Assumiràs la veu d'un poble

poema visual de Joan Brossa

La "veu d'un poble" de què parla el conegut poema de Vicent Andrés Estellés és només un punt de partida per a aquest post recopilatori, a la recerca d'aquells versos que ofereixen una mirada sobre la societat catalana i dels Països Catalans del seu temps, en relació a allò que l'ha privat de la plenitud en tots els àmbits. Aquesta és una realitat retratada, sobretot, des del punt de vista social i cultural en els poemes del mateix Estellés, però també de Joan Maragall, d'Agustí Bartra, de Salvador Espriu, de Maria Mercè Marçal i de Miquel Martí i Pol, per dir-ne alguns de representatius, amb diferent posicionament i grau de crítica envers l'element opressor depenent de cada poeta. Uns versos que han anat del lament i la petició de clemència, a l'esclat de l'orgull, per tornar, de nou, a una calma sovint poc conformada, talment com una petita barca.

Aquí en podreu llegir alguns fragments, la major part extrets de l'Antologia de poesia catalana (poemes complets clicant el títol):

Joan Maragall (1860-1911)
Oda a Espanya
"Escolta Espanya,-la veu d'un fill
que et parla en llengua -no castellana:
parlo en la llengua -que m'ha donat
la terra aspra;
en 'questa llengua -pocs t'han parlat;
en l'altra, massa."

Agustí Bartra (1908-1982)

Oda a Catalunya des dels tròpics

"No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

renova el gust d’oblidades farines

i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,

sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,

zenit del meu cor i de les marxes mudables,

ets tu, Pàtria!

El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,

però no deixen d’arribar-me les barques que endolades

clandestinament…"

Salvador Espriu (1913-1985)

Assaig de càntic en el temple

"Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!"

La pell de brau XLVI

"A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills. "

Vicent A. Estellés  (1924-1993)

Propietats de la pena

"Allò que val és la consciència 

de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte, 

camines decididament."

Maria Merçè Marçal (1952-1998)

Divisa

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Ara mateix

"I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible."

I me'n reservo un altre, que no apareix a les antologies:

Gabriel Guasch (1930)

del poemari Paratges (2009) 

"Convocats per destí comú

ens mirem suspectes.

Ni tu ni jo som ereus de rancúnies.

A mi em van avesar a la submissió.

A tu, a sobiranies.

Tot el passat és vell.

Amagat en cel·la custodiada.

Al protocol històric de tot temps

conten els morts per la veritat

i els vius per ocultar-la."

I un de meu:

Desglaç nacional (2010-2012)

del poemari inèdit Esferes coincidents

Fràgils allaus al castell de sorra

futileses minerals, icebergs desterrats.

Als carrers, als pobles i a les nacions sense sal,

s'hi fon el més sòlid dels colors blancs. 

Patriotes a la deriva durant el desglaç.