No hi ha un dia per a aixecar-se i ser un altre,
notar-te el frec d’un altre univers rere els ulls.
Ulls, univers: dues paraules per conceptes
fets a la mesura d’universos dels altres
duplicant ulls que es veuen a certa distància:
llunyania entre les voreres d’un carrer,
com si et portés una cinta transportadora
a tancar-te a casa sense forats del pany.
L’ull enganxat a l’espiell, entre cortines,
buscant figurants de l’obra entre bambolines.
I quan, per exemple i per ser aleatòria,
et mires la veïna que arrossega els peus
tal com miraries algú d'un lloc remot,
veus quin és el preu de voler escurçar divises.
Prens aquesta distància de seguretat
i visera per no enlluernar-te amb l'exterior.
m'agrada el què dius,
ResponEliminaperò la imatge, el tramat deixa veure i per mi diu molt!
Me n'alegro, Joan. Precisament, de la imatge no n'estava gaire contenta, més aviat les faig servir per acompanyar el poema, la veritat... sembla estrany, l'ull de qui llegeix sempre es fixa en el que li interessa (siguin paraules o imatges). Salut :)
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaLa poesia és un mirar cap a dins des d'uns ulls d'un altre, o cap a fora, ben lluny, amb els nostres ulls desplaçat de l'objecte mirat.
ResponEliminaEl temps és una altra distància. Cal saber prendre perspectiva, paciència i pausa. Però la visera ha d'haver estat oblidada abans, cal haver-se deixat enlluernar algun cop.
Segur que sí, que la poesia és això. I em penso que altres coses, també. Al poema volia parlar "d'algú" que es distancia dels altres per por d'"enlluernar-se massa" (encara que no pugui evitar espiar-los), no deia pas que ens haguem de distanciar, eh?
EliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina