El compromís de Kapuściński

Ja fa dies que llegint Eben, del polonès Ryszard Kapuściński, no deixo de sorprendre'm de la fermesa que poden adquirir unes idees, la convicció, i, més concretament, la vocació del periodisme. I és que se si no fos perquè ens han dit que en aquest relat hi ha gran part de crònica periodística, a partir de l'experiència de l'autor, el narrador protagonista gairebé podria ser una invenció literària per a una novel·la d'aventures.

El compromís amb l'ofici de periodista que Kapuściński té com a estendard, el va portar diverses vegades a l'Àfrica a fer just el contrari que els que miren el continent des de dalt d'una tarima per no contagiar-se ni confondre's amb la població. Ryszard exposa la seva voluntat d'aconseguir un cert mimetisme amb la societat de Nigèria, Libèria, Eritrea, Uganda, Etiopia, Zanzíbar,...per tal de poder explicar què hi succeeix des del mateix nucli de cada conflicte, i això, per ell, vol dir renunciar als luxes, és clar, però també patir restriccions d'aigua i de menjar i emmalaltir i posar-se en perill fins a creure, més d'una i de dues vegades, que no se'n sortiria. És cert que el grau d'implicació i patiment que el reporter demostra -això sí, anant amb compte de no recrear-s'hi- i la quantitat d'instants idíl·lics descrits fan sospitar del gust de Ryszard per arrodonir els seus relats amb alguna dosi de ficció. Però algú pot assegurar que el que deia no era fidel a allò que percebia del seu entorn?

Deu ser impagable el retrat que Eben ofereix de com els nous estats africans independents que als anys cinquanta i seixanta del segle vint es trobaven esperançats i lliures del colonialisme, als setanta van entrar en una lluita acarnissada pel poder, a través de la corrupció, cops d'estat, massacres i guerres que van debilitar encara més la població. Mentrestant, la resta del món s'encegava amb una Guerra Freda, que, de retruc, també tenia conseqüències a l'Àfrica. L'autor del llibre, incapaç de ser tan sols un transmissor del que veuen els seus ulls sense implicar-s'hi, entén la fe en la llibertat d'aquells que volen ser sobirans, però en el seu camp visual també hi ha la cruesa de lluita dels africans i un eurocentrisme que, a través de la ignorància col·lectiva, condemna Àfrica a una misèria impertorbable.

A l'assaig Els cínics no serveixen per a aquest ofici, la declaració d'intencions de Kapuściński és encara més transparent: sembla tan lògic, que, per ser periodista, s'ha de conèixer allò de què es parla. És part del tracte que un fa amb un mateix i amb la seva vocació -si és que se'n té-, com també ho és saber conservar els valors. Arribant al fons de la seva manera d'entendre el periodisme i la vida, diu el polonès: "Per exercir el periodisme abans de res cal ser bona persona". Una reflexió tan essencial que, ben mirat, també se la podria fer qualsevol que volgués viure una mica en pau. Com si fos tan fàcil:

"Fes alguna cosa  de Leopold Staff (poeta polonès)

D’arreu unes vistes tan estretes.
És difícil eixamplar l’horitzó,
per tant, arrodoneixo l’horitzó!
L’arrodoneixo!"