El que en queda de les estacions. "Primavera, estiu, etcètera"

Suposo que es fa estrany que algú escrigui la ressenya d’un èxit editorial quan ja no és cap novetat. Però ara que es pot dir que aquell Primavera, estiu, etcètera, la primera novel·la de Marta Rojals, va tancant el primer cicle de les estacions (va sortir fa cosa d'un any), és quan el vaig a buscar a una biblioteca per veure si em convenço del que n'he llegit i sentit a dir. El prejudici, com sempre, hi és: em penso que hauria estat difícil que aquesta lectura no em seduís de cap manera. 

Els ingredients ja prometien: un llenguatge amb un ressò ple d'autenticitat, una protagonista que fàcilment em podia generar empatia i un context força proper. Però, llegint la novel·la, aquests elements es dilueixen i només en pressents el bon resultat de la mescla, agafada a la corda d’una trama plena dels alts i baixos emocionals de la protagonista. La lluita de l'Èlia, sensible i forta, per fer-se gran en un context familiar que acaba de redescobrir, pot ser un pessigolleig prou conegut per als sentits del lector.

A vegades les històries que expliquen les novel·les t’atrapen perquè sí.  Perquè encara no vols preguntar-te què ha fet l’autora per aconseguir-ho –ni si ho ha fet conscientment-, que ja tens prou feina a saltar pàgines, per saber què passarà. Quan, per fi, et diuen que no n’hi ha més, en casos com el d’aquest llibre mires si ha quedat una última pàgina amagada, o un epíleg, i voldries continuar tibant tots els fils que han deixat a mig trenar. Però, no t’enganyis, el final d’aquesta “història d’una noia jove que quan torna desenganyada al seu poble de la Ribera d’Ebre hi descobreix tot el que li va quedar per resoldre fa anys”, serà el que tu vulguis, perquè hi has fet una immersió completa. El millor ha estat reconèixer que, com feies amb alguna novel·la juvenil una mica romàntica, has tornat a estar pràcticament tot el llibre esperant que d’una vegada hi hagués marro i petons.