Donzelles de l'any 2000, una antologia de dones poetes dels Països Catalans
Les biografies de les poetes
que recull el Donzelles de l’any 2000
mostren una activitat cultural intensa, a més d’una productivitat poètica que
ha fet que moltes de les que hi apareixen ja hagin aparegut en altres reculls
amb voluntat de projectar una tasca sovint força íntima i desapercebuda. Entengui’s
aquí que la intimitat no té perquè tenir gaire cosa a veure amb el silenci, ni l’anonimat
amb la poca notorietat de la feina feta: ja ho sabien les poetes de la generació
anterior. I les de la d’abans, segurament. I ja podríem retrocedir fins el
moment en el qual dones i homes van començar a fer poemes, que encara no
hauríem extret una única motivació per al seu afany, ni hauríem trobat –potser-
millor manera d’agrupar la seva poesia que aquests ítems tan primitius: edat,
gènere, lloc de naixement...
Deixant de banda la pura
voluntat de documentar, per la que es fa necessari un criteri de
classificació, el Donzelles de l’any 2000, a cura de les poetes Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig, apareix, sobretot, per a la
reivindicació, i amb un ideari que no és nou: El Màscares i reclams. Vint donespoetes interpreten Montserrat Abelló, i aquell Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX que la veterana Abelló es va
encarregar de publicar, en són precursors. Ja apuntaven en aquesta mateixa
direcció i disparaven per escampar unes veus de dona que se sabien encara més menystingudes
per raó de sexe. Un arraconament que se suma, encara ara, al que pateix la
poesia com a gènere, perquè ha corregut molt el malentès que és difícil, carrinclona
i per a uns il·luminats que resulta que publiquen molts llibres, però no venen
gens. El punt de vista d’Anna Montero i Bosch, una poeta de l’Alguer, en
aquesta antologia, és molt representatiu també de la singularitat –soledat-,
que sovint acompanya la poeta i que s'accentua depenent de la seva llengua i del lloc de procedència: “Tot poeta, tota poeta, és una illa. [...] La
poeta que escriu en una llengua minoritària dins d’una illa petita en una mar
petita representa la insularitat extrema dins de la literatura.”
El Donzelles, que pren el
títol del poema de Maria Antònia Salvà “A les donzelles de l’any dos mil” fa un
nou pas per a la projecció, i combina l’obra de poetes nascudes a partir de l’any
70 de pràcticament tot el territori de parla catalana (l’Alguer, Occitània, Andorra,
Balears, País Valencià i el Principat), amb l’experiència de les de la generació
anterior. La tarragonina Montserrat Abelló obre pas des del pròleg, i introdueixen
cada territori d’altres amb noms que ens poden sonar més o menys, però porten l’estendard d'una tropa que ja ha pres posició. Diu Susanna Rafart: “Ara les
joves poetes coneixen exactament el mapa que ocupen i en distingeixen les fites
que van més enllà de la tradició més propera”. Així podem veure la pinzellada que
deixen en conjunt les seves veus, l’estampat d’una sola llengua i una mateixa
crida, després d’haver fet diana al mur.
