 |
| Gabriel Guasch |
Per commemorar aquesta nova Diada dedicada a la poesia catalana a internet, em preguntava què podia oferir de nou i he arribat a la conclusió que prefereixo recórrer a allò que continua més o menys amagat o desconegut per a molts, encara que faci molt de temps que existeix. Fa uns quants dies, aprofitant la proximitat del dia de la poesia catalana a internet, m'arribava un missatge anunciant l'ampliació del Mapa literari català 2.0, una idea original d'Espais Escrits, una associació sense ànim de lucre amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. No sé fins on pot arribar a ampliar-se aquest mapa, si mai arribarà a incloure autors que fins ara tenen un reconeixement que amb prou feines es redueix a un àmbit més o menys local, com Gabriel Guasch. Aquest autor compta amb una desena de llibres publicats, a més del treball en el camp de la poesia visual, participant en diferents exposicions individuals i col·lectives, i ha deixat escrita en versos com aquests la seva manera de veure el fet d'escriure: "Escric. / És la meva manera /
d'anar tornant / la vida."
i delimito allò que no em pertany.
Ja m'hi tenc dret amb poca cosa.
No he vingut a ocupar
només a viure.
Sols necessito
unes sabates del quaranta-dos.
Que quan toco de peus a terra
se'm glacen les sangs.
En relació a la poesia, i a altra activitat cultural, de creació i de molts altres àmbits, allò que es fa més a la vora és posat en dubte precisament pel fet de tenir-ho tant a l'abast, que ho faci algú que creiem conèixer massa, del nostre poble o petita ciutat. És la sensació que tot allò que fan fora de casa és millor, la síndrome del provincianisme, que ens fa sentir petits quan parla segons qui, que resulta que és un poeta que, encara que avui tot sigui a prop, és de Barcelona, i amb això ja n'hi ha prou per no ser d'aquí. Al mateix temps, aquest de Barcelona que ha estat a tants recitals de poesia i encara ho fa més bé precisament perquè no el coneixem gaire, se sent minúscul davant d'aquell altre poeta de fama internacional, traduït a tantes llengües.
Diuen que a França qualsevol autor local al seu poble hi té un bust i plaques, símbols de la memòria pròpia, del respecte per allò que es té. És aquí on vaig a parar, al voler situar al mapa la cultura per reduïda que sigui, precisament perquè és la pròpia, fent que les valoracions sobre la seva qualitat no n'impedeixin la difusió. Tota
poesia, per gran que es faci, comença en la intimitat d'una casa. Més enllà de les estàtues i les commemoracions, entendre la importància de tenir i de cuidar la cultura dintre de l'àmbit local, és una manera d'entendre més bé allò que passa també fora.
Completament d'acord amb el que dius. Dies enrere em van convidar a parlar de poesia als alumnes de l'Escola Municipal de Música i els exposava una idea que tinc molt present: aquest món de la literatura és com una piràmide amb una enorme base de persones que omplen calaixos, blogs i, escadusserament, publiquen, persones normalment anònimes però sense les quals els quatre que hi ha al cap d'amunt d'aquesta mena de piràmide (perquè són bons o perquè s'han sabut relacionar) no s'hi podrien aguantar. Som un país centralista, però tens tota la raó quan ignorem massa sovint allò que tenim a prop, al veí potser, perquè ho considerem... provincià? Fent-ho ens posem, doncs, a l'alçada del provincianisme. S'accepten idees per trencar aquesta dinàmica.
ResponEliminaAixò mateix, només entendre aquesta literatura que tenim a prop com un fet valuós, ja serveix per reforçar-la. I ja és una altra cosa, si és més o menys bona. Potser s'hauria de saber valorar més, que hi hagi tants poetes i tanta gent que escriu, en aquest país.
Elimina