divendres, 21 de setembre de 2012

Misteriosament feliços

Misteriosament feliç es presenta, ja a través del títol, com un poemari sobre els secrets, tan ben guardats i alhora tan evidents al cap dels anys, d'una existència plàcida. L'enunciat és un reclam de complicitat per a un lector que potser comença entendre què vol dir fer-se gran. De nou, aquí Margarit ofereix els matisos d'un passat que ara sembla ingènuament agitat i que s'ha vist resolt pel mateix transcurs d'una vida: en recolzar-se suaument i llegir-se, el misteri de la felicitat no és més que el balanceig.

L'amor, i també el sexe, sempre responsables de tants sotracs, a Misteriosament feliç són força dibuixables: els contorns d'una o més dones, d'una família en passat, d'una descendència, i d'altres coneixences, també coneixences literàries, guardats en un àlbum de records. Davant per davant, qui hi ha ara és La desconeguda, que també pren cos de dona per anunciar el que és irremeiable. I encara sorgeix el dubte de qui vol saber si res ha tingut algun sentit, en el penúltim i més llarg poema: "No t'ha calgut dir res perquè he sabut qui eres./ Un cop dins de la casa et treus l'abric:/ dus vambes i texans, amb una brusa./ Ni un anell./ Una visita prèvia, murmures:/ en la definitiva ja no conversarem."

Volgudament emotiu i explícit, el poeta gairebé arriba a apel·lar el lector pel nom: "jo també escric llegint-te / a través dels meus versos, / que els teus ulls van seguint. / Dels pocs llocs on trobar-nos / un d'ells és la tristesa". Un punt lacrimogen, si no fos que la demanda d'atenció es descobreix, també, com a necessària recerca d'entesa amb un mateix. De nou apareix el misteri de la placidesa, que ara és la tranquil·litat de, com a mínim, tenir-se sota la pell. El poeta vota a favor d'aquesta poesia que mostra la confusió entre el vers i la pròpia experiència, posicionant-se contra l'hermetisme d'altres com el mateix Paul Celan: "quin sentit té el contenidor si és buit?"

Margarit inspecciona passatges de vida que, si ens diguessin que no són autobiogràfics, ens sorprendríem. I què hi fa, si ens agrada creure que el poeta és la seva vida i que el que llegim és la seva història personal. O la nostra. Però va bé saber que també pot ser que ens enganyem, encara que, segurament, només sigui a mitges.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada