Donzelles de l'any 2000 contra el mur

Donzelles de l'any 2000, una antologia de dones poetes dels Països Catalans

Les biografies de les poetes que recull el Donzelles de l’any 2000 mostren una activitat cultural intensa, a més d’una productivitat poètica que ha fet que moltes de les que hi apareixen ja hagin aparegut en altres reculls amb voluntat de projectar una tasca sovint força íntima i desapercebuda. Entengui’s aquí que la intimitat no té perquè tenir gaire cosa a veure amb el silenci, ni l’anonimat amb la poca notorietat de la feina feta: ja ho sabien les poetes de la generació anterior. I les de la d’abans, segurament. I ja podríem retrocedir fins el moment en el qual dones i homes van començar a fer poemes, que encara no hauríem extret una única motivació per al seu afany, ni hauríem trobat –potser- millor manera d’agrupar la seva poesia que aquests ítems tan primitius: edat, gènere, lloc de naixement...

Deixant de banda la pura voluntat de documentar, per la que es fa necessari un criteri de classificació, el Donzelles de l’any 2000, a cura de les poetes Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig, apareix, sobretot, per a la reivindicació, i amb un ideari que no és nou: El Màscares i reclams. Vint donespoetes interpreten Montserrat Abelló, i aquell Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX que la veterana Abelló es va encarregar de publicar, en són precursors. Ja apuntaven en aquesta mateixa direcció i disparaven per escampar unes veus de dona que se sabien encara més menystingudes per raó de sexe. Un arraconament que se suma, encara ara, al que pateix la poesia com a gènere, perquè ha corregut molt el malentès que és difícil, carrinclona i per a uns il·luminats que resulta que publiquen molts llibres, però no venen gens. El punt de vista d’Anna Montero i Bosch, una poeta de l’Alguer, en aquesta antologia, és molt representatiu també de la singularitat –soledat-, que sovint acompanya la poeta i que s'accentua depenent de la seva llengua i del lloc de procedència: “Tot poeta, tota poeta, és una illa. [...] La poeta que escriu en una llengua minoritària dins d’una illa petita en una mar petita representa la insularitat extrema dins de la literatura.”

El Donzelles, que pren el títol del poema de Maria Antònia Salvà “A les donzelles de l’any dos mil” fa un nou pas per a la projecció, i combina l’obra de poetes nascudes a partir de l’any 70 de pràcticament tot el territori de parla catalana (l’Alguer, Occitània, Andorra, Balears, País Valencià i el Principat), amb l’experiència de les de la generació anterior. La tarragonina Montserrat Abelló obre pas des del pròleg, i introdueixen cada territori d’altres amb noms que ens poden sonar més o menys, però porten l’estendard d'una tropa que ja ha pres posició. Diu Susanna Rafart: “Ara les joves poetes coneixen exactament el mapa que ocupen i en distingeixen les fites que van més enllà de la tradició més propera”. Així podem veure la pinzellada que deixen en conjunt les seves veus, l’estampat d’una sola llengua i una mateixa crida, després d’haver fet diana al mur.