Venia del metge sense solució
ni crèdit per a la continuïtat.
La fe en qualsevol guany se’m feia gran,
i la conquesta de camins, ara, absurda.
Quedava, doncs, l’opció de ser una immòbil
i, per tant, intocable, girada de la cara
de les costures. Vulnerable.
La que es fa créixer per dins arbres secs
i va entre lianes d’altres lacrimògens desmais.
I així vaig començar a témer
per un possible incendi
intern.
I vaig trobar els vidres
i l’efecte d’una lupa
per a l’espurna.
Va cremar ràpid, la fullaraca,
i encara en va quedar tot un passat
enramat de gents, i el que, a partir
d’un moment poc determinat,
en madura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada