diumenge, 3 de març de 2013

Josep Palau i Fabre i la teoria de la (re)composició


A la portada d’un poemari, un home amb una barba fosca i ben retallada: l’Alquimista. Vaig recuperar el llibre d’un prestatge fa un parell o tres setmanes. És necessària alguna cosa més que una ullada, per tornar-lo a copsar, per això, i davant la impossibilitat de reconèixer el darrer poema que en vaig llegir abans de deixar-lo estar, hi entro sense gaires contemplacions pel que fa a l’ordre: “[...] No vull més ficcions al voltant de la vida. / Aquella mascarada ha durat massa temps. / Com que us angunieja que us mostri la ferida, / per això deixo encara la sabata en els fems.“. M’adono que Fabre, el mes d’abril, faria 96 anys, i que, de fet, aquest 23 de febrer va ser l’aniversari de la seva mort. Algú, en Sergi Borges, també se’n va recordar aquí, i uns altres aquí.

Palau i Fabre és un poeta que consideraries valent: no tant pel que plasma al paper, com pel viatge que ha hagut de fer abans, que sovint és un traspàs cap a l’inconscient, l’obac d’ell mateix. Així, en els seus poemes pot recompondre allò que està establert a la manera que endevina veritable. I és que potser és la manera més honesta que té d’escriure’ls. En aquest recorregut hi té també un paper important la seva tasca com a crític d’obres pictòriques i, sobretot, com a admirador de Picasso. Així, en els poemes de tema pictòric s’hi pot trobar la recerca d’una autenticitat que prové del color i del traç, i d'allò que diuen, aparentment més silenciosos que la paraula: "El blau va néixer en el mar per a inundar-nos. Inundà la cambra, inundà el pesament. [...]".

Al pròleg de la primera edició (1952) dels Poemes de l’Alquimista, Palau diu que, per a ell, la poesia no hauria de ser prologada, que és negar-li “el caràcter d’iniciació que li és propi”, però aquest ha estat un poemari refet en les diverses edicions, fins que ha arribat a incloure-hi els factors que li corresponien (reculls de poemes fets al llarg dels anys), i en la tercera edició (1977), ja restaurada per l’autor després de la censura de les primeres, havia d’explicar els motius i quin ha estat el procés de recol·lecció, fruit de l’obstinació, i de “circumstàncies molt diverses i accidentades”. El mateix autor reconeix que no haurien estat els mateixos ni la seva obra ni la seva evolució sense el concurs de la guerra civil. Ni de la seva estada a París, on va escriure Laberint i va refer Atzucac, inclosos al llibre, en un moment que reconeix d’”expandiment vital”, després d’estar “literalment buidat després d’abandonar el país”. 

Palau i Fabre té molt ben acotat el seu lloc en la poesia catalana, i al costat de qui es troba, quan reivindica Llull i Vilanova com a dos dels grans alquimistes medievals; un factor “que no ha fet reflexionar prou la societat catalana del país”. [...]“Al costat de la pretesa filosofia catalana i de l’escola dita del seny, casolana i rància, es dreça aquesta altra tradició, empeltada de follia, que és l’alquímia. És l’única que pot donar-nos un rang universal”. Els Poemes de l’Alquimista, com els d’altres, com els del mateix Salvador Espriu, van patir la censura del franquisme, tant per la impossibilitat de publicar segons quins versos, com per l’estigma moral que això creava. La manera d’enfrontar-s’hi, a través dels poemes, no va ser la mateixa. Si bé es diu que Espriu va fer un procés d’”exili interior”, Palau i Fabre es va estar setze anys a França -encara que inicialment fos amb una beca del govern francès- i es va deixar empeltar, en un procés que faria reaparèixer més endavant uns altres Poemes de l’Alquimista, i el faria reprendre una tasca agitador cultural amb ànsia no tant de recuperar el temps perdut, com d’airejar-lo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada