer les trenes als joves records,
bufar la cabellera de l'amor.
[...]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada