 |
| Jordi Julià |
Jordi Julià és poeta, assagista i professor. El professor i teòric de la poesia Pere Ballart va escriure a l’Avui al
novembre de 2008: “Un país com aquest, però literàriament menys
impressionable, menys enlluernat pels rapsodes, més sensible als valors
de la poesia escrita per perviure, fa temps que hauria reconegut en Jordi Julià el seu millor poeta jove, un elàstic adjectiu, «jove» [...]”. A la presentació del llibre de Jordi Julià, Poètica per a un ninot,
Ballart encara afegia: “Cinc anys després (d’haver escrit aquell
article), les coses no han canviat pas. Estem davant d’algú que segueix
sense gaudir de la confiança dels editors.”
Entre el final de 2011 i el principi de 2012, el professor de teoria
de la literatura, poeta i assagista Jordi Julià va publicar dos poemaris
fruit de premis literaris, Poètica per a un ninot i Circumstàncies adverses, i, com a coautor, d’un assaig sobre Màrius Torres. El
granollerí, de quaranta anys, ha estat guardonat més de vint vegades,
des de l’any 97, i és autor d’una quinzena de poemaris i de gairebé el
mateix nombre d’estudis literaris, fins ara.
Abans de la presentació, ens trobàvem amb Jordi Julià al Cafè del
Teatre, a Valls, amb la primera intenció que em parlés sobre la feina de
poeta i de teòric de la poesia. Sobre la presència de la poesia en
l’entorn social i mediàtic, sobre els poetes d’avui. I Gabriel Ferrater,
que va ser un dels seus primers objectes d’estudi, també va aparèixer
de seguida a la conversa.
“De fet, jo vaig parlar sobre la crítica de Gabriel Ferrater, i poca gent n’havia parlat anteriorment, només una mica la Núria Perpinyà i la Dolors Oller,
que precisament també són persones que s’han dedicat a la teoria de la
literatura, més que a la història literària. Vaig tenir la sort que Joan Ferraté em
deixés un patracol d’escrits de Gabriel Ferrater, que encara resten
inèdits. Entre el que ja hi havia publicat de la seva crítica més el que
encara restava per editar tenia prou material per estudiar, vaig
intentar parlar també sobre el seu pensament i vaig mirar de relacionar
els valors crítics i les seves idees literàries amb els poemes.
De l’obra de Ferrater què considera més important, doncs, la poesia o la crítica?
Crec que és un autor que «ho peta» tot —per emprar una expressió que
està ara de moda. El que passa és que la poesia se li ha reconegut amb
la boca petita, perquè som en un país en què ja ens està bé tenir grans
poetes, però que no ho siguin gaire, per l’autoodi que gastem. Potser
perquè tampoc no ens ho han deixat creure mai, que érem grans. Si vas a
França, qualsevol autor de províncies o local al seu poble té un bust i
plaques, i a Espanya els grans autors estan elevats a categoria mundial.
Però si ja ens estem barallant entre si Carner és bo o no és bo, entre
si Ferrater és vàlid o en fem un gra massa, entre si Maragall és un
creador gran fins a cert punt o no ho és…, així, no farem res. Quan
l’actitud que caldria tenir és una altra: «és bo, doncs llegim-lo, anem a
aprendre el que valgui la pena, i el que creguem que no valgui la pena
és igual, deixem-ho estar».
Com sorgeix l’interès per estudiar la relació entre la poesia
catalana i l’espanyola amb Pere Ballart, també professor de la UAB, al
projecte “CaSP. Poesía Catalana y Española 1975-2005”?
El fet de compartir una mateixa llengua fa que hi hagi molta més
curiositat per saber el que fa la cultura veïna (i pròpia per a molta
gent que viu aquí). A Catalunya, des de sempre, s’ha anat a mirar què
feien els altres (potser per culpa d’aquell complex d’inferioritat de
què parlava i d’una curiositat connatural). La literatura catalana
durant el modernisme també avança considerablement perquè precisament es
té interès a veure què estan fent a Europa. I se li pot donar un
resultat a aquesta curiositat a través de tenir una llengua que et
permet accedir a una altra cultura: tu vas a qualsevol gran capital i
veus que tens més a l’abast la poesia espanyola que no pas la catalana, i
potser fins i tot més accés a la hispanoamericana que s’està publicant a
Espanya que a la catalana. Això pot ser motivat pel mateix autoodi o
per aquella idea perversa que diu «puix que parla català…, no vendrem
llibres». Jo penso que si els llibres en català es posen al davant,
juntament amb els llibres en castellà, es vendran, però si estan amagats
i són més cars, no es vendrà res. Torna a ser la idea de viure a través
de prejudicis. Això s’ha de canviar a través d’una actitud
desacomplexada, de creure’s el país, la cultura, el poble, i fer un pas
endavant. Si ens deixen fer-ho en aquest marc cultural i polític,
endavant. Si no ho podem fer, doncs, adéu! A vegades cal ser una mica
valents.
Precisament, sobre la vinculació entre l’obra de poetes
catalans i de poetes espanyols d’aquests darrers trenta anys, quines
conclusions en vau treure?
Amb la poesia espanyola, moltes vegades s’ha anat alhora i moltes
vegades no s’ha anat a temps. Tinguem en compte que els grans poetes
catalans també han escrit en castellà: Joan Maragall té un volum d’obra
en català i un volum d’obra en castellà, i té una quantitat de crítica
que dóna per un altre volum de les obres completes de la Selecta.
Centrant-ho en l’estudi de POECAT, que tan sols
comprenia els últims trenta anys, ens hem adonat que hi ha una part de
la poesia de l’època que està molt connectada i una altra que està
desvinculada entre l’àmbit català i el castellà. La creació depèn molt
de les tradició pròpia, però també dels vincles. Per exemple, va ser
molt important per als poetes dels anys 50 i 60 i 70 la connexió que hi
va haver amb l’Escuela de Barcelona, l’anomenada poesia de l’experiència: recordem que Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater van ser amics i van pretendre canviar les coses i, de retruc, aquesta proposta estètica va influir algun llibre de Joan Vinyoli,
més gran que ells. Tot aquest clima cultural que es donava als anys
seixanta va ajudar molt al fet que les dues tradicions es posessin «a
l’hora». Tot recuperant autors de la mateixa tradició, el que van fer
aquells poetes és intentar operar un canvi en la poesia que havia quedat
una mica antiga (recordem que la poesia realista compromesa o de
protesta, a més, era la més en boga, aleshores), i van proposar una
poesia moderna, la van fer concordar amb diferents tendències estètiques
a escala europea i, per tant, també van ensenyar una altra manera
d’explicar les coses, de relacionar-se amb la tradició.
Els poetes que van venir després van crear escola aquí a Catalunya perquè Gabriel Ferrater va tenir deixebles, que són Narcís Comadira i també Dolors Oller,
però tants d’altres, que van néixer als anys 40 i que entre els anys 70
i 80 van fer l’eclosió poètica. A més, tinguem en compte que Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral o Ángel González
no tenen deixebles directes, només literaris. En canvi, Gabriel
Ferrater va ser professor de l’Autònoma i té una quantitat de gent que
en va ser alumna, i també deixebles entre la gent que l’anava a escoltar
a les conferències al final dels anys seixanta a la Universitat de
Barcelona o amb qui coincidia en tertúlies, té gent en qui pot incidir,
amb aquelles classes i aquella manera d’entendre la literatura, aquella
nova lectura de la tradició. Per tant, a Catalunya hi ha una continuïtat
de la literatura dels anys seixanta que a Espanya no hi és. Els
deixebles naturals d’aquells poetes espanyols que dèiem, i que els van
conèixer personalment, són els Novísimos, que fan una cosa
completament diferent, molt més experimental, pop, folk, culturalista o
neomodernista, que lliga molt més amb els poetes dels anys setanta
d’aquí a Catalunya, com els dels Llibres del Mall o la Maria Mercè Marçal
i aquells més experimentals, que sobretot recuperen la poesia de Brossa
i de Foix, una proposta molt més formal. Aquests poetes catalans més
joves necessitaven experimentar amb el llenguatge, hi ha una onada de
neoculturalisme i també de recuperació de les antigues avantguardes a
partir de les segones avantguardes que hi havia hagut a partir de la
segona meitat del segle XX. Van a buscar la tradició més experimental i
el que tenen són aquestes avantguardes, perquè aquí van ser importants
i, de pas, també recuperen el neopopularisme de Salvat-Papasseit,
que era avantguardista, recordem-ho. En canvi, a Espanya no ho van ser.
Tots aquests poetes castellans, folks i neoculturalistes, que van
néixer als anys 40, es tornen més esteticistes a Espanya per reacció al
realisme que s’imposava i reivindiquen unes propostes modernistas que ja havien quedat antigues, es recorden de Rubén Darío, i fins i tot d’una poesia molt més antiga, neoclàssica.
Fixem-nos que el problema de fons és el següent: quina continuïtat té
un determinat tipus de poesia i com s’actualitza una proposta estètica
concreta respecte de la tradició? Perquè, al capdavall, la tradició és
allò que et permet escriure. Desenganyem-nos: no escrivim nosaltres, ens
escriu la llengua. I aquest és el problema de la majoria de poetes que
no llegeixen. Si no llegeixes, no saps què és el que es pot escriure i, a
més, no saps com explicar-ho, perquè com que no ho has llegit… A mi em
passa en castellà, com que no la tinc com a llengua materna, quan em
poso a pensar o a expressar-me penso en formes, frases, estructures, que
no les creo jo, que ja em són preexistents. Estic dient que per
escriure necessites saber què pots escriure, i per saber-ho cal que
hagis llegit i t’hagi quedat alguna estructura, alguna forma, alguna
paraula que el que faci és empeltar. De fet, això ho deien tant Gabriel Ferrater com Jaime Gil de Biedma:
«quan es comença a escriure no s’escriu, quan creiem que tot és
imaginació i que tot és original, és quan copiem més. Perquè som
incapaços de crear res nou». Un cop hagis digerit moltíssim totes les
tradicions i totes les estructures, aleshores, a partir de la tradició
surt aquella novetat teva. Jo copiava Ferrater, un poeta més jove que jo
pot ser que copiés Miquel Martí i Pol. Copiar no vol dir fer-ho
conscientment. Vol dir calcar allò que cap dins d’un poema, amb les
frases d’un poema i amb l’estructura d’un poema. Com més joves som,
menys llenguatge tenim. Per tant, juguem amb menys paraules. Com més
gran ets, en canvi, i si tens una formació, si t’has conreat, disposes
de molt més registre, i aquell camp no caldrà que estigui mai en guaret,
si el vas adobant sempre de coses diferents, no cal que li donis
descans. Tens més recursos, pots triar més.
Tornant al que dèiem: en català, el que passa depèn de
l’actualització i depèn de la tradició. I, encara ara, depèn de les
influències d’èpoques més pròximes i del pòsit cultural propi heretat.
Per exemple: és difícil que tinguem poesia metafísica, perquè no n’hi ha
gaire. L’hauríem d’anar a buscar a Ausiàs March, i
després hi ha el «Cant espiritual». Els grans poetes no s’han posat a
parlar amb Déu, com sí que van fer els místics castellans; més que mirar
al cel o al buit, el nostre gran poeta capellà va mirar el paisatge i
la natura, i els va anomenar. En canvi, aquí, sempre hi ha hagut una
molt forta tradició satírica, per una influència medieval, i també per
allò de no acabar-nos-ho de creure —ni a nosaltres mateixos. La ironia
catalana, que diuen que s’assembla a l’anglesa, senzillament és complex
d’inferioritat: o admeto que sóc un pelacanyes, o em dedico a burlar-me
dels pelacanyes, i fins i tot dels que escarneixen els pelacanyes.
I avui existeix un corrent que sobresurti en la poètica de Catalunya?
És que hi ha molts de corrents. També hi ha la poesia més realista,
que jo en dic «realisme reflexiu», de la gent que tenim entre trenta i,
més o menys, cinquanta anys, que sí que deriva més de la poesia que s’ha
fet als anys 80, i de la visió realista i simbòlica de la realitat. I
llavors hi ha la teva generació que normalment el que feu és prescindir
de la realitat. Vaja, no sé si tu escrius o no… Sí? D’acord… doncs el
que intenteu és no mirar enfora, no importa la gent que passa pel
carrer. El que interessa és estar tancat, i el que està fora val en la
mesura en què el jo individual s’hi relaciona i aquella realitat
l’afecta. Mai no restituiràs un marc, no començaràs a fer una novel·la,
sinó un monòleg interior, per entendre’ns. La meva generació és més
realista, molt de cara enfora i, per tant, lliga amb un cert
objectivisme, encara que sigui parcial i encara que pugui caure en el
sentimentalisme. La generació més jove, en canvi, és més introspectiva, i
no serà mai sentimental, sinó més sensual, més solipsista, més tancada.
I, a més a més, si la poesia que es fixa en la realitat externa el que
vol és descriure actituds humanes en la meva generació, en la lírica més
jove el sentir individual el que vol és aïllar-se de la realitat i
connectar-se amb l’etern, amb l’ésser, amb el temps, amb la vivència.
També depèn, però, de quina poesia t’ha influït i de com has viscut el
món. Tu no has viscut els somnis dels teus pares, perquè van néixer als
anys 50, i no estan tan marcats per la Guerra i la restricció, com els
meus pares, que van néixer immediatament després de la Guerra. Jo estic
molt més lligat al silenci que no van explicar els meus avis, i que els
meus pares han intentat evitar perquè els seus pares no l’explicaven. A
vosaltres ja no us pesa tot això, i com que no heu tingut mai
seguretats, com que no us heu vist lligats a la realitat i a una vida
plena i tradicional, no ho necessiteu.
Jordi Julià va escriure a Modernitat del món fungible: “Les
noves generacions d’escriptors, aquells que van néixer al voltant de la
dècada dels setanta, i que eren adolescents el 1989, hauran estat els
primers de viure plenament la societat de consum, de no patir cap
dictadura conscientment, i de gaudir dels «benifets» de la democràcia,
donar raó de les formes socials del nou mil·lenni, i de la identitat
dels nous individus d’aquesta era digital.”
- [...] Avui hi ha molts de poetes. Per què deu ser que costa tant, doncs, vendre llibres de poesia?
Perquè la gent que hauria de llegir poesia no llegeix poesia. I la
gent que hauria de llegir poesia són els poetes. Som en una terra en la
qual dones una puntada de peu i et surten cinc poetes de cop. I abans no
passava: anaves a un poble i preguntaves «Hi ha algun poeta?», i sempre
et sortia aquell senyor gran, que era el poeta del poble. Ara, això ha
canviat, perquè ara és molt fàcil ser poeta, però fa molta mandra llegir
poesia. I, per què? Perquè no es necessita llegir poesia. Si has nascut
poeta, i has escrit només un poema, creus que ja ets poeta, per què has
de llegir poesia? Per què has d’anar a aprendre com ho fan els altres?
«Sí, home, a mi qui m’ha d’ensenyar res!». Per tant, això també està
lligat una mica al concepte maleït i romàntic de poeta, i també a
aquesta nova «societat de l’espectacle» (una idea, aquesta, de Guy Debord)
en la qual estem vivint: ara tot està fet de cara enfora, i la lectura
el que t’obliga és a estar tancat amb tu mateix, de cara endins, fora de
l’espectacle. De manera que si és poeta aquell que escriu poemes i que
és convidat a qualsevol lloc públic a declamar-los, és clar, no cal
llegir poesia: el que importa és escriure. Quan, jo crec, que per
arribar a ser un bon poeta, el que cal és —evidentment— dots naturals,
però, per sobre de tot, el que és important és haver llegit molta
poesia. De la mateixa manera que per ser bon corredor de Fórmula 1, has
d’haver fet moltes curses, i que per ser un bon pagès se t’han d’haver
congelat unes quantes collites, per saber com fer-ho millor. Per tant,
tot és també una qüestió d’ofici.
“Així doncs, per portar a terme un autèntic i
autoconscient acte de reflexió aquests joves poetes han hagut
d’escollir, fins a cert punt, quina era la millor tradició literària que
els permetia formular-se a través de la poesia. [...] Tal com va
expressar gairebé fa cent anys T. S. Eliot, en un clarivident article
sobre la poesia i la dinàmica del valor literari titulat «Tradició i
talent individual» (El bosc sagrat, 1920), la tradició no consisteix a
seguir les pautes de la generació que ens precedeix immediatament, sinó
ser conscient de diverses implicacions. Explica que cal que tot poeta
més gran de vint-i-cinc anys posseeixi un «sentit històric» de tradició,
una consciència del transcurs del passat i de la seva presència, que no
consisteix a escriure estrictament des de la pròpia generació sinó amb
la ferma creença «que tota la literatura europea des d’Homer [...],
posseeix una existència simultània i conforma un ordre paral·lel»”.
(de Modernitat del món fungible).
I com a crític de poesia, en quins trets es fixa sempre? Què és el que li demana l’ofici?
A tot crític se li demana que hi hagi comprensió, descripció,
interpretació i valoració del text. I valoració no tan sols és si és bo o
si és dolent i per què. Sinó també valoració respecte al lector, dir a
qui pot interessar un llibre: a tots els públics, a un sector
determinat, als qui han llegit un poeta, o als qui els agrada un
determinat tipus de poesia… Això, és clar, si estem parlant de la
crítica periodística, la immediata. La crítica acadèmica resta
importància a aquesta última part de valoració, perquè en el fons qui et
llegirà serà algú a qui ja li interessarà el tema, i el més important
serà que tu demostris com està fet allò, i hauràs de fer gala de la teva
perícia, i ser capaç d’interpretar què ens està dient l’autor o el que
pretén fer amb nosaltres el text: té més importància la interpretació.
Per tant, fer una crítica també depèn del que et proposis i de qui
vulguis que et llegeixi, però, al capdavall, el que cal és ser un bon
lector: com més poesia hagis llegit, més capaç seràs de peritar,
observar, comentar, connectar i relacionar un text amb altres coses que
ja estan escrites o amb els gustos del lector. Començàvem dient que no
es ven poesia, però és que no hi ha ningú que llegeixi.
L’autor ja va començar la seva intervenció a la presentació
de Poètica per a un ninot parlant sobre un dels seus referents, que en
certa manera, també té molt a veure amb allò que motiva aquest poema en
decasíl·labs sobre el fet d’escriure poesia i aquells que n’escriuen:
Què és Poètica per a un ninot? Sorgeix com un poema llarg.
Jo sempre he volgut fer poemes llargs. Algú em dirà, «i, per què»?
Perquè el poeta que jo més m’estimo, el que més m’ha ajudat a escriure,
que era veí de per aquí, del Mas Picarany d’Almoster, era Gabriel
Ferrater. El vaig llegir quan tenia setze anys, i com diu al seu poema
«In memoriam», vaig descobrir què era la poesia realment, i vaig pensar,
«ostres, si això es pot escriure en poesia, déu ni do, potser que
comencis a llegir». Gabriel Ferrater el que feia en la majoria dels seus
llibres de poesia era posar-hi poemes llargs. Però, és clar, no n’hi ha
gaire tradició. En canvi, si t’hi fixes, els grans poetes d’aquest país
s’han atrevit a fer poemes llargs. Jo sempre ho dic, per ser un bon
amic o un bon amant, no n’hi ha prou amb una sola nit.
Julià va tornar a incidir en la relació entre llegir i
escriure fent referència a la “normalitat” de l’hàbit de la lectura i a
“l’artificialitat” –necessària- a l’hora de posar-se a escriure:
Que quedi entre nosaltres: fa molta mandra escriure, amb la gran
quantitat de coses que pots fer. Escriure és el més antinatural. Deia
Jaime Gil de Biedma: «lo normal es leer», i és veritat, posats a
fer una cosa que sigui més o menys normal, és molt més normal llegir
que no pas posar-te a escriure. Però, noi, en el cas de Poètica per a un ninot
la idea se’m va posar bé, i les muses, o el que sigui que ens fa
escriure, em van anar a favor i va sortir així. No diré que va sortir
pràcticament a raig, va sortir a batzegades, com pràcticament tot el que
ens proposem fer (sobretot si té una certa extensió). Evidentment, hi
he tret algun vers, n’he afegit algun altre: és el que fem quan ens
arreglem una casa, un cop marxen els paletes encara vas fent algun cop
de pinzell o de rasqueta, intentes repassar alguna cosa que no ha quedat
bé.
Us he explicat quina era la meva intenció, però també us he
de dir una altra cosa: qui llegeixi aquest llibre dirà: «aquest noi està
ben boig». Potser no és el poema que a mi més m’agradaria llegir,
aquest. Per tant, la poesia que jo faig és diferent, fins a cert punt,
de la poesia que es parla en aquesta obra. Jo sempre convido la gent que
no es compri els llibres de poesia. I ara els editors diran: «però què
dius?!». La gent no ha de comprar els llibres de poesia, la gent ha
d’anar a les llibreries i fullejar els llibres (tal com es fa a les
fires de productes tradicionals, quan la gent va a provar tastets).
Llegir un poema, a peu dret, en una llibreria, és com menjar un petit
tast: si no ens ha agradat, podem provar de llegir-ne un altre, i si
tampoc no ens ha agradat, deixem-ho estar, no cal pas comprar el
formatge o la llonganissa. Per això dic que no cal comprar poesia, el
que cal és tastar-la, i si t’agrada, aleshores, comprar el llibre. Jo
normalment faig un poema que es llegeix en trenta segons, gairebé a peu
dret. Poètica per a un ninot és un soliloqui, per tant, la
intenció és una altra, voldria que ho plantegéssiu com un petit esquetx,
una intervenció que fa un actor abans que entri el públic. Sabeu allò
que feien els de La Cubana, que ens esperaven al pati de butaques i
feien aquell petit escarni? Aquest és un poema que requereix una mica
més d’atenció per part dels lectors que un poema breu.
Tot i la forma estranya que pugui tenir, i que sigui un poema llarg,
estic molt orgullós d’aquest llibre. Diria que és el llibre més ambiciós
que m’he plantejat mai. Si he de dir si és reeixit, doncs diria que
crec que me n’he sortit força bé. Si a algú li interessa la poesia, vol
saber com funciona el món literari d’ara, i vol conèixer el meu punt de
vista… llavors sí que haurà de parar atenció a aquest llibre. Estic
orgullós del que he pogut arribar a fer, per bé que no pensava pas que
me’n sortís. Jo volia explicar les meves idees sobre la literatura,
sobre el país, sobre la cultura, sobre les impostures socials que hi ha,
no només en el món de la poesia, sinó també en el món cultural i en el
món social. Però, és clar, si jo em poso a explicar-ho, no arribo ni a
polític dolent… Jo volia explicar això, però era molt difícil fer-ho
literàriament, fer-ho poèticament, perquè allò que ens molesta més és
que ens diguin què hem de fer, i allò que no podem suportar és que ens
diguin que hem de pensar d’una manera determinada. I n’estem plens,
d’idees que hem heretat i que ens han inculcat, però que ens les han
inculcat d’una manera efectiva, dolça. Jo no podia dir a la gent el que
pensava sobre el món de la poesia, sobre com s’ha de fer poesia, sobre
les dificultats per escriure. Per tant, m’havia d’empescar alguna manera
de fer-ho.
Abans d’acabar la seva intervenció a l’acte, el poeta va
explicar com va aprofitar el que defineix com una màscara que utilitza
quan escriu, i que ha descobert prop dels quaranta anys en un moment de
certa crisi literària personal, perquè esdevingui la veu que necessitava
per a aquest poema. No és la primera vegada que Julià utilitza una veu
externa, que li permet distingir entre “qui és l’autor” i allò que diu a
través dels seus poemes: Alexandra March va ser l’heterònim per al
llibre Hiverns suaus, que va guanyar la Flor natural dels Jocs Florals
de Barcelona (2005). El darrer poema del llibre, titulat “On sou totes
vosaltres?”, no casualment l’encapçalen uns versos de Marta
Pessarrodona: “No sé si amb un déu advers / vaig començar d’escriure…”
S’esqueia en aquell moment que jo estava acabant un llibre, Circumstàncies adverses,
i que, a més, jo ja feia quinze anys que estava escrivint poesia,
perquè jo començo a escriure d’una manera més o menys no adolescent cap
allà als vint anys. Dels vint als trenta-cinc anys crec que he cobert
una etapa i aquest llibre la tanca i n’explica la crisi: és el moment en
el qual veus que, quan escrius poesia, qui parla en el poema té la
mateixa cara que tu. Home, als vint anys sí que tenia uns quants cabells
més, uns quants quilos menys, no tenia barba…, però em vaig adonar que
en Jordi Julià és qui escriu els versos, encara que no l’he vist canviar
des dels vint anys, i com que ja no em reconeixia en les coses que
feia, deia o pensava, era com si jo estigués al darrera movent-li els
fils mentre escrivia.
També em vaig començar a adonar que escrivia en el poema allò que al
lector li podia interessar llegir: també escrivim el que interessa als
altres, si no un novel·lista només podria fer una novel·la que és la
història de la seva vida i ja està. Per tant, en veure que jo havia de
canviar i havia de canviar també la meva poesia, se’m va obrir el cel,
per dir-ho així, i vaig pensar «bé, tu no pots parlar, directament, de
com és la cultura d’ara, de com és la política, de com és el món d’ara,
de com es fa poesia, però sí que ho pot fer aquest altre tu que has
necessitat perquè visqui en els teus poemes, perquè s’expliqui en els
teus poemes, com si ja no fos tu». També vaig veure que
tots els escriptors en el fons s’inventen uns personatges i unes
màscares que no corresponen amb ells, que fan la seva pròpia vida, i que
ells moltes vegades s’han de posar a escriure no el que volen sinó el
que els dicta el personatge. Allò que diuen els novel·listes: «el
personatge em va començar a créixer i començava a fer coses que jo no
tenia previstes, va cobrar vida ». Doncs és exactament el mateix, em
vaig adonar que jo ja havia tingut un personatge que quedava distant.
Aquesta història de crisi generacional, d’una persona d’uns quaranta
anys que el deixa la dona, i llavors no sap què dimonis fer, i llavors
comença a sortir amb jovenetes i se’n va de marxa com si fos un
adolescent, és una mica el que explicava en el primer poema de Circumstàncies adverses.
Ja tenia la solució: qui digués les idees que jo volia explicar sobre
la poesia, el món i la cultura havia de ser un ninot, no pas jo. Qui té
un ninot pot dir el que vol. La gràcia és que el ninot també es podia
burlar d’en Jordi Julià. Posats a estossinar tothom, doncs, home, val la
pena que rebi una mica qui hi ha al darrere. Tenia la clau, ja tenia
algú que ho explicaria. D’aquí vénen els primers versos del llibre: «Fem
veure que ara sóc un tal Julià».”
Potser anticipant-se a la crisi dels quaranta i a la
descoberta del ninot, a Planisferi lunar, publicat el 2008, Jordi
Julià ja escrivia: “Però al mirall hi ha un home que es fa vell / i et
mira sempre amb el seu gest de fàstic: / saps que no és el teu doble, el
teu bessó, / que no existeix en paral·lel a indrets / que trastoquen el
dret d’aquest teu ordre, / i que no surt només quan t’aproximes / a
veure el teu reflex en el llac vitri.”
Però, tornant a aquella “artificialitat –necessària- a l’hora
d’escriure”, tampoc no volia marxar sense preguntar-li sobre els
principis de la mètrica en poesia, part fonamental de les seves classes a
la UAB. D’aquesta manera fa explícit fins a quin punt considera
determinant la mètrica a l’hora de compondre un poema, i ofereix les
claus que poden portar a descobrir tota una tradició entre els mateixos
versos.
Tornant a la “forma” que donem als poemes, defensa la funció enriquidora de la mètrica…
No, això no és ben bé el que jo defensaria: com a professor de
mètrica que he estat, jo no penso que la mètrica enriqueixi, més aviat
penso que sense mètrica no hi ha poesia, perquè és la forma del poema.
Per tant, més que poeta, m’estimo més dir que sóc una persona que fa
versos (i poemes, és clar). Evidentment, el que dic és que necessito el
concepte de vers. Llavors, ja anirem a definir quin vers i quina mètrica
(perquè n’hi ha de moltes menes i tradicions). Jo em nego a ser poeta
perquè implica molta espectacularitat i molta actuació de cara enfora
amb màscara de poeta, hi ha tot un malditisme que ve des del
Romanticisme i finals del segle XIX que a mi no m’interessa. Jo, si sóc
poeta, sóc com en Joan Brossa, en tot cas sóc un «paleta» de les
paraules, que per tal que s’aguantin sé que cal dotar-les d’una
estructura, igual que passa en qualsevol art.
El que vull entendre, doncs, és si trobaria alguna cosa
interessant en un poema sense mètrica, sense rima, en el qual simplement
algú es vulgui expressar.
Tu acceptaries que el grup que t’agrada no anés a tempo, i
s’equivoqués? No hi ha cap diferència entre una cançó i un poema.
Originàriament la poesia era companya de la música, els trobadors i els
joglars cantaven. Lírica ve precisament d’això. Per aquest
origen musical, i també parlo de l’antiga Grècia, la poesia està
barrejada amb la música. Fins a l’aparició de la impremta només hi havia
caràcter oral i la poesia només existia acompanyada de música. D’uns
segles ençà la poesia s’ha consumit per escrit, però guarda
reminiscències del que ha estat. Què és el que vols de la poesia?
Expressar o que recordin el que has dit?
Totes dues coses.
Doncs si vols totes dues coses necessites un instrument que faci
recordar allò que has dit. Si no et vols expressar amb «ratlles
comptades», jo no et diré pas que allò no sigui poesia. Si tu m’ho fas
valorar et diré «m’agrada o no m’agrada», «trobo que podries fer-ho
així», «trobo que podries fer-ho aixà» o «no m’acaba d’arribar».
Aquest arribar també tindrà en compte aquesta musicalitat que deia, doncs.
Pensa que el ritme vital, i que les paraules que tu recordes tenen un ritme (ja ho va dir Octavio Paz).
Per què et penses que ens feien recordar les taules de multiplicar amb
cantarella? Les cançons que fan ara tenen ritme, tenen metre. Si
consumim cançons, barrejades amb música, i no les oblidem, per què hem
de renunciar a afectar qui rep el poema, i no només a afectar-lo, sinó a
fer-ho bellament, i a sobre, que allò s’ho quedi a dins, i que no ho
pugui oblidar mai més? Una altra cosa és si ho aconseguim…
Per tant, la mètrica no és allò estricte que va fer algú, i que s’ha de seguir al peu de la lletra.
Una mètrica és una proposta de model, tradicional per a alguna
cultura, que es pot acceptar o modificar (adaptar, per tant) a voluntat.
Ara bé, aquesta idea tan engavanyadora que expresses prové d’una
fal·làcia romàntica: de creure que el poeta té un geni i gràcies al
geni, escriu. Però, o bé som virtuosos com Josep Carner, que als 12 anys
ja feia sonets i els anava a portar a la revista La hormiga de Oro, o bé cal que n’aprenguem, llegint molt o practicant l’escriptura. Què és la mètrica? Doncs, la millor manera d’aprendre com s’han fet les coses. Miquel Martí i Pol
escriu amb mètrica. Si a tu t’agrada Miquel Martí i Pol, per què no fas
el que ell ha fet? I no sempre amb mètrica sil·labicoaccentual, a El Poble i La Fàbrica fa servir mètrica neoconvencional…
Tenim tanta riquesa formal, que s’ha fet servir des de fa segles i
segles en cultures diferents, que prescindir-ne és una forma
d’ignorància o d’egoisme. Si a ells els ha anat bé, per què ho hauríem
de fer diferent? Si fem un poema amb una forma mètrica (la que sigui)
aquest queda justificat per una tradició, i és la manera més efectiva
(provada al llarg de més d’una era) que tu puguis inocular un pensament o
un sentiment i que li quedi gravat a qui el llegeixi. Ara bé, si tu
vols expressar-te i vols fer-ho a la teva manera, endavant, ets ben
lliure. Tot són formes, convencions que són útils per a alguna cosa.
I de l’espontaneïtat què en queda, llavors? És simulació?
Plantegem-nos primer què és l’espontaneïtat? Si nosaltres, com a
persones, ens construïm com a persones, socialment i individualment, per
què volem que la poesia sigui espontània? És una contradicció. Si
demanes que la poesia ofereixi la millor imatge de tu mateix, com
aconseguir-ho? Doncs de la mateixa manera que ho fa cadascú:
pentinant-se, maquillant-se, vestint-se, empolainant-se…, és a dir,
calculant, però, evidentment, sense que el producte sembli artificial.
Per tant, sí que hi ha naturalitat i espontaneïtat en la nostra
aparença, però després de calcular l’aspecte que tenim o volem tenir.
Per què deixar despullada aquella veu que parla en un poema teu? El que
pot passar és que algú trobi que està molt bé, però si jutgen que ets
una veu massa fàcil, malament rai. De la mateixa manera que t’han
agafat, pot ser que et deixin. El que cal és que siguis imprescindible.
En poesia ets el que tu vols ser, o, a vegades, el que pots ser.
Per què no podem anar a la perruqueria, en un poema? L’espontaneïtat,
què és? Després de comptar-ne molts ha arribat un moment en què ja sé
improvisar, verbalment, un decasíl·lab. El músic no sempre està llegint
la partitura. No hi ha art, darrere els músics de jazz? I tant! I
treballadíssim, el que passa és que fan improvisacions sobre unes
mateixes frases musicals, després de passar-se anys i anys tocant i
escoltant música, fent escales avorridíssimes. Sigues capaç de
presentar-te el màxim de casual possible havent-ho calculat al màxim, i que no es noti: aquest
és l’ideal! És clar, una altra possibilitat és que siguem els més
guapos del món, però jo ja parteixo de la base que no ho sóc. I
m’encantaria ser el millor poeta del món i que tot em vingués donat,
però no ho arribaré a ser mai, encara que treballi moltíssim. Per tant,
doncs, actuaré igual que a la vida, i m’esforçaré per tenir una bona
aparença, espontània però calculada.
Tot això són exemples per fer entendre per què és important la
mètrica. De tota manera, la mètrica és necessària en poesia
tradicionalment i sempre ha estat vinculada a aquest gènere perquè ens
recorda l’origen eufònic de la música. Ha estat el camí més fàcil per
fer arribar un missatge bell o efectiu a l’altre i que s’hi quedi (i
l’autor en ell). I no només quedar-s’hi, sinó que, quan no hi sigui, el
vinguin a buscar. Ara bé, si no tens res a dir en un poema, la música,
el ritme i les volutes estilístiques potser tampoc no serveixen de res.
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA
JULIÀ, Jordi (2011) Poètica per a un ninot. Soliloqui per a màscara i cor de veus. Valls: Cossetània Edicions
JULIÀ, Jordi (1999) Al marge dels versos. Puigcerdà: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
JULIÀ, Jordi (2004) El poeta sense qualitats. Tarragona: Edicions El Mèdol
JULIÀ, Jordi (2006) Modernitat del món fungible. Barcelona: Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC) i Angle Editorial
JULIÀ, Jordi (2004) Murs de contenció. Valls: Cossetània Edicions
JULIÀ, Jordi (2005) Hiverns suaus. Barcelona: Edicions 62
JULIÀ, Jordi (2008) Planisferi lunar. Palma de Mallorca: Editorial Moll
BALLART, Pere (1988) El contorn del poema. Barcelona: Quaderns Crema
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada