dijous, 18 d’abril de 2013

Milà Llopart, Josep

Després d'entrar al cementiri de Tarragona, vam anar directament a veure el plafó metàl·lic que anuncia amb lletres grosses: "D'aquells que han mort sense tenir el cap cot". Sota, vam trobar el seu nom enmig d'un mar de noms: "Milà Llopart, Josep". Vaig tornar a reviure la sensació de no saber pràcticament res sobre aquella persona que quan era petita m'havien descrit com el germà de la padrina que havia mort quan era molt jove, després de la guerra, a mans de gent de l'altre bàndol. Ara, a més a més, és una de les 771 víctimes del franquisme que entre el 1939 i el 1948 van ser "inhumades" al cementiri de Tarragona, i un dels homenatjats, de nou, aquest 14 d'abril, quan es commemora el dia de la República, en un acte que organitza l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona (AVRFT). 

Vaig fer unes quantes preguntes a parents molt pròxims que aquest diumenge també van ser a l'acte d'homenatge. El tiet Josep, com li diem tots, va morir de malaltia a la presó de Pilats, a Tarragona, entre finals de l'any 1939 i principis de l'any 1940. Diuen que cuidava un company que havia agafat el tifus, i que per això va emmalaltir. Quan, després d'haver mort, sa germana -la meva padrina-, i algú altre de la família van insistir que volien veure'l, els van fer guaitar per una porta amb un cartell que deia "basura", on havien llençat el cos del Josep. Segurament, si no hagués estat per la voluntat de protegir la família de parts de la seva història més dolorosa, i per un dol que sembla interminable, aquests fets no s'haurien anat transmetent d'aquesta manera, gairebé en veu baixa, que a vegades alimenta el desconeixement. Ens ho recorda un altre monument a la Muntanya de l'Oliva de Tarragona, on van afusellar diverses persones durant aquells anys, que duu inscrita una cita de Manuel de Pedrolo: "Convé no oblidar les realitats que no sabem".


Cognoms, Nom. Fossa

Fa poc s’han tornat a presentar
la teva mort,
el que floreix
en una de les parets principals
i la taca d’humitat
que s’estén en un racó.

De la dimensió dels qui es perderen
ara emergeix el nínxol
que atresora la buidor
d’una fossa comuna
i del teu nom complert.
El que queda és la recança
provinent del campanar,
que només va deixant les hores
dels qui moren bé.

La sirena de la fàbrica, en canvi,
sempre ha sonat
a la una,
per al descans oratori dels telers
i a les tres,
quan enfila de nou el cercle. 
  
Del poemari Esferes coincidents. Tres finestres d'interior (maig de 2013)
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada